Cada 9 de maig, amb motiu del Dia Mundial del Comerç Just, es tria un tema sobre el qual sensibilitzar a la població. Aquest any, els retrets han caigut sobre el sector tèxtil. El 80% de les persones que fabriquen la nostra roba són dones, amb freqüència sotmeses a jornades de fins a 14 hores diàries, salaris miserables i condicions laborals perilloses, adverteix la Coordinadora Estatal de Comerç Just. No obstant això, rares vegades ens ho qüestionem en comprar una peça. Aquest article ho ha fet i aquestes són les conclusions.
Així es fabrica la nostra roba
Tots els ciutadans hauríem de conèixer l’origen de la roba que adquirim. En lloc de queixar-nos cada vegada que comprem una peça amb etiquetes kilométricas, hauríem d’aprofitar per llegir la informació que contenen i conèixer on s’ha fabricat i quins materials s’han utilitzat en la seva elaboració. La raó és senzilla: bona part de la nostra vestimenta viola drets humans.
El sector tèxtil mou cada dia 34.000 milions d’euros a costa de salaris miserables i fins a 14 hores diàries de treball
Amb motiu del Dia Mundial del Comerç Just, la Coordinadora Estatal de Comerç Just (CECJ) ha llançat un informe centrat en el sector tèxtil. En ell assenyala les injustícies que es cometen en aquest sector i posa de manifest algunes dades rellevants. Entre uns altres, destaca que al nostre país cada persona gasta a l’any 437 euros en roba, bona part d’ella fabricada per “dones asiàtiques, joves, que treballen entre 12 i 14 hores diàries”.
“Salaris miserables que no cobreixen les necessitats bàsiques, jornades extenses, condicions laborals inhumanes i perilloses, treball infantil o absència de sindicats legalment constituïts són algunes de les violacions de drets fonamentals que es produeixen en aquest sector, que mou cada dia 34.000 milions d’euros sol a Europa”, adverteix Mercedes García de Vinuesa, presidenta de la CECJ.
Es pretén conscienciar a la societat sobre l’origen de les peces que vas veure i les condicions en què es fabriquen. Fa poc més de dos anys, les imatges de l’ensulsiada del Granota Plaza, a Bangladesh, van donar la volta al món i van fallir algunes consciències: 1.138 persones van morir i més d’1.500 van resultar ferides. Però, amb el temps, la tragèdia sembla haver-se oblidat. I és que poques coses han canviat. Si bé després de l’ocorregut el sou mínim es va incrementar un 77%, en l’actualitat solament arriba a 50 euros mensuals, una quantitat insuficient per cobrir les necessitats bàsiques. Bangladesh és el país amb el salari mínim més baix del món.
Esclavitud moderna en el sector tèxtil
“El tèxtil i l’agricultura són els dos sectors on aquesta explotació extrema es troba més generalitzada”, afirma la CECJ en relació a l’esclavitud laboral. Recorda que l’Organització Internacional del Treball (OIT) calcula que 21 milions de persones realitzen treball forçós. Aquest organisme també adverteix que, precisament, els treballadors del tèxtil formen en gran parteix el grup de 910 milions de “treballadors pobres”, és a dir, “persones que, encara tenint una ocupació, viuen amb menys d’un dòlar diari”.
Per si no fos poc, aquesta situació contribueix a la feminització de la pobresa per diferents motius. A les dones que treballen en el sector tèxtil se’ls paga entre un 10% i un 50% menys que als homes per realitzar treballs similars. Per aquest motiu el 80% dels empleats del sector tèxtil siguin dones, que l’organització sindical sigui inferior a la d’altres sectors, per períodes de temps més curts i en pitjors condicions.
A això s’afegeix el treball infantil. “A pesar que s’ha reduït, a Índia en la recollida de cotó van participar gairebé 400.000 menors en la campanya de 2010. La meitat tenia menys de 14 anys. Al Marroc, milers de nenes s’incorporen durant les seves vacances a tallers, suposadament com a aprenents. No obstant això, realitzen la mateixa labor que les adultes encara que cobrant un 40% del salari mínim”, lamenta la CECJ. Els nens estan presents al llarg de tota la cadena de valor.
El cotó és una matèria primera fonamental en el sector tèxtil. Segons dades de la CECJ, gairebé 100 milions de llars participen en la collita mundial, dels quals solament 73.400 persones treballen en el cultiu del cotó just, això és: cobren salaris dignes, en condicions de treball segures i sense posar en perill la seva salut, sense explotació infantil; es promou el treball de la dona per millorar la seva situació econòmica i afavorir la seva independència i autoestima; es treballa a través de processos que no danyen l’entorn natural; gran part de les organitzacions tèxtils de comerç just són associacions o cooperatives; s’estableix un prepagament d’almenys un 50% als grups artesanals; les organitzacions productores i importadores mantenen una relació de llarg termini; i s’estableix el que es coneix com a cosina social, una quantitat addicional al salari que es paga a les organitzacions per invertir-la en el desenvolupament econòmic, social o ambiental de les pròpies organitzacions i la comunitat.
Per conscienciar sobre les diferències entre el sector tèxtil tradicional i el de comerç just, el Centre Cultural Galileu de Madrid acull l’exposició ‘Tira del fil del cotó més just’, composta per 24 imatges del prestigiós fotògraf i periodista Sean Hawkey. En elles es recull el treball de 10.000 persones que conreen cotó sota els criteris de comerç just i es beneficien dels impactes positius del mateix. Una dada cridanera: els costos laborals d’una samarreta de comerç just representen un 1.272% més que els de una samarreta del comerç convencional. Això dona una idea del que s’amaga darrere de la roba que vestim.
