Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Apartaments tutelats per a majors

Com a complexos residencials o edificis d'habitatges, estan pensats per a persones autònomes a les quals s'ofereix serveis d'atenció mèdica i seguretat
Per miren 22 de gener de 2007

Aproximadament el 18% de la població espanyola és major de 65 anys, molts amb un grau suficient d’autonomia i que no requereixen l’ingrés en una residència, però sí certa atenció mèdica. Davant aquesta realitat, van sorgir a principis dels anys vuitanta els apartaments tutelats per a majors, habitatges d’una plaça, dues o tres, que poden adquirir-se (generalment a través de l’oferta privada) o bé llogar-se (en la seva majoria, de gestió pública). Una vegada que es lloguen, els usuaris han d’abonar una quota mensual que inclogui determinats serveis de neteja, seguretat i atenció mèdica. Els requisits per a accedir a un d’aquests apartaments són, entre altres, mancar d’allotjament estable o estar en situació de risc que impedeixi a una persona viure sola.

Diferents models de pisos

Diferents models de pisos

Els apartaments tutelats són els habitatges destinats a persones majors amb un grau suficient d’autonomia personal. En l’actualitat, es configuren com a petites unitats d’allotjament o convivència, malgrat que al principi van sorgir com a complexos urbanístics. L’habitual és que estiguin supervisats per una entitat de serveis socials, tant de caràcter públic com privat, que s’encarrega d’atendre les necessitats dels seus inquilins. L’objectiu és que les persones que els habiten romanguin en el seu entorn habitual, mentre es valguin per si mateixes, i que puguin adquirir-los tant en propietat com en règim de lloguer. En aquest últim cas, els apartaments tutelats estan pensats per a allotjar a persones amb dificultats econòmiques, familiars o socials, que abonen una tarifa periòdica, en funció de les seves possibilitats, per a sufragar les despeses d’allotjament, tutela, supervisió, seguretat, manteniment de zones comunes i informació. A més, qui ho desitgi pot pagar un altre tipus de serveis complementaris, que són oferts per l’entitat gestora i inclouen el servei de menjador, rentat de roba, atenció sanitària, neteja de zones privades o gimnàs. Per tot això, suposen una alternativa interessant a l’ingrés en les residències, que ofereix pràcticament els mateixos avantatges que aquestes quant a seguretat i atenció mèdica.

La fi principal d’aquestes construccions és proporcionar allotjament i supervisió a les persones majors que manquen d’habitatge o que habiten en pisos les condicions dels quals no són adequades.

La fi principal d’aquestes construccions és proporcionar allotjament i supervisió a les persones majors que manquen d’habitatge o que habiten en pisos les condicions dels quals no són adequades

També es persegueix facilitar el desenvolupament d’una vida autònoma el major temps possible i evitar la institucionalització de les persones majors. Quant a la capacitat d’aquests apartaments, poden ser individuals, dobles o, fins i tot, triples, i poden estar compartits per matrimonis, amics o parelles amb un fill major o dependent. Algunes normatives, com l’aprovada pel Govern basc el mes d’octubre passat (Decret de segona modificació del Decret 41/98 sobre Serveis Residencials per a la Tercera Edat), estableixen la superfície mínima d’aquests habitatges en 25 metres quadrats, en el cas dels apartaments individuals, i en 35 metres quadrats, en el cas dels dobles. Respecte a les superfícies màximes, obliga al fet que els apartaments individuals no comptin amb més de 34 metres quadrats, mentre que els apartaments dobles no poden superar els 50 metres quadrats. Per al president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG), Isidoro Ruipérez, els apartaments tutelats compten amb una “filosofia bona”, ja que, segons explica, “tenen infinitament més avantatges que inconvenients”. “Els apartaments tutelats o assistits compten amb serveis més personalitzats que les residències i, en ells, la persona major és més autònoma. És el que més s’assembla a viure en el propi domicili, disminuint el risc de viure amb problemes”, subratlla.

A més d’edificis amb habitatges tutelats o complexos residencials que segueixen aquest criteri i que estan situats principalment en la costa, ocupats per persones estrangeres, existeix una altra alternativa com la posada en marxa pel Grup Amma a Valladolid. En aquesta ciutat, l’empresa compta amb un total de 102 places al mig centenar d’apartaments tutelats, annexos a un centre gerontològic. Des del Grup Amma, Jon San Julián, explica que, d’aquesta manera, “els residents dels apartaments es beneficien de tots els serveis que té el centre, és a dir, atenció mèdica i d’infermeria 24 hores, teràpies o serveis hostalers. Ells paguen la quota i tenen dret a un apartament, serveis de neteja, sistemes de seguretat amb timbres per a avisar de qualsevol urgència o alarmes. Tenen uns serveis que estan inclosos en la tarifa mensual i, a més, poden contractar altres serveis que ofereix l’edifici annex”.

