Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Solidaritat > Economia solidària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Deute extern

Espanya és creditora de 10.169 milions d'euros, un deute contret amb 80 països de tot el món

Els països d’Amèrica Llatina i de l’Àfrica subsahariana destaquen com els de major deute extern contreta. Molts d’ells deuen importants quantitats als poderosos països del Nord, que els van prestar diners durant la dècada dels 70 i, quan en els 80 van viure una recessió econòmica, els van pujar considerablement els interessos de devolució d’aquests crèdits. El nostre país compta amb 80 països deutors que encara tenen pendent la devolució d’uns 10.169 milions d’euros. L’any passat, el Consell de Ministres va aprovar la condonació del deute derivat dels Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD) als Països Pobres Altament Endeutats i al juny d’enguany va aprovar una proposició de llei reguladora de la gestió del deute extern. Una norma que contempla importants avanços però que no recull la condonació total del deute malgrat que, segons les ONG, és més una qüestió de voluntat política que econòmica.

Claus per a entendre el deute extern

El deute extern és l’obligació de pagament que un país té amb un altre o amb organismes com el Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Mundial (BM), com a conseqüència de la signatura d’un contracte de préstec entre ells. De fet, aquesta és una de les principals maneres de finançar les millores de les infraestructures o la posada en marxa de projectes en alguns països. El seu origen se situa en els anys 70, quan en plena guerra freda Europa va superar la crisi de la Segona Guerra Mundial i els estats del Nord van finançar el desenvolupament dels països del Sud. Tant els governs com els bancs del Nord tenien gran quantitat de diners que no podien invertir als seus països per a no desestabilitzar les seves economies i van prestar aquests diners als països del Sud, que el van emprar amb finalitats productius o per a finançar el manteniment de governs, aliats dels països rics. No obstant això, en la dècada dels anys 80 els països del Nord van entrar en un procés de recessió econòmica, van pujar les taxes d’interès d’aquells préstecs i van invertir en les seves pròpies economies. Com a conseqüència, es va retallar la quantitat dedicada al finançament del desenvolupament dels països empobrits, la situació dels quals es va agreujar, ja que van baixar els preus de les exportacions de les seves matèries primeres, d’on obtenien les divises per a pagar el deute.

/imgs/2006/09/euros1.jpg

Segons recull el Document basi de la campanya ‘Sens dubte, sense deute’, posada en marxa el mes d’octubre passat per Càritas, CONFER, Mans Unides, Justícia i Paz, i XARXES, “a l’agost de 1982 la situació es va fer insostenible. Mèxic va anunciar que no podia fer front al pagament del deute que havia anat generant en la forma i en el termini establert en els contractes de préstec. A l’anunci de Mèxic li van seguir els d’altres països deutors, que van anunciar també moratòries en els seus pagaments. Va començar així l’última crisi del deute per a creditors i deutors”. Els països creditors es van unir llavors i van plantejar de manera multilateral renegociacions de deute, mentre que els deutors van negociar unilateralment, “quedant a costa del decidit pels països del Nord”. Aquests últims van exigir l’aplicació de Plans d’Ajust Estructural (PAE), que es van traduir en devaluació de les monedes, liberalització del comerç exterior i privatització d’empreses estatals, entre altres mesures, la qual cosa va suposar un empitjorament de les condicions de vida de la població més pobra.

En els anys 90, la crisi es va considerar superada als països creditors, mentre que en els més pobres, els del Sud, es va mantenir la situació de crisi. Fins i tot van arribar a contreure nous deutes en demanar nous préstecs amb els quals fer front als ja contrets. L’any 2000, el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va estimar que els governs d’Àfrica subsahariana transferien als seus creditors del Nord quatre vegades més del que gastaven en salut de la població i UNICEF va xifrar en 500.000 els nens morts a l’any per manca de serveis bàsics de salut relacionats amb el pagament del deute extern. Unes xifres que avui dia han variat poc o res a pesar que aquest mateix any els 189 estats que formen part de l’Assemblea de les Nacions Unides van assumir els Objectius del Mil·lenni: un compromís perquè l’any 2015 es compleixin en tots els països unes metes mínimes d’educació, salut, equitat de la dona, sostenibilitat ambiental i associació mundial per al desenvolupament.

Cinc anys després d’aquest compromís, després de la revisió dels Objectius del Mil·lenni, “més de 70 països empobrits i de renda mitjana continuen sense poder invertir el precís en les necessitats bàsiques de la seva població,“Més de 70 països empobrits i de renda mitjana continuen sense poder invertir el precís en les necessitats bàsiques de la seva població” perquè es veuen obligats a destinar entre el 15% i el 40% del seu pressupost anual a pagar el deute extern. Aquesta continua creixent i el seu pagament constitueix un greu obstacle que impedeix aconseguir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni”, recorda el document de la campanya. La seva coordinadora, Mercedes Barbeito, explica que el principal objectiu d’aquesta iniciativa és sensibilitzar a la societat perquè actuï en la solució del problema i subratlla que si no es condona el deute als països de l’Àfrica subsahariana, “cap d’ells podrà aconseguir els Objectius del Mil·lenni”. “Tampoc amb la condonació ho aconseguirien, però almenys ho tindrien més fàcil”, afegeix.

Paginació dins d’aquest contingut


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions