El 25 de novembre es commemora el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona amb l’objectiu de denunciar la violència de gènere i reclamar polítiques per a erradicar-la. Aquest tipus d’agressió, que pot ser física, verbal, sexual, psicològica o institucional, s’ha convertit en una de les més greus violacions dels drets humans a tot el món. No obstant això, en els llocs marcats per crisis humanitàries i desplaçaments, com ocorre amb el conflicte de la República Democràtica del Congo (RDC), augmenten de manera considerable les possibilitats que les dones i les nenes puguin sofrir aquests abusos. Així, s’estima que una de cada cinc dones desplaçades en aquests llocs ha estat víctima de violència sexual, una de les moltes formes de violència de gènere.
Els conflictes armats, socials i econòmics o les catàstrofes naturals no són els únics factors que impulsen a milers de persones en el món a convertir-se en refugiats i refugiades. Els maltractaments de gènere i les violacions també s’han posicionat com a seriosos motius de desplaçament per a tantes dones, i la mutilació genital femenina (MGF) és una de les pràctiques més denunciades en l’actualitat.
No obstant això, és important destacar que aquests abusos moltes vegades també se sofreixen en el procés de fugida o ja estant en el mateix lloc de refugi. És el cas de les dones que fugen de les seves llars a la República Democràtica del Congo, un país els punts de conflicte del qual van començar a empitjorar-se a partir de 2016.
Sobreviure a la violència de gènere
Rebeca té 47 anys i en 2017 va fugir d’RDC. Durant la seva fugida va perdre al seu marit i als seus fills i va ser violada per diversos soldats ocasionant-li greus seqüeles físiques i psicològiques, a més del VIH que va contreure a conseqüència d’aquestes violacions. Per part seva, Mujani, de només 18 anys, va descobrir que estava embarassada després de la seva fugida a Kananga, la capital de la província de Kasai Central en RDC. Havia estat segrestada i violada durant el conflicte amb la milícia Kamuina Nsapu, en 2017, en el qual van morir els seus pares.
ACNUR ja ha manifestat la seva preocupació amb els casos de violència sexual generalitzada i sistemàtica contra dones i nenes perpetrats per grups armats en Tanganica, una altra província d’RDC a l’est del país. Només fins a juliol de 2021, prop de 310.000 persones s’han vist desarrelades per la inseguretat i la violència i es troben desplaçades en tota la província. En concret, en el territori de Kongolo, al nord de Tanganica, des d’el mes de maig passat, més de 23.000 persones s’han vist desplaçades, segons informen les autoritats locals. A mitjan agost, s’havien registrat 243 casos de violació.
Rebeca i Mujani tan sols són dos de les moltes víctimes de violència sexual i de gènere en l’RDC, però amb l’ajuda proporcionada per ACNUR i els seus projectes de reintegració econòmica, igual que elles, moltes dones estan aconseguint refer les seves vides a poc a poc, recuperant també l’autonomia i seguretat que els van anar greument arrabassades.
En aquest sentit, l’Agència de l’ONU per als Refugiats ja ha ajudat a 400 víctimes de violència sexual i de gènere des de 2020 en Kasai i Kasai Central. Aquestes dones rebran ajudes econòmiques al final de la seva formació per a obrir els seus propis negocis.
Així, Anna, una altra víctima de violència de gènere en RDC, s’ha convertit en un dels tants exemples de superació d’aquests greus abusos. Després d’arribar a Kananga, després d’haver perdut als seus pares durant la guerra i haver sofert ferides a causa dels brutals enfrontaments entre els militars i les milícies, va trobar refugi i va rebre suport psicosocial d’ACNUR. Ara està matriculada en la Universitat de Kananga, on estudia informàtica i programació web gràcies a la beca que li ha proporcionat l’Agència. Anna té un gran somni pel qual lluitar: continuar estudiant per a trobar una bona feina.
La violència de gènere en el context de la pandèmia
Abans de la pandèmia ja era major el risc de sofrir violència de gènere en l’RDC. No obstant això, l’arribada de la covid-19 va intensificar aquesta exposició de les dones a sofrir abusos. Les dificultats econòmiques han donat lloc a un augment de tensions dins de la llar i el confinament una impossibilitat de denunciar els maltractaments i buscar ajuda.
Aquesta és una realitat que se sofreix a tot el món. Segons els experts, durant els tres primers mesos de confinament, 15 milions de dones i nenes a tot el món podrien haver estat exposades a la violència de gènere. Amb això, a la fi del passat any, la violència de gènere es va convertir en un risc greu o extrem.
Com en el cas d’RDC, el paper d’ACNUR sempre ha estat decisiu per a reduir el risc que dones i nenes desplaçades sofreixin violència de gènere, així com per a garantir un suport psicològic i l’accés a recursos adequats i de qualitat als qui han sobreviscut a aquests abusos.
Està comprovat que l’ajuda d’ACNUR ha salvat vides i el seu compromís és continuar enfortint i ampliant els seus programes d’assistència davant l’augment del risc de sofrir violència de gènere especialment a conseqüència de la pandèmia. No obstant això, falten fons per a mantenir i incrementar aquests serveis, i per a això és de summa importància la col·laboració de governs, socis humanitaris i de la societat civil.