Des de Càritas diocesana de Barcelona també compten amb una experiència pionera que es desenvolupa en el Barri antic de la ciutat: les Unitats de Convivència Sant Camil. Es tracta d’una iniciativa per a “adaptar els recursos a les necessitats i no a l’inrevés”, assenyalen des de l’entitat. Aquestes unitats de convivència estan situades en dos pisos habitats per un total de 14 persones majors de 65 anys, “que viuen amb independència i compartint al seu torn tasques i serveis bàsics com anar a la compra, cuinar, usar els electrodomèstics i compartir vetllades entorn a una taula, si així ho desitgen”. Per a fer més amable l’estada, les parets de tots dos pisos estan decorades amb colors vius i alegres, i cada resident compta amb una habitació individual, encara que la resta d’espais són comuns. “Cap de les persones que viuen en aquestes unitats tenia habitatge propi i, afortunadament, el seu estat de salut els continua permetent gaudir d’una vida autònoma. Les unitats de convivència s’han adaptat a aquestes característiques d’independència i autonomia”, recorden des de Càritas, on es considera que el fonamental és ajudar a crear vincles que afavoreixin la convivència, alhora que es facilita un domicili a aquelles persones amb pensions més baixes que no poden permetre’s un habitatge propi. “Les persones que viuen en aquests pisos tutelats són perceptors de pensions mínimes, amb poca o cap xarxa familiar, l’aportació de la qual sol estar entorn dels 145 euros mensuals. Tots ells comparteixen les tasques, que realitzen en solitari o amb el suport d’un educador social o un treballador familiar”, apunta una responsable de Càritas diocesana de Barcelona.

Afavorir la vida autònoma

Segons dades de l’Imserso, l’any 2010 les persones majors de 65 anys suposaran el 25% de la població, enfront del 18% actual. Aquesta xifra suggereix la necessitat de crear equipaments específics per a aquest col·lectiu. Per a Jesús Páez Narváez, expert en Gerontologia Social i responsable de projectes de l’entitat privada d’ajuda a domicili Clars S.C.A., aquest tipus de pisos constitueixen, precisament, “el dispositiu que falta, al costat dels centres de dia i residències, perquè suposen un hàbitat per a les persones majors autònomes la qualitat de vida de les quals, derivada de l’edat, millora enormement”. “Avui dia, el percentatge de majors vivint en llars unipersonals és altíssim i, encara que aquestes persones no tinguin ara una malaltia ni cap mena de discapacitat, tenen una edat considerable i això significa una amenaça permanent en la seva vida diària”, agrega. Aquestes amenaces es refereixen al concepte de pèrdua, entès com a pèrdua de la visió, de l’agilitat, de les amistats, de la soltesa per a pujar escales (quan no hi ha ascensor en un edifici) o pèrdua de la memòria “per a recordar si s’ha tancat el gas o no”. “Amb independència d’això -prossegueix Páez Narváez-, estan els problemes de seguretat davant un possible risc de caiguda o malaltia i la falta d’ajuda per a ser atesos i estan els problemes de solitud, així com el fet de no compartir despeses”.

Segons Páez Narváez, aquest problema existeix, “és un problema real, perquè les famílies estan cada vegada més disperses, amb els pares lluny dels fills o dels germans”

“És un problema real, perquè les famílies estan cada vegada més disperses, amb els pares lluny dels fills o dels germans”

“Els apartaments tutelats intenten respondre a aquest problema social, apostar per un dispositiu preventiu que allargui el període de vida autònoma i independent en un allotjament adequat i adaptat, en un entorn segur i amable en el qual la qualitat de vida no es deteriorarà, sinó que es mantindrà amb independència que la pròpia persona es deteriori”, defensa. L’objectiu d’aquests apartaments és satisfer les necessitats bàsiques de manutenció i seguretat, al mateix temps que s’afavoreixen les relacions socials i s’ofereix suport afectiu. “Quan les persones estan en un entorn difícil, per exemple, en el qual han de baixar moltes escales per a sortir al carrer, és clar que les baixaran el mínim de vegades possible o que ni tan sols les baixaran, per tant, aquesta persona no es relaciona amb ningú i potser ni tan sols coma bé. D’aquí la necessitat d’aquests dispositius per a superar aquestes situacions”, insisteix aquest expert.

