Llengua de signes

El passat 28 de juny el Congrés dels Diputats va aprovar el Projecte de Llei pel qual es reconeix i regula les llengües de signes espanyoles (LSE) i es regulen els mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues. Dir el nom complet és gairebé una obligació, ja que per primera vegada es reconeixen els drets d’un col·lectiu molt ampli (aproximadament un milió de persones), que podria beneficiar-se de la Llei abans de finals d’any, probablement el mes de novembre. Com a principal novetat, aquesta norma pretén facilitar l’accés a la informació i a la comunicació de les persones sordes. Per a això, té en compte l’heterogeneïtat i les necessitats específiques de cada grup i reconeix a la Llengua de Signes Espanyola (LSE) com a llengua de les persones sordes que decideixin utilitzar-la, però també es compromet a facilitar l’aprenentatge de la llengua oral. “Es creu que les persones sordes són també mudes, però això no és així. La major part de les persones sordes parlen. De fet, un 90% – 92% parla llengua oral i només el 8% – 10% parla per signes”, subratlla la presidenta de la Confederació de Famílies de Persones Sordes (FIAPAS), Marí Luz Sanz.

En la Llei s’estableixen garanties legals per a l’accés a la comunicació en àmbits en els quals ara no sempre és possible, com a educació, sanitat, oci i formació; s’equipessin les llengües de signes espanyola i catalana; i s’obliga al fet que tots els missatges institucionals siguin “plenament accessibles”, així com les informacions dels poders públics, els partits polítics i els agents socials que tinguin caràcter institucional i gratuït. També destaca com a novetat la creació del Centre de Normalització Lingüística de la Llengua de Signes Espanyola, que s’encarregarà de “investigar, fomentar, difondre i vetllar” pel bon ús de la LSE, i el Centre Espanyol de Subtitulat i l’Audiodescripción, que ja es va posar en marxa al febrer de 2006 i la finalitat de la qual és investigar, fomentar, promoure iniciatives, coordinar actuacions i estendre la subtitulació i l’audiodescripción.

Per a la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE), aquesta nova Llei suposa un “assoliment històric”, ja que ajudarà a trencar les barreres que impedeixen l’accés a determinats àmbits i és “un reconeixement definitiu de la identitat bilingüe i bicultural de les persones sordes”. En aquest sentit, la norma és vista com una espècie de plataforma per a fer el salt a la participació plena en la vida social. Es considera una oportunitat per a aconseguir la igualtat de drets per a totes les persones sordes. “És una llei molt completa i específica. Els pares volem la normalització per als nostres fills i això passa per la igualtat i integració”, subratlla Marí Luz Sanz.

També el president de la Coordinadora d’Intèrprets i Guies Intèrprets de Llengua de Signes Espanyola de la Comunitat Autònoma de Madrid (CILSEM), Jordi Ferré, considera que la nova Llei és “un gran pas”, encara que assegura que s’ha trigat molt a donar-lo perquè “les persones sordes portaven més de 30 anys demanant l’oficialitat de la seva llengua”. A més, lamenta que s’hagi tingut en compte a les associacions i institucions, però no als intèrprets, perquè també realitzen una funció molt important: servir de pont de comunicació entre la persona sorda i la persona oïdora a qui es dirigeix.

En el Projecte de Llei aprovat també es fa esment a les persones sordcegues, a les quals es reconeix una “situació d’especial dificultat”. Les persones afectades per aquesta discapacitat presenten dues deficiències sensorials: visual i auditiva. Una situació molt complicada en la qual la informació, la comunicació i la mobilitat resulten més difícils encara si cap. S’estima que a Espanya hi ha al voltant de 6.000 persones sordcegues, segons càlculs de l’Associació de Sordcecs d’Espanya (ASOCIDE), encara que la xifra podria ser molt major. Per al president de l’Associació, Daniel Álvarez Reyes, fins abans de la Llei aquestes persones han passat desapercebudes per a molts ciutadans i ciutadanes, “i encara n’hi haurà”, però creu que ha estat molt important que es comptés amb ells per a elaborar la norma i que els escoltessin. “Amb aquesta Llei deixarem de ser, a poc a poc, invisibles”, confia.

El 29 de novembre de 2005 el Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de Llei que reconeix la sordoceguera com una discapacitat única, que crea dificultats específiques, per la qual cosa per a Álvarez Reyes és molt clar que, sense tots dos assoliments, continuarien sent “els eterns desconeguts”. Amb la nova norma, se’ls reconeixeran serveis especialitzats, mètodes especials de comunicació i personal degudament format. A més, s’insta al Ministeri de Treball i Assumptes Socials a realitzar un estudi en el qual es determini el nombre de persones amb sord ceguesa, les seves condicions de vida i la seva ubicació geogràfica, amb la finalitat de determinar la creació de centres de referència i recursos “més concordes” amb les seves necessitats.

