Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Solidaritat > Drets humans

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Certificat d’idoneïtat

Per a obtenir la pàtria potestat és imprescindible que l'adoptant sigui declarat apte pels serveis de protecció de menors

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimarts, 08deNovembrede2005

Sobre el paper, qualsevol ciutadà espanyol major de 25 anys podria adoptar un nen, bastaria que tingués almenys catorze anys més que el menor adoptat. Però abans de res, la persona interessada a adoptar ha d’haver estat declarada “idònia” per part dels serveis de protecció de menors de l’entitat pública competent en el seu lloc de residència a Espanya. Sense aquest document, anomenat certificat d’idoneïtat i emès després d’una avaluació psicosocial favorable, l’adopció és inviable i, encara que hagi estat constituïda a l’estranger, pot quedar sense efecte legal al nostre país. És la forma que tenen els serveis socials de garantir que l’aptitud dels pares i mares adoptius és conforme amb les necessitats del menor.

Requisits legals

L’adopció és un mecanisme legal d’integració familiar que estableix entre la persona o parella adoptant i el menor adoptat un vincle filial idèntic als efectes jurídics al qual tenen els fills biològics. L’adopció, una vegada constituïda, és irrevocable i extingeix, excepte excepcions, els vincles legals entre el nen adoptat i la seva família natural. Per aquesta raó, la legislació és minuciosa i molt estricta a l’hora d’atorgar la pàtria potestat.

/imgs/2006/09/madre4.jpg

A Espanya, tant l’acolliment com l’adopció són competències transferides a les comunitats autònomes. Totes elles les han legislat detalladament en les seves lleis de protecció de menors i han acreditat entitats col·laboradores d’adopció internacional (ECAIs), que serveixen per a mediar en la tramitació d’un expedient d’adopció a l’estranger i han d’estar habilitades per l’òrgan competent del país en el qual desenvolupen el seu treball. Però, en línies generals, pot afirmar-se que perquè un ciutadà espanyol es converteixi en pare adoptiu deu:

  • Ser major de 25 anys. En l’adopció per part d’una parella n’hi ha prou que un dels seus membres hagi aconseguit aquesta edat.
  • Tenir, almenys, 14 anys més que el nen adoptat.
  • Haver estat declarat idoni per a exercir la pàtria potestat per l’entitat pública corresponent.

A Espanya es van adoptar l’any passat 5.541 nens i nenes d’altres països Els espanyols van adoptar l’any passat 5.541 nens i nenes d’altres països i les adopcions internacionals van augmentar un 40% en 2004. La demanda d’adopció internacional és molt elevada i creixent degut, entre altres qüestions i segons el propi Ministeri de Treball i Assumptes Socials, “a l’estancament de la natalitat i a la disminució de nens susceptibles de ser adoptats al nostre país”. Les comunitats que més adopten són Andalusia, Madrid i Catalunya.

Però la persona o família que desitgi adoptar un nen d’origen estranger ha de complir, a més dels requisits contemplats en la legislació espanyola, les exigències previstes en la llei relativa a l’adopció del país d’origen del nen. En definitiva, ha de reunir les condicions exigides per la legislació dels dos països.

Això significa que, encara que a Espanya estigui permesa l’adopció a les famílies monoparentals masculines, en la pràctica només es pot dur a terme en països com el Brasil, on no es posen traves als sol·licitants homes a títol individual. Les dones solteres, no obstant això, poden adoptar sense problemes en molts altres llocs del globus, tal com informa Iratxe Gil, treballadora social de l’Associació Espanyola d’Atenció i Suport a Família i Adopció (ASEFA).

Si s’opta per l’adopció internacional, els pares adoptius han de ser considerats idonis per dues administracions. Mercè Vilaseca, vicepresidenta de la Federació d’Associacions per a l’Adopció (FADA), comenta algunes altres particularitats que, a causa d’aquesta doble moral legal -de la comunitat autònoma de residència i el país d’origen del nen-, afecten els potencials pares adoptius. Per exemple, té constància que:

  • En certes autonomies es posen objeccions a l’adopció de nens molt petits per part de mares de més de 40 anys (el decret andalús especifica, en aquest sentit, que la diferència d’edat entre el menor i el seu progenitor adoptiu no ha de ser superior a 42 anys).
  • En la majoria dels països es preval el lliurament dels nens a matrimonis.
  • Per a adoptar a la Xina o Madagascar cal ser major de 30 anys.
  • Nacions com Guatemala o Filipines exigeixen un document eclesiàstic que certifiqui que la parella està casada per l’Església catòlica.

p>Perquè augmentessin les adopcions de nens espanyols, segons Mercè Vilaseca, seria necessari resoldre encara un altre aspecte legal relacionat amb els menors. Al seu judici, la legislació és molt “biologista”, tant que sostreu a alguns nens el dret a tenir una família. “No és que aquí no hi hagi nens per a adoptar; la Generalitat catalana té tutelats en aquests moments 7.000 menors. El problema és que els pares biològics poden conservar la pàtria potestat d’un nen abandonat simplement interessant-se una vegada a l’any per la seva salut amb una anomenada al centre d’acolliment”.

Com a mostra un botó: dades facilitades pel Servei d’Adopció i Acolliment Familiar de la Junta d’Andalusia indiquen que el passat exercici 811 petits procedents d’altres països van ser adoptats a Andalusia, on es van tramitar 190 expedients d’adopció nacional.

Paginació dins d’aquest contingut


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions