L’ONG Arquitectes sense Fronteres (ASF) i altres organismes com l’Observatori de Drets Humans fan una crida a la ciutadania per recordar que “l’habitatge és un bé d’ús i no un bé de consum, que té molta influència en la convivència personal i social, i en la lluita contra l’exclusió social”. A través de concentracions i d’una carta oberta, Arquitectes sense Fronteres vol deixar constància que el dret a un habitatge digne és fonamental i bàsic; un dret que recull la Declaració de Drets Humans i la Constitució Espanyola. “Per tant ha de fer-se arribar aquest bé a tots els col·lectius de la societat, convertint-se en una obligació per a totes les Administracions, passant per ‘una concientización’ de la societat”.
Si per a una persona amb ingressos mitjans és complicat adquirir un habitatge, ho és més per els qui no sempre tenen treball i per tant, no poden comptar amb un salari digne: un gran nombre de malalts, immigrants, reclusos…. Per això, davant els qui argumenten que la crisi no és tan greu i que “el problema és suportable”, ASF i un conjunt d’associacions, com Càrites i la Xarxa de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social, denuncien que en l’actualitat aflora un urbanisme més basat en el disseny que en les persones, el mateix que tendeix a rebutjar als ciutadans econòmicament poc resistents. “Aquest urbanisme, lluny de ser integrador, segueix optant en les seves intervencions per traslladar als econòmicament més febles cap a àrees cada vegada més degradades. Després d’un intens programa de construcció d’habitatges socials en anys ja llunyans, s’ha produït una paralització edificatoria pública en moments d’una intensa demanda, que unida al preu del sòl, a la seva utilització com a element financer i al fet que les polítiques socials de promoció del lloguer han brillat per la seva absència, conformen una suma de factors que expliquen un panorama crític i complex”.
Des del Consell de la Joventut d’Espanya es posa de manifest que les polítiques públiques d’habitatge han estat ineficaços a l’hora de contenir la bretxa causada per l’alça dels preus de l’habitatge (nova i usada, en propietat o en lloguer), respecte de la renda mitjana de la població. “L’habitatge nou a Espanya havia pujat al setembre de 2003 un 15,67% en els últims dotze mesos, un 56,5% en els últims tres anys i un 100,37% en un lustre, segons les dades del Ministeri de Foment. Les cases de segona mà són tan sols un 17,55% més barates que les de recent construcció i l’habitatge protegit amb prou feines supera el 8% de l’oferta immobiliària”.
Per a Arquitectes sense Fronteres (ASF) és imprescindible la subordinació de les polítiques d’habitatge a les polítiques socials, en les quals es coordini l’accés a l’habitatge amb la tutela i l’acompanyament dels sectors socials en situació d’exclusió que requereixen una adaptació progressiva als nostres hàbits culturals. En aquest sentit demanden:
- Elaborar polítiques públiques d’ajuda a l’habitatge per a la integració social
Establir reserves d’habitatge protegit importants amb uns criteris socials d’adjudicació clars - Fer un reconeixement legislatiu i la definició de l’habitatge d’integració social com a eina de les polítiques socials, que permeti l’obtenció i gestió de borses d’habitatge públic per a la inclusió social.
- Millorar la informació del treball realitzat amb els col·lectius marginats, evitant la idea de tracte preferent que pugui crear-se entre altres sectors socials, que pugui donar lloc a una reculada en les encara molt febles polítiques socials en accés a l’habitatge.
Finalment, defensen la idea que humanitzar la macroeconomia és atendre a l’interès general, a les necessitats concretes, als drets ciutadans. “Aquest ha de ser l’àmbit de les reformes socials, la qual cosa sens dubte requereix voluntat política i valentia”.
