L’educació és un dels factors que més influeix en l’avanç i el progrés de les persones i les societats, però la falta de fons en educació, o els fons distribuïts de manera desigual, donen com resultat aules saturades, mestres sense la formació adequada, manca de materials educatius i infraestructura escolar deficient. Això, al seu torn, té un efecte negatiu en l’assistència, la matriculació i l’aprenentatge dels menors. Malgrat que avui dia hi ha més nens i nenes que mai matriculats, prop d’una de cada tres nenes adolescents de les famílies més pobres al món no ha pogut anar mai a l’escola. Hi ha més dades i conseqüències d’aquesta desigualtat. Les expliquem en les següents línies, com també què es pot fer sobre aquest tema.
Pobresa, discriminació per sexe, discapacitat, origen ètnic o llengua d’ensenyament, distància física de les escoles i falta d’infraestructures són alguns dels obstacles que priven als nens i nenes més pobres de l’accés a una educació de qualitat. L’exclusió en cada pas cap a l’educació no fa més que perpetuar la situació de pobresa, i és una de les principals causes d’una crisi global de l’aprenentatge.
Els països de tot el món estan fallant als nens i nenes més pobres del món i, en fer-ho, s’estan fallant a si mateixos. Perquè mentre la despesa en educació pública està desproporcionadament esbiaixat cap als menors de les llars més riques, els més pobres tindran poques esperances d’escapar de la pobresa, aprendre les habilitats que necessiten per competir i tenir èxit al món d’avui, i contribuir a les economies dels seus països.
L’evidència ens ho diu. El recent informe d’UNICEF ‘Abordar la crisi d’educació: una necessitat urgent de finançar millor l’educació dels nens més pobres’ subratlla les principals disparitats en la distribució de la despesa en educació pública. Després de l’anàlisi de 42 països observem que l’educació per als nens i nenes del 20 % de les llars més riques rep gairebé el doble de fons que els de el 20 % de les llars més pobres.
Desigualtats de la despesa educativa
Les majors desigualtats de la despesa educativa es produeixen en deu països d’Àfrica , amb quatre vegades més fons assignats als menors més rics en comparació dels més pobres. A Guinea i República Centreafricana, països amb algunes de les taxes més altes del món de nens i nenes sense escolaritzar, els petits més rics es beneficien fins a nou i sis vegades més, respectivament, de la quantitat de fons públics per a educació que els més pobres. I, en general, els recursos de l’educació pública tendeixen a beneficiar primer als nens i nenes de llars urbanes riques, quedant relegats al final els de llars rurals pobres.
Però això pot canviar si seguim l’exemple de països com Barbados, Dinamarca, Irlanda, Noruega i Suècia, que distribueixen el finançament de l’educació per igual entre els quintiles més rics i més pobres.
La falta de recursos disponibles per als nens i nenes més pobres està exacerbant una crisi educativa paralitzant, ja que les escoles no estan proporcionant educació de qualitat als seus estudiants. Per a molts d’ells l’educació no és el mateix que aprendre. El Banc Mundial, per ressaltar aquesta crisi d’aprenentatge global, ha introduït el concepte de “pobresa d’aprenentatge”: la incapacitat de llegir i comprendre un text simple als 10 anys. I s’estima que el 53 % dels menors en països d’ingressos mitjans i baixos acaben l’escola primària sense saber llegir bé.
Com aconseguir l’equitat educativa
Hem d’avançar des d’un enfocament equitatiu amb l’objectiu d’arribar a cada nen i a cada nena perquè ningú es quedi enrere. I perquè puguem parlar d’equitat a l’educació, els governs haurien de, dins de les possibilitats de despesa interna, distribuir els fons de tal forma que els petits del 20 % de les llars més pobres es beneficiïn d’almenys el 20 % del finançament per a l’educació.
També haurien de prioritzar el finançament públic per als nivells més baixos d’educació, on els nens i nenes de les llars més pobres estan més representats, i augmentar de manera gradual les assignacions a nivells més alts quan la cobertura sigui gairebé universal en els nivells més baixos. Això és el principi de la universalitat progressiva per prendre decisions de despesa eficient i equitatiu en contextos financers restringits.
A més, proporcionar almenys un any d’educació preescolar universal per a cada nen i nena resulta fonamental, perquè aquesta educació és la base sobre la qual s’assenta cada etapa de l’escolarització. Els que completen l’educació preescolar aprenen millor, tenen més probabilitats de romandre a l’escola i contribueixen més a les seves economies i societats quan aconsegueixen l’edat adulta. Assignar almenys el 10 % dels pressupostos nacionals d’educació a preescolar ajudarà a aconseguir l’accés universal, però en 2017 solament es va dedicar el 6,6 % dels pressupostos d’educació a nivell mundial. Únicament un de cada cinc estan matriculats en educació preescolar en països de baixos ingressos.
Estem en un moment crític. Si invertim a l’educació dels nens i nenes de manera encertada i justa, tindrem la millor oportunitat de treure’ls de la pobresa, ja que els donarem les habilitats necessàries per accedir a oportunitats i crear noves possibilitats per a si mateixos.
