Escuchar a Alberto López Herrero parlar del seu viatge a Sierra Leone és una d’aquestes experiències que posa els borrissols de punta i fa qüestionar tot el que ens envolta. Som conscients del que succeeix més enllà de les nostres fronteres? Fa a penes tres mesos va tenir la fortuna de viatjar a Sierra Leone per a comprovar de primera mà la labor que Missions Salesianes, l’organització en la qual treballa en el departament de Comunicació, duu a terme al país amb persones afectades per l’ébola. No oculta que la destinació li va imposar respecte, però després del seu retorn, sap que mai tornarà a ser el mateix. Alberto no pot oblidar els ulls d’Ibrahim, els somriures de Joseph ni les mans de punts i tants nens que, en acomiadar-li, li demanaven que els recordés. La següent entrevista recull totes aquestes emocions; és un quadre de bitàcola replet de moments extrems que no poden quedar en l’oblit. “L’ébola ja no ‘existeix’ en el nostre món. Tenim una memòria molt fràgil per a les desgràcies alienes. És com si, de sobte, s’hagués curat o, la qual cosa és pitjor, mai hagués existit. (…) L’ajuda per a començar de zero depèn totalment de l’exterior, però interessen més els seus diamants que la seva població”, lamenta Alberto.
Em resulta molt difícil sintetitzar tot l’enriquiment que es rep dels qui més sofreixen en una situació tan dura i dolorosa com la causada per l’ébola, però em quedo amb què l’ésser humà és bo i generós per naturalesa. Em quedo amb l’esperança. A cada moment he viscut la importància de les coses senzilles per part de la població i dels missioners: somriure, saludar, compartir, agrair… No és difícil ser ni sentir-se feliç allí malgrat tot. Per què no tots ni sempre ho posem en pràctica?
Rentar-se les mans amb clorín és tenir una possibilitat de no sofrir el contagi de l’ébola i no poder fer-lo significa estar massa exposat davant un enemic invisible i alhora altament letal. Per fortuna, la població està ja molt conscienciada sobre les formes de contagi i els símptomes, però fins que l’ébola no va arribar a Europa i a Amèrica, ningú va fer cas de la crida desesperada de la gent que es moria sense saber què fer. Aquesta reacció tan tardana i aquesta ajuda tan insuficient la continuen sofrint avui, quan es pot dir que tots són afectats de l’ébola, encara que no hagin estat infectats pel virus.
Vaig tenir la fortuna de conèixer els projectes de Missions Salesianes en aquesta emergència, que en poc temps va passar de ser sanitària a humanitària, i el treball dels missioners salesians amb els menors que han perdut als seus pares i que, en alguns casos, també han superat l’ébola. El Govern de Sierra Leone va demanar als Salesians fa un any que es fessin càrrec d’aquests nens per l’experiència i el reconeixement social que té la seva labor amb els menors més vulnerables al país i van acceptar. En suspendre’s les classes, van adaptar una escola i gairebé 200 nens i nenes han passat per aquest centre d’atenció a menors afectats per l’ébola. Són petits que provenen de famílies senzilles i als qui l’epidèmia, de cop, els va deixar sense pares i sense germans. Saben que seran orfes per a tota la vida i estan aprenent a viure amb això i superant el trauma de veure com una ambulància s’emportava als seus pares i ens els tornaven a veure.
“Alguns nens estan superant el trauma de veure com una ambulància s’emportava als seus pares i ens els tornaven a veure”
Els missioners salesians parlen d’afectats, no d’orfes, com un primer pas perquè no sentin l’estigma social d’haver patit o estat prop de l’ébola. Són menors alegres, que agraeixen l’afecte i l’oportunitat que els brinda el futur gràcies a l’educació i que volen en el futur ajudar a altres persones com l’estan fent ara amb ells. És un procés llarg, perquè estan en el centre al voltant de nou mesos, però molt fructífer, ja que els petits es reintegren amb les seves famílies esteses (oncles, avis…) i, el més important, continuen amb els seus estudis.
Ibrahim té 4 anys. És el menor dels nens i nenes que viuen en el centre d’acolliment per a afectats per l’ébola dels Salesians. Els seus pares van morir pel virus i vivia en un llogaret molt apartat amb un oncle quan li van portar a un hospital perquè creien que estava contagiat. Per a desinfectar-li li van ruixar amb clorín, amb tan mala sort que en donar-li en la cara va quedar cec d’un ull i va perdre vista en l’altre. Com ningú li anava a visitar a l’hospital, el Govern va posar un anunci en el periòdic i, en veure-li, els missioners salesians van decidir fer-se càrrec d’ell. Ara, gràcies a un salesià alemany, viatjarà a Frankfurt per a ser operat de la vista. Un grup de metges es va desplaçar a Sierra Leone fa uns mesos i el diagnòstic va ser que podria recuperar la visió en tots dos ulls. Ja té tots els permisos i el passaport per a viatjar a Alemanya pròximament i romandrà allí durant un any.
Els menors del carrer és una realitat molt estesa en un país on el 80% de la població té menys de 30 anys. Les famílies tan grans, la necessitat d’aconseguir menjar cada dia i la quantitat de nens sense escolaritzar porten a aquesta situació. Moltes vegades es van de casa perquè allí no tenen per a menjar, altres vegades per una discussió o perquè són repudiats per algun familiar. Al carrer es busquen la vida amb petits treballs i dormen en grups, emparats per un adolescent que exerceix de líder, on poden o els deixen a canvi de cuidar llocs en els mercats o tallers.
Els missioners salesians surten des de fa anys per la capital, amb un autobús que els menors ja identifiquen. Els donen menjar i paren esment metgessa. Acompanyats de voluntaris, treballadors socials i un metge, recorren de matinada la capital per a escoltar les seves inquietuds i convidar-los a canviar de vida en Don Bosco Fambul, un centre dels Salesians l’única condició dels quals per a ingressar és estar convençut de voler tornar a casa. Allí, durant nou mesos, es preparen per a tornar a les seves cases, alhora que adquireixen hàbits saludables, aprenen a conviure sense la violència del carrer, tenen assegurades tres menjars al dia, dos banys, atenció sanitària, oci… Tornen a estudiar i, una vegada que tornen amb les seves famílies, es manté el procés d’acompanyament durant tres anys per a confirmar que no hi ha problemes de convivència i que continuen amb els seus estudis.
“Han augmentat els nens i nenes als carrers, els abusos sexuals, el nombre d’adolescents embarassades i el trànsit de menors”
Les classes han estat suspeses durant nou mesos. Sierra Leone és el país més afectat per l’epidèmia i també ha estat l’últim a reprendre les classes, després de Guinea i Libèria. Dos milions de petits han estat vagant pels carrers, sense oportunitats per a continuar aprenent i sense possibilitats d’oci alternatiu, la qual cosa ha fomentat l’increment de menors als carrers, els abusos sexuals, el nombre d’adolescents embarassades i el trànsit de nens.
Els missioners salesians han intentat donar resposta a cadascuna d’aquestes realitats i, a través de Missions Salesianes, s’han mantingut projectes d’educació no reglada en alguns centres, programes d’alimentació d’emergència en algunes escoles tres vegades al dia, encara que no hi hagués classes per als menors més necessitats, i ajuda i acolliment als nens del carrer. A més, en els últims mesos, s’ha començat un programa d’atenció a les menors embarassades, ja que el Govern prohibeix que s’examinin amb els seus companys de classe per considerar-les un mal exemple. El que han aconseguit els missioners salesians és que vagin a classe al mateix centre i amb els mateixos professors, però a hores diferents a les de la resta d’alumnes, alhora que reben atenció mèdica i psicològica perquè continuïn amb els estudis i que l’embaràs arribi a bon terme.
Les nenes sofreixen la desigualtat des de petites. Els pares no les envien al col·legi perquè han d’ajudar a les seves mares en el treball de casa i en el camp. Des de molt petites carreguen als seus caps les garrafes d’aigua i caminar llargues distàncies soles les converteix en blanc fàcil per als abusos sexuals. Missions Salesianes té diversos projectes per a acollir-les, perquè continuïn estudiant, augmentar la seva autoestima i fins i tot per a ajudar-les a començar el seu propi negoci. Els abusos sexuals moltes vegades vénen del seu propi entorn familiar i no són denunciats perquè se salden amb un acord econòmic o intercanvi de diners, menjar o animals. Els missioners salesians no sols les protegeixen dels seus agressors, sinó que segueixen les seves causes judicials i ajuden aquestes menors a superar el trauma i al fet que continuïn estudiant. En els seus rostres s’endevinen el sofriment, el dolor i la desconfiança que porten damunt.
“Hi ha menors empresonats que dormen de cuclillas, els roben el menjar i sofreixen tot tipus d’abusos”
Des que es van detectar els primers casos d’ébola, no s’admeten visites en la presó de Pademba Road, a Freetown. És un centre penitenciari construït per a albergar a 300 presos, però que en l’actualitat té 1.300. A part de la massificació, no hi ha aigua corrent i la corrupció funciona tant dins com fos per a rebre un millor tracte. Els missioners salesians, pel seu treball, tenen el reconeixement de les autoritats i poden accedir a la presó. Tenen un programa d’alimentació per als presos més febles i només mancada la canalització perquè portin l’aigua a la presó. En l’actualitat, són les úniques persones externes que poden entrar.
És impactant comprovar com, entre els adults, hi ha menors amb l’únic delicte, per exemple, de dormir al carrer. En ser nois del carrer no tenen qui els defensi i el seu cas queda en l’oblit. En la massificada cel·la han de dormir de cuclillas, els roben el menjar i sofreixen tot tipus d’abusos… Els missioners s’interessen pels seus casos, els ajuden dins de la presó i intenten aconseguir la seva llibertat perquè els cal embogeixen i només pensen en el suïcidi. Quan aconsegueixen la llibertat per a ells, que a vegades és simplement el pagament d’una mínima quantitat de diners, comença el procés de reeducació d’aquests menors perquè perdin la seva desconfiança, es tornin sociables i superin els traumes que han viscut. En definitiva, que recuperin la seva joventut i tinguin oportunitats en el futur.
“De Sierra Leone, interessen més els seus diamants que la seva població”Resulta trista dir-ho, però l’ébola ja no “existeix” en el nostre món. Tenim una memòria molt fràgil per a les desgràcies alienes. És com si, de sobte, s’hagués curat o, la qual cosa és pitjor, mai hagués existit. Quan alguna cosa ja no ens afecta de manera directa, deixa d’interessar. Els mitjans de comunicació deixen amb rapidesa de parlar de les emergències: va passar amb Haití, amb les fams, amb Filipines, amb l’ébola i ara també amb Nepal… Sierra Leone és un Estat fallit i la seva situació és ara encara pitjor que després de la guerra que va viure a la fi del segle passat. Moltes organitzacions van marxar a l’inici de l’epidèmia i van abandonar a la població. L’ajuda per a començar de zero depèn per complet de l’exterior, però interessen més els seus diamants que la seva població.
Les dones a Àfrica són les líders del canvi social que experimenten els països. És un continent tan jove i amb tanta riquesa en tots els sentits, que les famílies representen el motor d’aquesta esperança de desenvolupament, d’aquesta alegria i ànsies de progrés que es perceben en tots els racons. Les dones són les protagonistes del futur d’Àfrica perquè són esposes, mares, treballadores, educadores… Tenen una mitjana de 10 fills des de molt joves, en la majoria dels casos són responsables de l’economia familiar, ja que llauren la terra, recorren grans distàncies per a anar als pous a buscar aigua i també són les responsables de l’educació dels fills en els llogarets on no hi ha escoles.
Per tot l’anterior, en Missions Salesianes estem convençuts que l’educació és important per a les futures generacions, però també per a les mares. Una dona que coneix els seus drets els farà valer davant la seva comunitat i la seva veu serà escoltada, serà responsable amb el nombre de nens que pugui tenir i retardarà l’edat de quedar-se embarassada, adquirirà i ensenyarà hàbits alimentosos i d’higiene saludables i vetllarà perquè els seus fills estudiïn i tinguin més oportunitats en el futur.
Viatjar a altres realitats, a altres països, serveix inevitablement per a realitzar comparacions i és un error. Les nostres necessitats, les nostres comoditats i el nostre desenvolupament són tan relatius i efímers, que salten per l’aire quan et xopes de l’essència de la vida. Parlant i compartint amb persones molt senzilles en la seva manera de viure a Sierra Leone et fan comprendre què és la veritable riquesa i la pobresa. Ells se sorprenen que vives esclau del rellotge, et compten amb orgull que es consideren rics per tenir tants fills per a llaurar la terra que tenen al voltant de la casa, per poder parlar tots els dies amb els veïns, veure l’alba, el capvespre i les estrelles des de la porta de la seva casa. Viuen el present: els preocupa tenir per a menjar avui i roba neta per a vestir-se avui i per això gaudeixen cada instant. En el fons, arribes a la conclusió que la pobresa és molt relativa i no sols té a veure amb aspectes materials. Jo m’he sentit molt feliç amb la felicitat d’ells, malgrat el seu sofriment, del seu dolor i de les seves necessitats. I he comprès el pobres que som en massa aspectes en aquesta altra part del món.
