Drets humans: per què no es compleixen?

La Declaració Universal de Drets Humans advoca pel reconeixement i aplicació d’aquests a totes les persones. No obstant això, més de 60 anys després de la seva aprovació, no ha aconseguit l’objectiu que es proposava. Les bones intencions d’aquell 10 de desembre de 1948 no han estat suficients perquè el Dia dels Drets Humans pugui considerar-se una celebració. “Preferim dir que és una commemoració”, assenyalava en l’edició anterior Xavier Guerrero, adjunt a la direcció general de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya. L’últim informe d’Amnistia Internacional sobre “L’estat dels drets humans en el món” analitza diferents casos de “abusos” contra els drets humans en 159 països. Per això, per a Guerrero, el 10 de desembre recorda que “el marc en el qual es commemora el Dia dels Drets Humans és crític”.

Amnistia Internacional considera que les principals causes de vulneració de drets són, entre altres, el subdesenvolupament, la pobresa extrema, la desigual distribució dels recursos, la marginació, la violència ètnica i civil, la pandèmia del VIH/sida i els conflictes armats. “No hi ha major negació dels drets humans que els estats de guerra, quan els ciutadans ni tan sols tenen dret a la vida”, lamenta el president de la Federació d’Associacions de Defensa i Promoció dels Drets Humans, José Antonio Gimbernat. Les guerres deixen cada any milions de persones mortes, ferides, refugiades o desplaçades.

Quan esclata un conflicte, es posa en risc el dret a la vida, però també uns altres tan bàsics com la salut o l’habitatge. L’edició d’aquest any del citat estudi lamenta que encara s’estigui “molt lluny de donar ple aconsegueixi la justícia”, que ha d’aconseguir casos d’homicidi o tortura, però també a la negació de drets humans fonamentals com l’alimentació, l’educació, l’habitatge i la salut, “que totes les persones necessitem per a viure amb dignitat”.

L’objectiu de la Declaració és ambiciós. Per això, s’està en el camí d’aconseguir-lo, però no s’han aconseguit els objectius que defensa. Els estats i les institucions internacionals han de garantir els drets que proclama la Declaració, però el respecte a aquests és responsabilitat de tots els ciutadans, que han d’exigir que es reconeguin universalment. “Si bé els Estats tenen la responsabilitat primordial de respectar, protegir i implementar els drets tal com han estat codificats per la llei, la responsabilitat en matèria de drets humans és compartida per tota mena d’actors, inclosa la societat civil i els individus”, precisen des de la Federació d’Associacions en Defensa i Promoció dels Drets Humans.

No resulta tan imprescindible revisar el contingut de la Declaració Universal de Drets Humans, com els instruments per a la seva aplicació. És necessari que els estats es comprometin en el compliment d’aquest text, que és considerat el document basi de la dignitat humana. Una tercera part de la població viu en situació de pobresa i així és molt difícil aconseguir que es garanteixin els drets humans. Però cal intentar-ho. “Els estats són els que no compleixen, a pesar que els 193 estats de tot el món estan d’acord amb la Declaració”, resumeix Guerrer.

La Declaració Universal de Drets Humans no té caràcter vinculant, és a dir, els estats no estan obligats a complir-la. No obstant això, un altre tipus d’acords sí que són obligatoris: els tractats internacionals o regionals de drets humans. Respecte als primers, tots els països han estampat la seva signatura en almenys un tractat internacional, mentre que uns altres també ho han fet en acords de caràcter regional. Hi ha casos tan cridaners com el dels Estats Units, que encara no ha ratificat la Convenció dels Drets del Nen, o l’Afganistan, que es va adherir a la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona, però encara en 2006 va registrar la mort de dones que promovien l’educació de les nenes i la detenció dels qui infringien costums i convencions socials, d’acord amb les idees de l’anterior règim.

Un altre cas preocupant és el de Darfur, on malgrat signar-se un acord de pau en 2006 els atacs es van empitjorar entre els rebels i els grups armats que no van subscriure aquell acord. La situació ha estat dramàtica en els últims a pesar que Sudan té ratificats, entre altres, els Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics (PIDCP) i de Drets Econòmics, Socials i Culturals, a més de la Convenció i el Protocol sobre l’Estatut dels Refugiats, i la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles (1981).

Encara l’any passat, Metges Sense Fronteres va realitzar diverses intervencions d’emergència a causa de “l’escalada de violència i els brots de malalties” en el sud de Sudan. Les necessitats mèdiques, explica, “que ja estaven en nivells d’emergència en moltes parts del país, van augmentar durant l’any”, gairebé a l’una que els enfrontaments entre diferents comunitats.

