El passat 6 d’octubre Cristóbal Sánchez Blesa va ser nomenat nou president de Solidaris per al Desenvolupament. El seu repte més immediat és “arribar fins a l’últim racó” de l’ONG per enfortir els programes que funcionen i implantar les millores que siguin necessàries. El treball sembla fàcil. És membre de l’organització des que es va fundar fa 20 anys i assegura que, en aquest temps, han aconseguit projectes “valuosíssims”. Per a Sánchez Blesa, l’entitat que presideix és “una de les organitzacions més completes”, amb una actuació molt extensa i projectes de llarg recorregut que es nodreixen de centenars de voluntaris. La principal característica de tots ells, assevera, és la formació. L’única eina vàlida per prestar ajuda de manera eficaç. “Es necessita per saber com preguntar, com apropar-se al llit d’un malalt amb sida, com arribar a una persona amb problemes familiars o de drogoaddicció…”, justifica.
Així és, per a nosaltres el fet de ser voluntari implica tenir formació. Algú que no té formació o que no ha fet cap curs de reciclatge no ens sembla un voluntari. Ens pot semblar una bona persona o un aventurer, però si algú vol ser voluntari ha d’apropar-se a nosaltres des de la formació. Ha de saber que la formació és important per arribar amb respecte a realitats que són diferents a la nostra. Un voluntari sense formació no és voluntari. Aquesta és una activitat molt perillosa quan es fa sense formació.
La formació ha d’ensenyar. Es necessita per saber com preguntar, com apropar-se al llit d’un malalt amb sida, com arribar a una persona amb problemes familiars o de drogoaddicció? Per afrontar de manera eficaç aquestes situacions cal tenir nocions de psicologia. És molt important evitar fer preguntes agressives, que provoquin situacions que són contraproduents.
“La formació és important per arribar amb respecte a realitats que són diferents a la nostra”
És un risc, però, en general, el fet que algú es tiri enrere perquè se li exigeix tenir formació no és un problema per a les organitzacions que es prenen de debò el voluntariat. A més, les persones que rebutgen aquesta formació són una minoria. L’habitual és que la gent assumeixi i doni per fet que necessita una formació. Aquest procés és imprescindible. És un fet inapel·lable.
El Manual del Voluntari és un text que presentem als voluntaris el primer dia que arriben a Solidaris per al Desenvolupament. Els expliquem que és una publicació nascuda de l’experiència d’altres voluntaris, que és molt útil i que neix d’un context que coneixem molt bé. És un text molt ajustat a unes necessitats concretes, així que para nosaltres és obligatori. Clar que després cada persona a la seva casa fa el que vulgues, però està damunt de la taula des del primer moment.
Per res, hi ha una enorme quantitat de gent que és solidària. Hi ha persones a les quals el sofriment els ha tocat molt d’a prop. La malaltia, la presó o les drogues no són exclusives de minories marginades. Si fem un cop d’ull al nombre de socis i de voluntaris que hi ha en les organitzacions espanyoles, ens adonem que és un nombre molt notable, proper als cinc milions. A més, hi ha gent que no està en organitzacions de voluntariat i també duu a terme accions de solidaritat i participa en projectes, bé puntualment o de manera estable. Estem satisfets amb l’esforç realitzat, encara que el voluntariat no esgota la solidaritat de l’entorn.
“Els voluntaris són terminacions nervioses que avisen a la societat que està tenint problemes”
Per descomptat, hi ha àmbits en els quals la participació és menys vistosa. Els projectes dirigits a persones amb discapacitat física, problemes de salut mental o reclusos són projectes poc vistosos en mans de gent que està aquí de manera callada. Saben que la seva missió no és fer soroll, sinó estar. Hi ha moltes formes d’exercir la solidaritat que estan molt tapades, però no és necessari que surtin a la llum de manera resplandeciente. Una de les principals funcions dels voluntaris és ser vigías. Ells són les terminacions nervioses de la societat que arriben fins a l’últim racó, fins a l’últim poblat marginal, fins a l’última casa d’immigrants, fins a l’últim barri? Són terminacions nervioses que avisen a la societat que està tenint problemes. I unes vegades se’ls fa més cas que unes altres, però la seva labor és imprescindible.
No és tant que no se’ls faci cas, com el fet que hi ha massa necessitat. Al nostre al voltant hi ha moltes necessitats i això fa que sempre facin mancada voluntaris, però fixar el nombre necessari de voluntaris és molt difícil. Pot haver-hi grups de població en els quals sobre la participació ciutadana i uns altres en els quals escassegi. Per exemple, a la presó o en l’atenció a persones amb problemes de salut mental fa mancada gent, així com en l’atenció a malalts de sida, un mal latent de la nostra societat que necessita molt suport.
Hi ha múltiples formes d’ajudar. Per a nosaltres la principal és el voluntariat, però una col·laboració puntual també és important. En el nostre cas, comptem amb persones que acudeixen un dia a l’any al nostre magatzem i ajuden a classificar llibres que després s’envien a una biblioteca de Llatinoamèrica o medicaments que s’envien a Àfrica. Són col·laboradors anuals que fan una gran labor, però cal determinar quins són els projectes en els quals és suficient amb que aquesta persona venja una vegada a l’any, sense arribar a crear distorsió.
“Tots els dies els nostres voluntaris es troben amb persones que porten tres o cinc anys sense sortir al carrer”
La realitat és que hi ha un percentatge alt de persones majors que estan soles, especialment a les grans ciutats. Tots els dies els nostres voluntaris es troben amb persones que porten tres o cinc anys sense sortir al carrer, amb un contacte humà molt precari o conjuntural, que es limita a la persona que li porta la fruita o li neteja la casa. Des de les institucions públiques i des de les ONG s’estan fent esforços, però encara no arriben a cobrir les necessitats. No estem oferint a les persones majors cap pagament pel servei que ens han prestat anteriorment.
En realitat, és un servei que s’utilitza molt poc. Ho implantem fa set o vuit anys per a aquells casos en els quals el voluntari creu que ha sofert una commoció forta. Més que moments de crisis hi ha situacions desconcertantes, com atendre a nens malalts en un hospital. Els hospitals són àmbits molt durs.
Demano que dins de 20 anys tinguem menys treball que avui perquè hem aconseguit moltes de les metes que estem plantejant.
