Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La dona als països més pobres

El 70% de les persones que viuen en l'extrema pobresa són dones que manquen, en molts casos, d'accés als serveis sanitaris bàsics
Per miren 23 de juny de 2007

La pobresa, igual que la sida, té rostre de dona. Són elles les que més desigualtats pateixen en el món i els qui més sofreixen la falta de la formació i informació necessària per a reclamar els seus drets. Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina són les zones en les quals es donen les pitjors condicions: manquen d’atenció sanitària, estan obligades a sotmetre’s a matrimonis forçats, mutilació genital, analfabetisme… Sembla difícil aconseguir posar fi a aquesta situació sense l’esforç de totes les societats, principalment les del Primer Món. Els denominats ‘programes de microcrèdit’, petits préstecs de tot just 20 euros que s’empren per a l’autoocupació de les dones, estan resultant una bona via de solució, però no pot ser l’única.

Factors de discriminació

Les dones representen el 70% dels 1.200 milions de persones que viuen en el món en situació d’extrema pobresa. Així ho reconeix el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), que destaca, a més, altres important desigualtats respecte als homes. Per exemple, dels 550 milions de treballadors pobres que hi ha en el món, s’estima que 330 milions (60%) són dones, la bretxa de salari en alguns països se situa entre el 30% i el 40%, més de la meitat de la mà d’obra agrícola és femenina i per cada 100 nens que hi ha sense escolaritzar, 117 nenes tampoc ho estan. Els pitjors índexs tenen tres punts clars d’origen: Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica Subsahariana, assenyalada en tots els estudis com la zona àmplia més desfavorida.

Cristina de Benito, membre del departament de Projectes a Àfrica de l’ONG Mans Unides i integrant del grup de Gènere i Desenvolupament de la Coordinadora d’ONGD d’Espanya (CONGDE), subratlla també altres factors de risc. En aquest sentit, apunta al matrimoni forçat com a causa de “grans danys psicològics que són difícils de superar i que arriben a provocar, fins i tot, suïcidis o depressions severes”. Remarca les conseqüències negatives que pot tenir la supeditació al marit i lamenta com les dones que viuen als països en vies de desenvolupament “sofreixen, en línies generals, al llarg de tota la seva vida”, una situació de dependència familiar, unida a una “escassíssima” participació en els llocs de decisió, tant governamentals com de la vida laboral. “Per tot això és importantíssim que la dona deixi de ser invisible per a les estadístiques i els organismes oficials, i que es realitzin censos fiables, assenyalant els veritables caps de família”, afegeix.

“Si cal triar quin membre de la família ha d’anar a escola, el nen sempre té preferència sobre la nena”

Quant a l’accés a l’educació, un indicador més dels desavantatges que pateixen les dones, Martine Castaing, des de Medicusmundi reconeix que les nenes són les primeres a abandonar l’escola. “Si cal triar quin membre de la família anirà a escola, el nen sempre té preferència sobre la nena”, afirma. “El mateix succeeix amb l’alimentació: si no hi ha suficient menjar, sempre es dóna més de menjar als nens que a les nenes”, agrega. Per aquest motiu, quan les dones es queden embarassades, solen ser freqüents els casos d’anèmia o malnutrició. “És una cadena”, conclou Castaing.

Problemes d’accés als serveis sanitaris

Dels 17 milions de dones entre 15 i 49 anys que viuen amb VIH/Sida, el 98% viuen en països en desenvolupament. A més, més de mig milió de dones moren cada any per causes relacionades amb l’embaràs, el part o l’avortament. “El risc a morir durant el part o l’embaràs afecta a una de cada sis dones a Àfrica Subsahariana”, concreta Martine Castaing. Les dificultats de les dones per a tenir una vida sana solen estar relacionades amb la situació de pobresa i marginalitat en la qual viuen, els conflictes bèl·lics o les catàstrofes naturals. A aquests problemes s’uneix la dificultat d’accés geogràfic, ja que els hospitals o centres de salut no sempre es troben prop dels nuclis rurals, on viuen les persones amb més necessitats.

