Dependència en el medi rural

El medi rural és l’últim de la llista. Encara que cada vegada es fan més passos per a aconseguir una accessibilitat plena en aquest àmbit, algunes zones manquen gairebé per complet de recursos que facilitin les condicions de vida a les persones amb discapacitat o dependents. Segons la guia elaborada per l’Equip ACCEPLAN de l’Institut Universitari d’Estudis Europeus “Accessibilitat universal en els municipis: guia per a una política integral de promoció i gestió”, les principals barreres són:

• Culturals i socials, amb components de “compassió i estigmatització” cap a les persones amb discapacitat.
• Vinculades a l’entorn urbà, de manera que impedeixen la “utilització, accés o gaudi” a determinats edificis.
• Vinculades al transport i sistema de mobilitat, especialment, al transport públic dissenyat en funció dels valors antropomètrics i funcionals de “normalitat”.
• Vinculades a la interacció amb l’entorn i la utilització de les noves tecnologies.

Les persones amb discapacitat que resideixen en l’àmbit rural se senten, sovint, aïllades. La limitació en la disponibilitat de recursos accentua la necessitat de l’autocura i el paper de la família en l’atenció a aquest grup. Precisament, la Fundació Educació, Societat i Salut desenvolupa el projecte “Pacient Expert”, l’objectiu del qual és promoure l’autocura de la salut. Aquest programa, que compta amb la col·laboració de la Universitat de Stanford (els Estats Units), està dirigit a pacients, familiars, cuidadors i professionals. La pròpia Organització Mundial de la Salut “recomana l’educació en l’autocura per a prevenir i tractar les malalties cròniques”, recorda la Fundació.

A través d’aquesta iniciativa, pionera a Espanya però implantada fins al moment en més de 20 països estrangers, s’imparteixen cursos gratuïts per a especialitzar-se en l’atenció a persones amb malalties de llarga durada.

L’estudi “La discapacitat en el medi rural”, del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), revela que en el medi rural resideixen un milió de persones amb discapacitat. Segons l’Enquesta sobre Discapacitats, Deficiències i Estat de Salut (EDDES), aquest grup suposa el 11,7% de la població major de sis anys, si bé en el cas de les persones majors de 65 anys la xifra s’eleva fins al 34,3%.

Entre els desavantatges que detecta el citat informe, les més importants fan referència a l’entorn, la telefonia, l’accés a Internet, la participació en activitats socials, culturals, esportives i d’oci, l’associacionisme, la perspectiva de gènere, l’accés a ajudes tècniques i la pròpia atenció a la dependència. Igual que altres estudis, aquesta recerca crida l’atenció sobre la inaccessibilitat del terreny i les infraestructures, la “dispersió” del model residencial i la llunyania als serveis, la “invisibilitat” que sorgeix com a conseqüència de l’aïllament, la limitació de recursos i la falta de serveis i oportunitats, tant econòmiques com socials, on es troben diferències “a favor dels municipis de costa i municipis turístics de l’interior”.

L’estudi, realitzat per Javier Charroalde i Daniel Fernández, destaca també la despoblació gradual a la qual s’enfronten cada vegada més nuclis rurals, la desatenció “total” de la població discapacitada o l’existència de “serveis clarament insuficients”, la manca de transport públic adaptat, especialment taxis, i la impossibilitat d’accés a Internet, que s’uneix a “zones d’ombra” en les quals la telefonia mòbil manca de cobertura.

A més, s’analitzen les condicions de l’habitatge rural tradicional, generalment, poc preparada per a garantir la mobilitat de les persones amb limitacions; la passivitat en la participació en activitats socials i culturals; la “triple discriminació” a la qual s’enfronten algunes dones pel fet de “ser dona, presentar una discapacitat i viure en zones de difícil accés als serveis”; la falta d’equips multiprofessionals més pròxims a la població rural i protocols específics de seguiment de les persones amb discapacitat; l’accessibilitat “irregular” en els centres educatius, la dificultat d’accés a les ajudes tècniques; i l’absència de serveis especialitzats i fa costat a la vida independent.

L’Informe de Resultats 2006 sobre les “Necessitats en el medi rural de les persones amb gran discapacitat física i les seves famílies”, realitzat per PREDIF, destaca els àmbits principals en els quals aquestes persones requereixen ajuda. Així, considera necessària l’atenció en els desplaçaments, la neteja de la llar i les compres, i la millora de l’atenció sanitària i inserció laboral. “Encara que un 83,1% de les persones amb discapacitat es troba en edat laboral, un 63% no ha treballat després d’adquirir la discapacitat i tan sols un 13% es troben treballant en l’actualitat”, assenyala.

En concret, l’informe se centra en persones amb un percentatge de minusvalidesa igual o superior al 75%, amb necessitat d’utilitzar cadira de rodes i realitzar adaptacions en l’habitatge. Aquest grup resideix habitualment en la llar familiar, en la seva majoria són homes (70%) solters, amb estudis primaris (35,5%), pensionistes per incapacitat (65%) i uns ingressos familiars entre 901 i 1.200 euros al mes. Quant al perfil dels familiars o cuidadors, es correspon amb una dona, generalment, la mare o l’esposa. En la majoria dels casos, les persones discapacitades manquen de suports professionals continuats, només un 16% es beneficia del servei d’ajuda a domicili, per la qual cosa són els familiars els qui han d’encarregar-se de la seva cura i atenció.

A pesar que gairebé un 40% de les persones amb discapacitat requereix atenció sanitària addicional, una quarta part dels municipis analitzats manca de centre de salut i, els que existeixen, presenten certs problemes d’accessibilitat o resulta complicat arribar a ells en transport públic adaptat. D’altra banda, l’accessibilitat als col·legis és francament millorable, encara que dos terços de les persones amb discapacitat (60%) necessiten adaptacions parcials o totals en l’accessibilitat arquitectònica i urbanística.