Per desconeixement o per falta de sensibilitat, les persones amb discapacitat reben en ocasions un tracte inadequat. Se subestima la seva capacitat d’autonomia, se’ls exclou de la presa de decisions, no es té en compte la seva opinió o se’ls presta una sobreprotección innecessària. Unes pautes senzilles ajuden a dirigir-se a elles de manera apropiada, en funció del tipus de discapacitat, i a respectar els seus drets i dignitat com a membres de la societat. En aquest article s’explica com dirigir-se a persones cegues i amb deficiència visual, persones sordes i amb deficiència auditiva, persones amb discapacitat física i persones amb discapacitat intel·lectual.
Persones cegues i amb deficiència visual
Comunicació, amabilitat i normalitat són les tres claus que hem de recordar en relacionar-nos amb persones cegues i amb discapacitat visual. Així es recull en “Ull!”, un fullet amb il·lustracions de Gallec&Rei que l’ONCE (Organització Nacional de Cecs Espanyols) va publicar en 2008.
Comunicació, amabilitat i normalitat són tres claus per dirigir-se a persones cegues i amb deficiència visual
El tracte ha de ser igual que el dau a la resta de persones, tan sol “adequat a les seves necessitats” i acompanyat d’un factor més: cal prendre la iniciativa. “La persona amb discapacitat visual no et veu i, si ho fa, tal vegada solament siguis para ella una ombra”, recorda l’ONZE. Aquesta presa de contacte ha de ser natural per no espantar, però ha de tenir en compte les necessitats i característiques de la persona perquè “cada persona cega és única”.
L’ajuda pot oferir-se encara que no ens la demanin, però no és obligatòria. Si la persona la rebutja, no cal considerar-ho un desvergonyiment, d’igual manera que, en ocasions, serà manifest que no la requereix. “A les persones amb discapacitat visual també els agrada fer coses per si mateixes”, subratlla l’ONZE. L’autonomia és una capacitat palesa en aquest grup. No hi ha per què qüestionar-la.
A efectes pràctics, com prestar ajuda? Oferir el braç és un dels gestos més habituals per guiar a la persona. En el trajecte, s’ha de caminar amb naturalitat, ni més ràpid ni més a poc a poc que de costum, i indicar els moviments, girs o adreces que s’han de prendre. És el cas de trams amb escales, on cal avisar del primer i de l’últim graó. En llocs que puguin suposar un perill, l’ONCE recomana tirar cap a enrere el braç amb el qual es manté contacte amb la persona cega o amb deficiència visual, que ens seguirà. “Camina davant d’ella i minora el pas quan estimis necessari”, aconsella.
Un dels aspectes més controvertits és el llenguatge. Expressions com “Ens veiem matí!” no han d’evitar-se, ja que és un comentari habitual i natural, “igual que moltes paraules relacionades amb la ceguesa o la visió”. No convé emprar indicacions com “aquí” o “aquí”, sinó “a la dreta” o “a dalt”. Instruccions precises. Són també pautes de comportament adequades les següents: no elevar la veu per indicar alguna cosa si no ho exigeixen altres circumstàncies, no seguir a la persona per precaució sinó, en tot cas, oferir-li ajuda, identificar-se en aproximar-se a ella, parlar en entrar en una estada o en sortir i explicar els gestos verbalment quan es vulguin ressaltar per algun motiu.
Persones sordes i amb deficiència auditiva
La Federació d’Associacions de Persones Sordes de Cantàbria (FESCAN) ha editat la guia “Què faries si un membre del teufamília fos sord?”. En ella recomana l’aprenentatge de la Llengua de Signes, l’adquisició d’estratègies visuals i el suport emocional com a “grans beneficis tant a lafamília com als nens sords”. Però per a la resta de persones en general, són possibles unes normes bàsiques de comunicació.
Per establir comunicació amb una persona sorda, és recomanable tocar-li en la part alta del braç o de l’espatlla
Abans d’establir comunicació, es recomana tocar a la persona en la part alta del braç o de l’espatlla per cridar l’atenció, “mai en laesquena o cap, ni llançar objectes o girar-li la cara per força”. Quan la persona es trobi lluny, convé encendre o apagar les llums, moure elsbraços o copejar el sòl amb els peus, però sempre s’ha d’anar amb compte per no sobresaltar a qui volem cridar l’atenció. Una altra opció, afegeix, consisteix a “situar-se en cercle o semicercle per poder veure’s”, sense que es produeixin situacions de contraluz.
Durant la comunicació, aconsella mirar a la persona a la cara, emprar frases senzilles però completes i vocalitzar, ja que és possible que la persona sorda o amb deficiència auditiva sàpiga llegir els llavis i ens entengui en parlar-li. Mai s’ha d’exagerar ni cridar. A les persones menys acostumades a relacionar-se d’aquesta manera, se’ls recomana utilitzar els gestos o la mímica per fer-se entendre, però sense posar-se nerviosos o perdre la calma perquè l’altra persona no els entén.
Sobretot en el cas dels nens, es recomana no agafar-los les mans mentre signan, assegurar la comunicació cerciorant-se que entenen el missatge, explicar la finalitat de totes les accions i avisar quan s’interrompi o finalitzi el missatge que es transmet.
Persones amb discapacitat física
És més senzill del que sembla. Sovint intentem ser exquisits en el tracte amb persones amb discapacitat física, però la naturalitat és una vegada més la clau. El Comitè d’Entitats Representants de Persones ambDiscapacitat d’Aragó (CERMI Aragó) destaca en la guia “Consells per a un tracte adequat a les persones amb discapacitat” una sèrie de recomanacions per dirigir-se a aquest grup.
Convé oferir ajuda a les persones amb discapacitat física quan requereixin aconseguir o aixecar objectes, obrir portes o finestres i usar equips
En general, aconsella recordar que totes les persones som iguals, “amb les seves característiques, limitacions i avantatges”, per la qual cosa manté que hem d’apropar-nos “sense por” a les persones amb discapacitat, “però sabent com comunicar-se” per no generar tensió. En el cas concret de les persones amb discapacitat física, detalla que s’ha d’oferir ajuda quan requereixin aconseguir o aixecar objectes, obrir portes o finestres, usar màquines expenedores i un altre tipus d’equips, així com ajustar el nostre pas al seu quan caminin a poc a poc i/outilitzin crosses.
Al moment de dirigir-nos a una persona en cadira de rodes, convé recordar dues pautes: si desconeixem el maneig de la cadira -o de qualsevol altra ajuda tècnica-, hem de preguntar a l’usuari com ajudar-li; en parlar-li, sempre que sigui possible, hem de situar-nos de front i a la seva mateixa altura.
Altres normes generals recomanen parlar directament a la persona amb discapacitat, no al seu acompanyant; no donar per descomptat que necessita ajuda, sinó preguntar-li; no subestimar ni prejutjar, sinó deixar que faci per ella mateixa tot el que pugui fer; deixar que marqui el ritme; no decidir per ella la seva participació en qualsevol activitat i evitar el sobreproteccionismo o paternalisme innecessari.
Persones amb discapacitat intel·lectual
L’exclusió és el principal factor de discriminació de les persones amb discapacitat intel·lectual. La guia “Fes-ho d’una altra forma”, de FEAPS (Confederació Espanyola d’Organitzacions en favor de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual), advoca per no excloure-les ni tractar-les de forma discriminatòria en cap àmbit, especialment, en el treball. Al contrari, defensa la seva integració, apropar-se a elles i compartir temps.
En dirigir-nos a una persona amb discapacitat intel·lectual hem d’explicar-li sempre la veritat, parlar clar i pausado i escoltar
El fullet “Les persones amb discapacitat intel·lectual poden decidir per si mateixes” recorda que no s’ha de “infravalorar les seves capacitat, no veure’ls com a nens, sinó com a persones capaces de prendre les seves decisions i de cometre errors”. Per això ressalta que se’ls tingui en compte i es doni valor a les seves contribucions.
Les recomanacions són les mateixes que per a qualsevol altra persona: demanar-los la seva opinió, perquè pot ser diferent de la qual es pressuposa, recolzar la seva autogestió, proporcionar una informació adaptada i comprensible, així com oportunitats d’expressar-se, reforçar la seva autoestima com a membres de la societat i incloure la diversitat en el dia a dia. La igualtat és precisament la màxima de la guia “Jo com tu”, publicada per FEAPS Madrid.
En ella es destaca que les persones amb discapacitat intel·lectual no són persones malaltes, discapacitades, eterns nens, especialsasexuadas, sempre afectuoses o felices. Reclama la importància que se’ls tracti com a adults les necessitats dels quals canvien i evolucionen, se’ls informi i expliquin amb claredat les qüestions que els afecten, no se’ls manipuli, sinó que se’ls permeti expressar-se lliurement, i se’ls reconegui la seva dignitat i igualtat com a persones i ciutadanes. “Si no em coneixes, per què em somrius?”, destaca una de les idees de la guia.
Quant a la capacitat de comprensió, en dirigir-nos a una persona amb discapacitat intel·lectual hem d’explicar-li sempre la veritat, perquè “ocultar-la o maquillarla no contribueix al seu propi desenvolupament”, parlar clar i pausado i escoltar, sigui el que sigui el seu nivell de comunicació. Finalment, com en els anteriors casos, cal evitar donar suport “sempre i en tota circumstància”, perquè en ocasions no ho necessiten, i respectar la identitat pròpia de cadascun.
