Conseqüències de l’infrahabitatge

La Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua defineix l’infrahabitatge com aquell “habitatge que manca de les condicions mínimes per a ser habitada”. En general, són cases molt deteriorades en les quals poden donar-se situacions d’amuntegament, no hi ha serveis bàsics com a aigua corrent o electricitat i, en alguns casos, existeix risc per a la seguretat dels qui les habiten.

En total, es calcula que 273.000 persones resideixen en un pis d’aquestes característiques, segons dades de la Federació europea d’associacions que fan costat a persones sense llar (Feantsa). Els grups més desfavorits són aquells que tradicionalment es relacionen amb situacions d’exclusió social: dones, majors, població gitana, immigrants, joves… L’informe de Càritas “L’infrahabitatge en la diòcesi de Madrid” identifica, a més, aquest tipus de construcció amb la impossibilitat de disposar d’un habitatge “sense que aquest dret suposi un crebant excessiu dels recursos econòmics que es disposen per a viure”. El mateix estudi posa l’accent també en l’entorn, que descriu com “no adequat i deteriorat”, amb una neteja deficient dels carrers, males comunicacions, vandalisme, manca de zones verdes i contaminació, entre altres coses.

La definició d’infrahabitatge, per tant, va molt més allà. No se centra exclusivament en l’estat que presenta un immoble. L’informe de Càritas estableix una “relació directa” entre l’habitatge i l’exclusió social de les persones. Aquestes habiten tant edificis en altura com horitzontals, la qual cosa es coneix com a barraquisme vertical i horitzontal:

• Barraquisme vertical. Es refereix a un conjunt d’habitatges antics, molt petites i situades en barris perifèrics i barris antics, així com a instal·lacions prefabricades, cases en procés d’enderrocament, magatzems o locals que s’utilitzen com a habitatges, cases de zones rurals i corralas (habitatge al voltant d’un pati central).

• Barraquisme horitzontal. Abasta els barracons, rafals i barraques que es localitzen disperses o en poblats consolidats (barris considerats marginals) i manquen d’aigua i llum.

Les barraques són construccions de fusta, plàstic o ferralla. Es tracta de petits habitatges prefabricats, que se solen aixecar en zones suburbanes o allunyades de la ciutat, a manera de poblats. Aquests nuclis xabolistes són construïts per les pròpies famílies que els habiten -població gitana en la seva majoria-, en terrenys no urbanitzables. Per aquest motiu manquin de serveis de llum o aigua corrent.

Segons dades de l’Associació Secretariat General Gitano, a Espanya resideixen unes 630.000 persones gitanes. La majoria es reparteix en tres comunitats autònomes: Andalusia (45.34%), Madrid (9.37%) i Catalunya (8.39%). Encara que en els últims anys les seves condicions habitacionals han millorat, entre un 10% i un 12% de la població gitana resideix encara en barraques o cases prefabricades. Solucionar aquesta situació porta temps i ni tan sols l’aposta pels reallotjaments és una aposta segura. “En molts casos no condueixen a la integració definitiva, sinó a una reubicació novament segregada”, destaca l’informe del Relator especial de Nacions Unides, que afegeix com, generalment, aquests reallotjaments “estan motivats per la pressió urbanística o les insistències veïnals”.

El Ministeri d’Habitatge i la Fundació Secretariat Gitano van signar en 2006 i 2007 sengles convenis per a impulsar un pla d’activitats que afavoreixi l’accés de la població gitana a l’habitatge. Els objectius de tots dos acords són: elaborar un diagnòstic, models d’intervenció i recomanacions per a abordar d’una manera més activa els problemes d’infrahabitatge als quals s’enfronta aquesta comunitat. Una altra de les iniciatives és elaborar un Mapa de població Gitana que permeti obtenir dades fiables sobre la seva ubicació i distribució en el territori espanyol. D’aquesta manera, es busca analitzar la seva evolució en els últims 15 anys (l’últim mapa és de 1991) i les condicions en què viuen actualment per a “detectar les necessitats i proposar solucions adequades a les manques que encara avui presenten”.

A més d’aquestes mesures, algunes localitats compten amb els seus propis plans d’erradicació del barraquisme. Un dels més fructífers és el Programa municipal DUAL d’erradicació del barraquisme i l’infrahabitatge a Burgos, gestionat des de 1997 per la Fundació Lesmes. Els beneficiaris d’aquest programa, que des de la seva posada en marxa ha culminat un total de 62 reallotjaments, són les famílies que resideixen en barraques, cases prefabricades, caravanes i infrahabitatges en general.

La durada del projecte abasta un treball, previ i posterior al reallotjament, amb cadascun dels membres de la família. En concret, la intervenció s’estructura en sessions que s’empren per a tractar temes de salut i higiene, educació, formació i ocupació, economia familiar i organització domèstica, habilitats socials, ús i conservació de l’habitatge. “Les sessions d’educació familiar es realitzen sempre en el domicili de la família i es treballa per objectius que s’estableixen conjuntament cada mes”, expliquen des de la Fundació.

Una vegada treballades totes les àrees, es duu a terme el reallotjament. La selecció de l’habitatge es realitza en funció de les seves característiques, la zona en què se situa i les peculiaritats de cada família. Es tenen en compte possibles malalties d’algun membre o l’existència de nens petits. Totes les despeses derivades de l’ús de l’habitatge són assumits per les famílies, que en tot el procés compten amb el suport dels tècnics del programa.