També Isidoro Ruipérez es mostra favorable a aquests apartaments perquè, recalca, “encara que la relació intergeneracional està molt bé, als majors els agrada l’intercanvi d’experiències o l’amistat amb altres persones majors”, però adverteix de la importància de no convertir aquests llocs en xarxes exclusives de persones majors i advoca perquè aquests pisos estiguin situats “en un lloc ben comunicat, que no estigui separat de la ciutat o del barri”. No obstant això, segons el parer de Ruipérez, s’hauria d’apostar per fomentar la política domiciliària perquè les persones majors puguin viure en les seves pròpies cases, “en lloc de construir complexos que solen estar habitats per estrangers”. “La persona prefereix viure a la seva casa, més que en una residència o en un d’aquests apartaments. Seria millor que les actuacions es prenguessin en el propi domicili de la persona, que és on sempre estarà millor. Un domicili ben adaptat, amb els serveis adequats, permetria tenir cobertes les necessitats de les persones, que estarien millor que en un apartament tutelat, perquè aquesta situació no suposaria cap desarrelament de la ciutat o de la família. A una persona major li costa més canviar que a una persona jove”, destaca el president de la SEGG.

Com accedir a un apartament tutelat

L’oferta d’apartaments tutelats constitueix encara un mercat incipient a Espanya. El seu desenvolupament no està recollit en una normativa nacional, sinó que està en mans de cada comunitat autònoma. En aquest sentit, són poques les províncies que compten amb uns criteris unificats. Madrid i País Basc són dos de les zones en les quals existeix un decret específic per a la regulació dels apartaments tutelats. En concret, la normativa basca sobre Serveis Residencials per a la Tercera Edat està centrada fonamentalment en la regulació d’aquests pisos per a persones majors de 60 anys (la majoria de comunitats autònomes fixen l’edat mínima en 65 anys) i impedeix que la compra i venda d’aquests pisos, per a garantir que “durant tota la seva vida útil compleixin el servei per al qual van ser dissenyats i construïts”. Aquesta normativa estableix com a requisits per a accedir a un apartament tutelat que les persones usuàries no requereixin recursos d’alta intensitat i que siguin capaces, per si mateixes, de realitzar les activitats quotidianes del dia a dia. Així mateix, en general, s’estima necessari que les persones interessades a residir en un d’aquests apartaments:

  • No pateixin malalties infectocontagioses ni qualsevol altra que requereixi atenció permanent i continuada en centre hospitalari.
  • Siguin autònomes en les activitats bàsiques i instrumentals de la vida diària.
  • Manquin d’allotjament estable o aquest sigui inadequat i no susceptible de reforma.
  • Es trobin en situació de risc per viure soles.

Si es compleixen aquests requisits, el següent pas és presentar una sol·licitud en els centres de serveis socials municipals o en el Registre de la Conselleria de Serveis Socials, segons el que s’estableix per cada comunitat autònoma. Les sol·licituds poden presentar-se de manera individual o per dues persones, si es té parella, i han d’anar acompanyades de la documentació requerida per cada organisme, que sol incloure un certificat d’empadronament, una declaració d’ingressos i béns, una declaració de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), un certificat de les pensions percebudes i un informe mèdic. Posteriorment, les sol·licituds són examinades pels serveis socials, que emeten un dictamen sobre la idoneïtat del candidat o candidata, d’acord amb la seva autonomia personal i capacitat de convivència, situació familiar, econòmica i d’habitatge, edat i altres circumstàncies que es considerin importants per a prendre una decisió i emetre la resolució. Són causes de desestimació de les sol·licituds el fet de no reunir els requisits establerts, no ser els pisos tutelats el recurs idoni per a les necessitats de qui presenta la sol·licitud i l’ocultació o falsedat en els documents o declaracions aportats.

Una vegada que s’ha adjudicat la plaça en un apartament tutelat (no l’apartament en si), el beneficiari o beneficiària té dret a rebre determinats serveis i compta amb un període d’adaptació, generalment, d’un mes. Transcorregut aquest temps, la persona interessada pot renunciar a la plaça si ho considera oportú o, en el cas que aquesta renúncia no es produeixi, consolida el seu dret a la plaça adjudicada. En aquest sentit, cal tenir en compte que aquesta plaça també pot perdre’s si es produeix una absència injustificada del centre per un temps prolongat, si es descobreix l’ocultació o falsedat en els documents o dades aportades, o si es deixen de reunir els requisits que van permetre accedir a aquesta plaça.