La vulneració dels drets, sovint, depèn del desenvolupament econòmic d’un país. Una idea que comparteix l’Institut de Drets Humans de Catalunya, que critica la falta d’atenció mediàtica i desinformació que hi ha al voltant d’alguns conflictes bèl·lics, així com el “desemparament” d’aquestes zones per part de la comunitat internacional. Però la vulneració dels drets humans no és una qüestió exclusiva dels països estrangers. “És absolutament fals pensar que els drets humans s’estan vulnerant, només, a 4.000 quilòmetres de la nostra casa”, apunta Guerrer. Les bosses de pobresa que es registren al nostre país són un exemple. “Hi ha persones que rebusquen entre les escombraries a la nit i que no tenen un habitatge digne”, afegeix.

Davant aquests fets, Amnistia Internacional recorda que els estats que han ratificat o s’han adherit a un conveni són “part” en aquest tractat i, per tant, estan obligats a complir les seves disposicions. A més, assegura que els signants d’aquests acords que encara no els han ratificat, tenen l’obligació de no realitzar actes “que menyscabin l’objecte i el propòsit del tractat”. La pregunta és com s’aconsegueix que els estats compleixin?. “Comença a haver-hi mecanismes relacionats amb qüestions econòmiques. Una manera d’entrar en els mercats internacionals és respectar els drets de les persones”, respon Guerrer.

La creació l’any passat del Consell de Drets Humans, que substitueix a la Comissió de Drets Humans, compta amb defensors i detractors. Per a Xavier Guerrero, aquesta va ser una decisió “molt positiva” perquè el treball de la Comissió “havia arribat a unes cotes de desprestigi molt grans”. El Consell és ara el màxim organisme de defensa de drets humans. Està format per 47 membres, l’elecció dels quals requereix majoria absoluta, és a dir, els vots de tots els membres de l’Assemblea General. Una altra novetat és que aquesta Assemblea pot suspendre els drets i els privilegis de qualsevol membre de Consell si considera que ha comès “greus i sistemàtiques” violacions dels drets humans durant el seu mandat. “Tenim una esperança important en el treball d’aquest organisme”, assenyala Guerrer.

No obstant això, no totes les opinions són favorables. Per a José Antonio Gimbernat, el Consell “no ha quedat consolidat adequadament”. Reconeix que la Comissió de Drets Humans “tenia els seus dèficits”, però lamenta que les ONG estiguin “pitjor integrades” en el Consell que en la Comissió. “Cal esperar algun temps per a veure si s’aconsegueixen avanços, perquè creiem que encara no s’ha millorat el treball de la Comissió”, precisa. Els resultats d’aquest treball s’han de veure a tot el món, però sobretot en aquells països en els quals la democràcia brilla per la seva absència. “Àfrica, per exemple, és un continent en el qual existeix un dèficit molt important de democràcia i garantia de drets humans, però també hi ha altres països de Llatinoamèrica que tenen constitucions democràtiques, però les institucions de les quals tampoc funcionen i els ciutadans no tenen garantits els drets humans”, subratlla.

Amnistia Internacional descriu com a “fràgil” la situació dels drets humans a Àfrica, encara que els conflictes armats van disminuir en 2006. El continent compta amb nombrosos casos de limitació a la llibertat d’expressió i s’han denunciat execucions extrajudicials i detencions arbitràries. Així mateix, tampoc es garanteixen els drets econòmics, socials i culturals, ni els drets a l’alimentació, a l’allotjament i a l’educació. Quant a Amèrica Llatina, se la considera una de les zones del món amb majors desigualtats econòmiques i una important limitació en l’accés a serveis bàsics com la salut i l’alimentació. “L’Estat no atén les necessitats d’extenses zones rurals, sumint en l’aïllament i en la inseguretat a un gran nombre de persones”, censura l’ONG.

És difícil fixar una data que marqui el moment en el qual, com diu l’article 2 de la Declaració Universal dels Drets Humans, tota persona tingui tots els drets i llibertats proclamats en aquest text, perquè aquesta data depèn de la manera d’actuar de cada estat. Ni tan sols es considera que els estats considerats democràtics garanteixin els drets als seus ciutadans i ciutadanes al cent per cent, encara que el percentatge sigui molt elevat. Segons Guerrero, mentre no s’elimini la barrera de la discriminació per raó de sexe serà difícil superar la resta d’obstacles, “perquè aquesta és una discriminació absolutament bàsica. No triem ser home o dona”.

En 2008 la Declaració va complir 60 anys, un temps en el qual s’ha avançat molt, però que ha demostrat que és necessari avançar més. El fet de reconèixer la universalitat dels drets humans ja és un gran pas, encara que no suficient. “Ens preocupa que la nostra societat s’estigui acostumant a les violacions dels drets humans, tant en el nostre context com en altres latituds”, afirmen des de l’Institut de Drets Humans de Catalunya.