Els desplaçats i apàtrides

La Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951 considera com a tal a les persones que sofreixen una persecució per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques. Com a conseqüència d’aquesta situació, les persones refugiades es troben fora del país de la seva nacionalitat i no poden, o no volen, acollir-se a la protecció d’aquest. Ni tan sols desitgen tornar a ell per temor a represàlies. En el seu lloc, fugen als països de l’entorn per a sol·licitar asil o es veuen abocades a una situació d’il·legalitat obligada perquè ningú els concedeix aquest dret. Segons dades de l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), el nombre de refugiats sota el mandat d’aquesta agència va augmentar l’any passat per primera vegada des de 2002. En concret, aquesta xifra es va incrementar un 14% fins a aconseguir gairebé els 10 milions. El conflicte de l’Iraq està en l’origen d’aquesta pujada, ja que el país compta amb dos milions de desplaçats interns i altres dos milions de persones fora, en la seva majoria, acolliments per Síria i Jordània. “El panorama no és molt encoratjador. Continua havent-hi conflictes, intolerància i violència que provoquen el desarrelament de milions de persones a tot el món”, lamenta la responsable de Relacions Externes de la delegació a Espanya de l’ACNUR, María Jesús Vega Pascual.

Per nacionalitats, el major grup de persones refugiades sota el mandat de l’ACNUR l’any passat va ser el dels afganesos (2,1 milions), seguit per iraquians (1,5 milions), sudanesos (686.000), somalis (460.000) i refugiats de la República Democràtica del Congo (400.000) i Burundi (400.000). També va augmentar considerablement el número de desplaçats interns per conflictes com els de Líban, Sudan, Sri Lanka o Timor Leste. Segons el Centre de Monitoratge de Desplaçats Interns del Consell Noruec de Refugiats, a la fi de 2006, el número de desplaçats interns a tot el món era de 24,5 milions. Totes elles són persones que no tenen accés a un sistema de protecció ni d’assistència perquè no compten amb un organisme oficial que les protegeixi i les ONG no sempre poden arribar fins a llocs remots per a prestar-los ajuda. La dada és alarmant: les persones apàtrides, aquelles que no posseeixen cap nacionalitat, van arribar fins als 5,8 milions.

Per a Virginia Álvarez, responsable de Relacions institucionals i Política interior d’Amnistia Internacional, el més preocupant és que, malgrat aquestes xifres, “les polítiques de països europeus i dels Estats Units estan negant aquesta realitat, registrant-se un descens del nombre de refugiats que són reconeguts com a tals”. Assegura que hi ha instruments suficients per a garantir la protecció de les persones refugiades, però que falta voluntat per part dels Estats per a aplicar-los. De fet, recorda que la Convenció de 1951 va ser signada i ratificada per Espanya, així com per països de l’entorn europeu, però que aquests recorren a polítiques centrades únicament en el control i obvien que existeix una obligació de facilitar aquest tipus de mecanismes. “Això es tradueix en què cada vegada hi ha menys refugiats a Europa i cada vegada es van rebent menys sol·licituds”, precisa.

L’últim informe sobre “La situació dels refugiats a Espanya”, de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), recull el descens del nombre d’estatuts de refugiat concedits en 2006. En total, 5.297 persones van sol·licitar l’any passat aquest estatut al nostre país, dels quals es van concedir 168. L’any anterior es van sol·licitar 5.257 i es van concedir 201. “Cada vegada hi ha menys persones que tenen accés al dret d’asil i que es queden a les fronteres de la Unió Europea”, denúncia la Secretària general de la comissió espanyola de CEAR, Amaya Valcárcel. Un cas molt concret és el de països com Congo o Costa d’Ivori, on la situació de violència que es viu fa que els seus habitants intentin escapar cap al nord d’Àfrica, per a arribar després a Europa. Un repte gairebé impossible. “En primer lloc, perquè es topen amb les tanques de sis metres de Ceuta i Melilla, i en segon lloc, perquè cada vegada hi ha més mesures policials”, descriu Valcárcel. Des de 2001, existeix una tendència descendent gairebé unànime a la Unió Europea: en 1995 Alemanya va concedir l’estatut de refugiat a 23.468 persones, mentre que en 2005 els 25 països de la UE van atorgar aquesta protecció a 25.000 persones.

