Sempre alerta. Així viuen els voluntaris de Bombers Units Sense Fronteres (BUSF). Per això van ser els primers a reaccionar després del terratrèmol que va assolar Haití fa diverses setmanes. El director d’Operacions de BUSF, Enrique Fernández Segòvia, explica que aquesta resposta no és fortuïta, sinó el resultat d’un excel·lent treball de formació i coordinació al llarg de tot l’any. Almenys dos equips de persones i el material suficient es mantenen sempre a punt per a acudir de manera simultània, si fos necessari, a dos llocs diferents. És una tasca dura, però “els treballs de rescat segueixen un protocol que coneixen i apliquen a la perfecció tots els rescatistas de BUSF”, subratlla Fernández Segòvia.
Els companys desplaçats fins a Haití van arribar quan encara s’intentava assimilar l’ocorregut. A penes s’havia decidit res, a causa del fort xoc viscut hores abans. En aquests moments, no se sabia ni per on començar a treballar. En haver coordinat prèviament la nostra sortida amb diverses institucions i amb l’Oficina Tècnica de Cooperació (OTC) de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID) a República Dominicana, el pas del nostre contingent fins a la zona assignada de treball va ser immediat, secundat per via aèria per l’exèrcit xilè de Nacions Unides. Només 36 hores després del terratrèmol, el nostre equip ja treballava sota els enderrocs de l’hotel Montana.
“L’adrenalina manté en guàrdia i permet treballar durant llargs períodes de temps”
Els primers dies es va treballar pràcticament en torns de 24 hores, només es feien petits relleus per a prendre una mica d’aire i reposar forces. La calor, unit al treball de desenrunament i les peces i mitjans de protecció que utilitza l’equip de rescat obliguen a dosar les forces, però l’adrenalina manté en guàrdia i permet treballar durant llargs períodes de temps.
Els comitès d’emergències nacionals o la pròpia ONU ens assignen la zona en la qual treballem, no la seleccionem nosaltres. Així ha de ser per a una millor coordinació de tots els equips internacionals presents en terreny.
Es treballa des d’Espanya en coordinació amb els equips a Port-au-Prince, però és l’equip que està en terreny qui pren les decisions més immediates. Els treballs de rescat segueixen un protocol que coneixen i apliquen a la perfecció tots els rescatistas de BUSF, per la qual cosa el treball és bastant fluid.
“Mantenim a diversos grups preparats durant diferents etapes de l’any perquè puguin partir immediatament”
És un treball que suposa diversos anys de preparació i, en línies generals, consisteix a mantenir a diversos grups preparats durant diferents etapes de l’any perquè puguin partir immediatament. El material també està sempre preparat per a facilitar una sortida ràpida, fins i tot, encara que es donin dues situacions d’emergència simultànies. De manera paral·lela, s’inicien les gestions de coordinació tant amb institucions espanyoles com al país afectat. Aquest procés suposa una preparació específica per a garantir una intervenció eficaç i amb un perfecte seguiment en tot moment. Requereix una gran dedicació durant tot l’any.
L’arribada de l’equip, els gossos i el material en condicions de seguretat i en la major brevetat possible a la zona de treball. Cada minut compta.
Tant o més que la rapidesa, és fonamental la coordinació. No es pot intervenir en aquesta mena de situacions sense que totes les institucions implicades tinguin coneixement de l’equip que desplaça una organització, el material, l’especialització i la zona de treball. És imprescindible perquè els equips de rescat i ajuda puguin tenir major fluïdesa en les seves activitats. A partir d’aquí, compte la rapidesa, com és lògic, ja que el temps corre en contra de les víctimes.
“El terratrèmol d’Haití ha estat l’episodi més catastròfic quant a número de morts i falta d’infraestructures”
Desgraciadament, hi ha hagut altres terratrèmols bastant devastadors, com el de l’Iran (2003), el Pakistan (2005), Pisco (el Perú, 2007) o el tsunami del sud-est asiàtic (2004), entre altres. Però sens dubte aquest ha estat l’episodi més catastròfic de tots, quant a número de morts i falta d’infraestructures.
La Xarxa Iberoamericana de Bombers Units va néixer per a aquesta fi. Pretén atendre catàstrofes de manera immediata a Carib, Centreamèrica i la resta de països d’Iberoamèrica, mentre els nostres equips arriben des d’Espanya. Tenim delegacions al Perú, Bolívia, Nicaragua, Guatemala i l’Argentina i representació en diversos països més. Aquesta col·laboració és de summa importància per a disposar de molts més mitjans quan afrontem una gran catàstrofe natural. La seva eficàcia i aportació ha quedat palesa en els últims anys.
“Els qui treballen en una crisi humanitària provocada per la naturalesa han de tenir clars els seus objectius i les situacions extremes que poden viure”
Hi ha una sèrie de normes bàsiques i ètiques que tot cooperant ha de complir, no sols en BUSF. A partir d’aquí, aquesta és una dedicació que exigeix una determinada formació i, per què no dir-ho, vocació. Totes les persones que treballen en una crisi humanitària provocada per la naturalesa han de tenir clars no sols els seus objectius, sinó les situacions extremes que poden arribar a viure.
Comptem amb la inestimable col·laboració de la Unitat Canina de l’Ajuntament de Huelva, però al marge de la seva pròpia formació i preparació, que és d’elit, realitzem simulacres i maniobres periòdiques per a treballar la coordinació dels equips.
En l’actualitat, i en paral·lel a la nostra intervenció en matèria d’atenció mèdica, obtenció i distribució d’aigua potable, hem iniciat els estudis per a l’enfortiment del servei de l’Hospital General de Port-au-Prince, amb l’enviament de dues ambulàncies equipades i el reforç dels seus serveis d’atenció urgent i restabliment permanent del servei d’aigua.
Tenim la sort que els nostres voluntaris mantenen sempre aquest ritme de treball, però sí s’ha viscut amb més intensitat donada la magnitud del desastre. Ho hem notat en la gent i en les institucions, que s’han bolcat amb Haití.
Els nostres cooperants es traslladen amb els seus propis mitjans per a pernoctar i descansar en els seus torns, així com els seus propis aliments, però la família de Nadine, la gerent de l’hotel Montana que vam poder rescatar amb vida, ens ha cedit un habitatge per als nostres voluntaris durant el temps que romanguin a Port-au-Prince. Aquest tipus de gestos no tenen preu en les circumstàncies que emboliquen al país.
