Més del 17% dels espanyols són majors de 65 anys i uns 900.000 necessiten assistència constant. Aquesta situació ha obert un nínxol de treball per als immigrants que busquen ocupació. I és que el 90% dels assistents no familiars daus d’alta en la Seguretat Social són estrangers. Són gairebé 200.000 les persones estrangeres que es dediquen a cuidar a ancians, segons un estudi realitzat per Lluís Ballester, professor en Mètodes de Recerca de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i doctor en Sociologia. La gran majoria de les cuidadores són dones llatinoamericanes a els qui l’idioma els facilita les labors. “Són persones que gaudeixen de gran acceptació, tant per part dels avis com dels familiars i que posseeixen gran capacitat afectiva, treballen moltes hores i cobren salaris una miqueta més econòmics”, sosté Ballester.
Entre les principals causes que porten a les famílies a contractar empleades estrangeres es troben les dificultats d’accés als serveis públics, tals com a residències o el servei de cuidadors professionals diaris. Si ben el Pla d’Acció per a les Persones Majors 2003-2007 del Ministeri de Treball i Assumptes Socials contempla la possibilitat d’un programa d’ajudes a les famílies que tenen al seu càrrec ancians majors de 75 anys, els tràmits burocràtics són enutjosos i sempre es depèn dels ingressos familiars per accedir a ells.
Per exemple, les places de les residències públiques ja eren escasses l’any 2005, segons un informe de CONSUMER EROSKI, en el qual es revelava que el 77% de les residències tenien llistes d’espera, i en les públiques arribaven al 93%. En l’actualitat el panorama no és molt diferent i són més de 17.000 els espanyols que esperen per l’obtenció d’una plaça en una residència pública.
Els costos de les residències privades i dels cuidadors especialitzats resulten difícils d’afrontar per a moltes famílies
En aquest context, l’ajuda formal que presta el Govern es converteix en alguna cosa “totalment insuficient”, per la qual cosa a les persones depenents i a les seves famílies no els queda un altre remei que resoldre aquesta situació per si mateixos, explica Albert Gallart, professor de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). A més, els costos de les residències privades i dels cuidadors especialitzats resulten difícils d’afrontar per a una família de tipus mitjà.
La despesa d’una persona depenent pot anar des dels 10.000 euros als 25.000 euros a l’any, de manera que els familiars busquen treballadors més econòmics. Els immigrants que arriben a Espanya precisen d’un suport monetari que els permeti continuar al país i si no disposen de tota la documentació en regla poden fàcilment recórrer al cura de persones majors amb horaris i salaris més econòmics que la resta dels treballadors. D’altra banda, cal tenir en compte que encara que hi ha espanyols -principalment dones- disposats a assistir a ancians, l’oferta d’aquests cuidadors nacionals és inferior a la dels immigrants. En efecte, el 70% dels avisos d’ocupació publicats en els periòdics pertany a estrangers, enfront d’un 30% de nacionals, destaca Gallart.
Assistents sense preparació
Mentre que l’atenció d’ancians brinda una potencial font d’ocupació als immigrants, gairebé el 45% d’ells no posseeixen les qualificacions necessàries per dur a terme aquesta tasca. “Davant una situació de risc, no sabrien com reaccionar”, aclareix Gallart. Les famílies contracten estrangers perquè són més econòmics -afegeix- però no consideren que molts d’ells no compten amb la preparació adequada per assistir a una persona que manca d’autonomia.
“En un escenari ideal hauria de regular-se l’activitat d’assistència social assegurant uns nivells mínims de coneixements per a la cura dels majors”
D’altra banda, les tasques específiques que han de realitzar els assistents tampoc estan del tot delimitades. Generalment es tracta d’atendre a persones que necessiten ajuda constant: condícia, acompanyament, menjar, vigilància, la qual cosa es converteix en llargues jornades de treball on els cuidadors pateixen un gran desgast físic.
En un escenari ideal, suggereix l’expert, hauria de regular-se l’activitat d’assistència social assegurant uns nivells mínims de coneixements per a la cura dels majors, és a dir, que aquests empleats rebin formació i estiguin aconsellats per un planter de metges segons les necessitats de cada ancià, a més de definir les jornades laborals i l’homogeneïtzació dels salaris. Mes encara si es valora que la demanda de cuidadors no familiars s’anirà incrementant any a any, d’acord amb les previsions de l’acadèmic.
En aquest moment el 80% de les famílies espanyoles es fa càrrec d’atendre als seus majors, però el nombre descendirà a un 60% en els anys següents. D’aquesta xifra, les dones són les que més s’ocupen dels seus familiars depenents -un 38% enfront d’un 10% de fills homes-, tal com se subratlla en l’Informe de Persones Majors a Espanya 2006 realitzat per l’Institut de Majors i Serveis Socials (IMSERSO).
Mentre que el 60% dels espanyols creu que l’Estat ha d’ajudar a les famílies a fer-se càrrec de les persones que necessiten cures constants, el 38% d’ells està disconforme amb l’ajuda pública que s’ofereix als discapacitats i ancians, segons un estudi del Centre de Recerques Sociològiques (CIS).
Aquesta situació s’ha modificat amb l’entrada en vigència -des de l’1 de gener de 2007- de la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència, més coneguda com a ‘Llei de Dependència’. A partir de maig d’aquest any s’han obert les sol·licituds per sol·licitar aquest tipus d’ajudes, però només podran accedir a elles durant aquest any les persones considerades amb un grau de dependència alt, és a dir, que presenten una pèrdua total de l’autonomia física i necessiten assistència diverses vegades al dia.
Segons disposa aquesta normativa, els ancians depenents comptaran amb teleassistència constant, atenció en les necessitats de la llar i cures personals, accés a centres de dia i de nit per a majors i, en casos concrets, prestacions monetàries per cobrir les despeses d’un servei de cuidadors no professional, per exemple familiars o empleats contractats. Els titulars d’aquestes ajudes, d’acord amb el que estableix la llei, “copagarán” el servei conjuntament amb l’Estat, però en els casos en els quals no es disposi de recursos monetaris per fer front a aquesta despesa, no se’ls denegarà l’accés al mateix. S’ha previst un important volum d’ajudes per comunitats autònomes a la disposició de les persones majors que requereixen d’assistència específica, d’acord a diferents graus i necessitats.