Els requisits que s’exigeixen per a obtenir asil són cada vegada més difícils de complir. Les agències d’ajuda a refugiats sol·liciten que es tinguin en compte criteris com l’idioma i els llaços culturals o familiars amb Espanya per a facilitar l’entrada, per exemple, de persones procedents d’Amèrica Llatina i Àfrica. “En cas contrari, accedir pels canals regulars és cada vegada més complicat, la qual cosa empeny a moltes persones a posar-se en mans de màfies i traficants”, adverteix María Jesús Vega Pascual. També des d’Amnistia Internacional, Virginia Álvarez censura que a Espanya “no hi ha procediments adequats” per a garantir la protecció dels qui sol·liciten asil i afirma que l’assistència jurídica no sempre permet als refugiats plantejar els seus motius de persecució. La conseqüència d’aquesta situació és que molts refugiats es veuen obligats a romandre en països com Líbia, Tunísia o el Marroc, “on pot haver-hi presència de l’ACNUR, que pot reconèixer-los com a refugiats sota mandat, encara que això no significa que els seus drets es garanteixin”, agrega Valcárcel.

Quan arriben a Espanya, les dificultats són unes altres. La inseguretat jurídica i la situació econòmica en la qual viuen els impedeixen trobar un allotjament adequat. Molts queden en la marginalitat i viuen als carrers. Quant a la inserció laboral, sol estar reservada a ocupacions més dures i pitjor retribuïts, la qual cosa genera una frustració al no poder reprendre les seves professions. Sovint, els països d’acolliment no tenen en compte que les persones refugiades fugen de situacions dramàtiques. Gairebé sense possibilitat de triar, escapen on poden. En la majoria dels casos, es tracta de països de l’entorn on acaben en campaments “en molt males condicions”. “A Àfrica hi ha campaments de refugiats que no ofereixen les mínimes garanties”, assenyala Álvarez. L’informe de CEAR destaca que ‘Un pas endavant’ és el programa finançat pel Fons Europeu per als Refugiats, destinat als sol·licitants d’asil inadmesos a tràmit o denegats que han recorregut les seves resolucions administratives. Aquest Fons permet un acompanyament social i concedeix un conjunt de prestacions econòmiques per a la cobertura de necessitats bàsiques durant un període de tres mesos. Espanya s’ha compromès a destinar 14,3 milions d’euros en concepte d’ajuda d’emergència per als refugiats i a crear un altre fons de reserva específic per a les necessitats que puguin tenir els refugiats de crisis humanitàries.

El descens de les sol·licituds d’asil i de les concessions de l’estatut de refugiat sembla constatar la crisi del dret d’asil. Des de CEAR asseguren que es poden parlar de crisi perquè les causes que converteixen a una persona en refugiat no han canviat, “mentre els ferris controls fronterers obstaculitzen l’arribada d’immigrants i refugiats i la resposta política es concentra a protegir-se de l’efecte anomenada”. Si bé els recursos mai són suficients per a cobrir totes les necessitats i programes d’atenció a refugiats, existeixen i pot recórrer-se a ells. “El que ocorre és que els refugiats són vists com una càrrega”, subratlla María Jesús Vega Pascual. Paradoxalment, els països més desfavorits són els que major nombre de refugiats acullen.

Un altre fet que confirma la crisi del dret d’asil és que les fronteres s’estan tancant a Europa i en països que tradicionalment estaven oberts a rebre refugiats. Segons Amaya Valcárcel, “un exemple claríssim és Kenya”. Durant anys, aquest país africà ha obert les seves portes a refugiats sudanesos, etíops i somalis, als quals va denegar l’entrada l’any passat. Un altre exemple és Tailàndia, un país que progressivament va tancant les seves portes i expulsant als refugiats birmans. Existeix una tendència generalitzada a tancar aquestes fronteres, la qual cosa augmenta el número de desplaçats i fa que el 90% de les persones refugiades estiguin en països empobrits. Els països més desenvolupats tenen una sensació de devessall, però les xifres de persones que arriben són ridícules comparades amb les d’altres llocs. Només en els campaments de Tanzània hi ha 200.000 refugiats.

En tot això, ajuda poc que la imatge dels refugiats s’associï amb una imatge negativa de la immigració, delinqüència o terrorisme. Alguns països signants de convenis de protecció de refugiats al·ludeixen les seves responsabilitats i obligacions internacionals amb l’excusa de l’augment de la immigració irregular. A això s’afegeix la disparitat de criteris dins de la UE per a concedir l’asil. “Hi ha nacionalitats que en un país estan aconseguint protecció i, en canvi, no reben cap mena de protecció en uns altres”, revela Álvarez. Això succeeix perquè cada país té els seus propis procediments per a concedir asil. Els cal presten massa atenció a la documentació dels refugiats sense pensar que, quan una persona fuig del seu país, no sempre té temps de fer-ho amb tots els papers. Fins i tot, sortir del país amb passaport pot posar en risc la vida dels qui necessiten ocultar la seva identitat. “L’Estat ha d’arbitrar mesures per a impedir que aquestes persones, per la seva situació d’irregularitat, puguin veure’s sotmeses a tractes que no són acceptables”, conclou Álvarez.