Juan Carlos García de Castro ha estat cooperant a Perú durant els últims vuit anys. Allí ha coordinat un projecte impulsat per InteRed i Entreculturas, en col·laboració amb l’Institut Peruà d’Educació en Drets Humans i la Pau (IPEDEHP), que ha pretès aconseguir una educació de qualitat i igualitària. Després de la seva experiència, García de Castro parla en aquesta entrevista dels assoliments de la cooperació internacional, la seva eficàcia i la importància de reforçar la solidaritat Nord-Sud.
“L’actual crisi posa en risc la consolidació dels canvis iniciats en la promoció de societats més justes i equitatives”L’actual situació de crisi en la societat espanyola suposa una reducció brusca i significativa dels recursos que financen els projectes de cooperació internacional, la qual cosa posa en risc la continuïtat dels processos de desenvolupament de capacitats i enfortiment de la institucionalitat local, que garanteixin la consolidació dels canvis iniciats en la promoció de societats més justes i equitatives.
En primer lloc, ha d’enfortir-se el sentit de reciprocitat i intercanvi de la cooperació Nord-Sud, per convertir-se en una autèntica cooperació Nord-Sud-Nord, que adoni d’un procés de construcció col·lectiva i conjunta d’un model de desenvolupament. Però a més, ara és fonamental que la tradicional cooperació unilateral Nord-Sud sigui substituïda per una cooperació multidireccional que no solament inclogui i promogui les relacions Sud-Sud, sinó també i sobretot, que es pugui articular a partir de la identificació de problemàtiques comunes i la planificació concertada d’estratègies d’intervenció.
Els ciutadans necessitem mobilitzar-nos en la lluita pels drets fonamentals de les poblacions més vulnerables, tant a nivell intern com en l’exterior. Però aquesta mobilització ha de donar pas a un procés més complex i amb un enorme potencial de canvi, l’organització en xarxes, l’anàlisi crítica de la realitat -des del qual es puguin plantejar i sustentar propostes d’intervenció- i, al final, accions d’incidència política que permetin participar als espais de presa de decisions sobre les polítiques públiques, així com en el seu posterior desenvolupament i avaluació. La lliçó apresa d’aquesta crisi és que els ciutadans ja mai més podem ser espectadors passius del que ocorre al nostre al voltant per evitar ser després víctimes resignades de crisis, conflictes i problemàtiques totalment previsibles i evitables.
De manera habitual, en la cooperació, els projectes centrats en activitats econòmiques solen tenir majors possibilitats de ser finançats, pel fet que és més fàcil la visibilización i mesurament dels seus resultats, al que s’uneix que aquests es poden evidenciar en períodes més curts de temps. Però també cal insistir que les societats amb majors desequilibris demanden canvis estructurals, en els quals el paper de l’educació com a motor de canvi és fonamental.
Els projectes de cooperació internacional al desenvolupament es projecten a l’assoliment d’una fi o propòsit a llarg termini, que representa el canvi o transformació més significativa, en termes de solució, a una situació problemàtica. Per aconseguir aquest objectiu, el projecte de cooperació planifica processos per desenvolupar-se a mitjà termini (dos o tres anys) i concretats en resultats que es mesuren a través d’un conjunt d’indicadors observables, mesurables i quantificables, que adonin en termes quantitatius i qualitatius -com el nombre de docents formats en l’enfocament d’educació en drets humans i democràcia, unitats didàctiques planificades i aplicades a l’aula que incorporen aquest enfocament-, de fins a quin punt s’han generat les condicions més favorables que permetin garantir l’assoliment de la fi o propòsit de canvi plantejat.
“Els projectes centrats en activitats econòmiques tenen més possibilitats de ser finançats, però les societats més desequilibrades demanden canvis estructurals”
La mirada seria més àmplia i integradora. L’Institut Peruà d’Educació en Drets Humans i la Pau, que ha dut a terme el projecte a Perú amb InteRed i Entreculturas, considera que la debilitat formativa dels últims temps té a veure amb l’absència o la insuficient formació ètica de les persones, centrada en el desenvolupament d’un judici moral basat en valors ètics fonamentals, com la solidaritat, justícia, llibertat, igualtat o respecte, que ajudin a jutjar la realitat i orientin les nostres conductes. Aquest buit és especialment important pel fet que avui un nen a qualsevol país on la cultura occidental sigui la dominant, com Espanya o Perú, creix influït pel context d’una societat de consum que ha imposat uns valors materialitzats.
En aquest context, sens dubte, el valor de la solidaritat fa possible que desenvolupi una empatia cap als sectors més desfavorits de la població, fins al punt de fer meus els seus problemes i comprometre’m en el plantejament i posada en pràctica d’alternatives de solució ètiques, vàlides, viables i pertinents.
“L’objectiu de tot projecte de cooperació ha de ser l’apoderament de la població que sofreix una problemàtica”
L’objectiu de tot projecte de cooperació ha de ser l’apoderament de la població que sofreix una problemàtica que limita l’exercici dels seus drets fonamentals i redueix les seves oportunitats de desenvolupament ple com a éssers humans. Aquest apoderament suposa assumir un paper actiu com a subjecte protagónico de la nostra pròpia història, que analitza de forma crítica la realitat en la qual viu, es posiciona davant ella i actua per construir la seva pròpia destinació. Amb això, s’aconsegueix que la cooperació no generi relacions de dependència sinó, per contra, processos d’alliberament personal i social.
Per aconseguir aquest apoderament, no solament és fonamental transmetre coneixement, sinó construir-ho de forma col·lectiva i cooperativa, així com desenvolupar les capacitats i promoure les actituds necessàries per aplicar aquest coneixement en la pràctica i convertir-ho en instrument dels processos de transformació de la realitat.
La cooperació planteja un model alternatiu de societat, d’una democràcia que passi de ser merament representativa i electoral a convertir-se en una democràcia participativa i deliberativa i d’un model de desenvolupament centrat en les persones, enfront de la productivitat i riquesa material que poden generar. Si aquest és l’objectiu de la cooperació, la seva essència planteja el canvi de les estructures polítiques, econòmiques, socials i culturals en les quals se sustenta l’actual model de desenvolupament del món occidental, per la qual cosa la visió a llarg termini, en termes d’utopia que se sent tan llunyana com a necessària, és fonamental.
Una ciutadania global que ha estat capaç de superar totes les barreres i distàncies que s’han anat construint i aixecant entre les societats al llarg de la història, que assumeixi un compromís ètic, actiu i solidari amb el desenvolupament dels pobles, i on l’educació sigui sempre un espai i instrument de transformació social des de la centralitat de la persona i el seu desenvolupament ple com a ésser humà.