“El risc a morir durant el part o l’embaràs afecta a una de cada sis dones a Àfrica Subsahariana”

“També en moltes zones els serveis sanitaris no estan preparats culturalment i les dones no accedeixen a ells perquè els facin un control prenatal perquè consideren que no es respecten els seus costums”, explica Castaing. Malgrat ser metges locals, solen estar formats “segons la medicina occidental” i posseeixen un nivell social més alt que els seus pacients, la qual cosa suposa que ni tan sols es poden comunicar amb aquests perquè desconeixen el seu dialecte i la seva cultura. “Quan arriben a l’hospital, tiren a les dones en una llitera amb els genitals descoberts i elles senten vergonya”, descriu Castaing, que advoca perquè el personal sanitari faci un esforç “molt gran” per a adequar-se culturalment a la zona en la qual treballen.

Segons Cristina de Benito, l’atenció durant l’embaràs és “realment deficient”. La dona no rep informació prèvia a la concepció, ni sobre la salut materna o la cura dels bebès. Així mateix, encara que no existeix cap norma que reguli l’atenció preferent als homes, així apareix en alguns indicatius dels països. “Per exemple, la majoria del personal sanitari és masculí i no solen crear-se sales separades”, assenyala De Benito.

Respecte a la sida, les pròpies característiques biològiques de les dones les converteix en un blanc fàcil (la vagina té més risc de contreure la malaltia), així com el desequilibri de poder entre l’home i la dona, que sovint no pot triar l’ús de preservatius o no els té al seu abast. De nou, la falta d’accés a una informació adequada és una de les causes d’aquesta pandèmia, molt relacionada amb l’analfabetisme. Les dones amb educació es casen mes tard, recorren a la planificació familiar, crien fills més sans, viuen més i tenen més facilitats per a acudir als serveis sanitaris. També influeixen en les dificultats d’accés a la sanitat altres factors com el nombre de metges o de llits disponibles. La fugida d’infermeres, comares i metges dels països més pobres als més rics és gairebé una constant, davant l’objectiu de millorar les seves condicions de vida i laborals.

Microcrèdits: la cara positiva de la pobresa

En 1976, Mohamed Yunus va crear el Banc Grameen, conegut com el “banc dels pobres”. La seva funció: proporcionar a les persones més pobres de Bangladesh l’accés al sistema financer a través de microcrèdits. L’any passat, Yunus va ser guardonat amb el Nobel de la Pau per aquesta labor, que ha aconseguit que el 80% de les famílies més pobres de Bangladesh tinguin accés a un préstec per a la seva autoocupació (el 97% dels beneficiaris són dones). El seu objectiu és que abans de 2010 arribi al 100% de la població en extrema pobresa. L’èxit d’aquesta mena de programes ha fet que s’estenguin a altres zones d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, on les dones treballen més hores que els homes i en pitjors condicions que aquests. Segons un informe de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), elaborat en 2004, la població femenina constitueix gairebé el 44% de la mà d’obra agrícola dels països en desenvolupament i produeix la majoria dels aliments bàsics d’Àfrica. No obstant això, en aquests llocs, la dona és considerada gairebé sempre com un objecte de treball, on la hi explota més que als homes per menys diners.

“La pobresa té rostre femení i és fonamental el suport a les parts més febles”

El director de Solidaris per al Desenvolupament, David Álvarez, explica el programa que l’ONG té a l’Equador, on ajuda al manteniment d’una cooperativa de dones, “perquè la pobresa té rostre femení i és fonamental el suport a les parts més febles”. Assegura que les dones són agents “molt responsables”, que aconsegueixen una gran efectivitat i minimitzen el risc d’impagament, i recalca que, en el seu cas, els microcrèdits els permeten afrontar el cultiu i venda de productes que aconsegueixen la supervivència de la seva pròpia família. Sovint es tracta de petits préstecs de 20 euros o, com a màxim 100 euros, que són retornats en el termini d’un mes i que s’empren per a comprar llavors o vaques, “amb les quals poden alimentar millor als fills o emprar adob per als seus cultius”, explica Álvarez.

Una altra opció és comprar una màquina de cosir, fils i teles per a confeccionar roba que més tard s’embeni en els mercats ambulants. Aquesta tasca és especialment important a Centreamèrica (Hondures, El Salvador, Nicaragua i Guatemala, principalment), on milers de dones treballen per a marques tèxtils internacionals, durant llargues jornades i sense rebre un salari digne. Són les denominades ‘maquilas’: “dones que treballen en tallers grandíssims i en condicions, en molts casos, de falta de seguretat, higiene i salut, amb jornades de més de 14 hores i salaris de misèria”, descriu el director de Solidaris, qui considera que els microcrèdits ajuden a superar aquestes situacions i permeten que les dones “se sentin útils, guanyin autoestima i afrontin el dia a dia amb millors perspectives”.