Que es reconegui la situació d’especial dificultat del col·lectiu de persones sordcegues reflecteix la necessitat específica d’aquesta discapacitat. Si una persona cega ja s’enfronta a multitud de dificultats, és difícil imaginar les que ha d’afrontar algú que, a més, no sent. “Una persona cega pot recórrer al sentit de l’audició per a superar molts problemes i una persona sorda aprèn a usar la visió. Ara bé, jo sóc totalment sord i totalment cec què faig, com em comunico quan vaig pel carrer, com puc saber què està passant més enllà de l’abast de les meves mans, del meu sentit del tacte?”, es pregunta.

Totes aquestes qüestions fan que la valoració del text sigui molt positiva, encara que, afirma Álvarez Reyes, “no hem aconseguit que incloguessin algunes esmenes que presentem en compareixença davant la comissió corresponent en el Congrés dels Diputats”. Almenys, asseguren que s’ha aconseguit una definició “més clara i general” de què és la sordoceguera i la denominació del guia intèrpret, “que és fonamental per a aconseguir la nostra independència i superar les barreres de comunicació amb els altres ciutadans”. Malgrat tot, recalca que aquesta llei hauria d’haver sortit fa molts anys, perquè la comunitat sorda porta “molt temps” lluitant per aquest reconeixement. “Per a nosaltres és molt oportuna, però també és massa tardana”, reitera, just abans de recordar que “hi ha hagut persones sordcegues que durant anys han viscut una vida que ni jo mateix seria capaç d’imaginar en l’amplitud del seu sofriment, de la seva inutilitat, de la seva desolació… Només molt pocs, poquíssims, han aconseguit portar una vida acceptablement significativa, amb motivació, per ser intel·ligents, fortes i decidits a seguir endavant, encara que fos sols”.

Un aspecte més que regula aquesta Llei és el treball dels intèrprets de la Llengua de Signes. En concret, la norma facilitarà a les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues la utilització d’intèrprets de llengua de signes i l’establiment de mitjans de suport a la comunicació, quan el precisin, en diferents àmbits públics i privats: educació, formació i ocupació, salut, cultura, esport i oci (s’ha de sol·licitar prèviament), transport, relacions amb les administracions públiques, participació política i mitjans de comunicació social, telecomunicacions i societat de la informació.

La figura professional de l’intèrpret de llengua de signes va ser reconeguda oficialment en 1987. Per primera vegada es va institucionalitzar un servei d’interpretació dirigit a persones sordes i, des de llavors, la presència dels intèrprets s’ha estès, “augmentant tant el seu número com la seva formació i implantació en totes les comunitats autònomes”, recorden des de la Federació Espanyola d’Intèrprets de Llengua de Signes i Guies-Intèrpret (FILSE). En l’actualitat, s’estima que el nombre de professionals ascendeix a 500 en tota Espanya, un element imprescindible per a possibilitar l’accés a la informació i a la comunicació de les persones sordes. En el seu treball, les persones intèrprets han de mantenir una actitud imparcial, respectar el secret professional i ser fidels al missatge que transmet la persona emissora, per la qual cosa han de dominar tant la Llengua de Signes com la llengua oral.

El president de la Coordinadora d’Intèrprets i Guies Intèrprets de Llengua de Signes Espanyola de la Comunitat Autònoma de Madrid (CILSEM), Jordi Ferré, explica que la majoria d’intèrprets de LSE solen ser també guies interpretis de persones sordcegues. Respecte a la Llei, recorda que obligarà al fet que, com a mínim, hi hagi intèrprets en els ministeris, ajuntaments, comunitats autònomes i altres centres oficials de gran afluència de ciutadans, “la qual cosa significarà més llocs de treball per a intèrprets de LSE, però no necessàriament millors condicions laborals”. “Si les administracions contractessin directament als intèrprets per mediació de les respectives associacions d’intèrprets, sí que millorarien les condicions laborals d’aquests”, reivindica.

Reconeix que en els últims anys ja s’havia detectat una major sensibilització i contractació d’intèrprets per a actes públics, encara que lamenta que encara no hi hagi suficients centres en els quals aprendre aquesta llengua i que pocs siguin públics: “Segons els meus coneixements, en la Comunitat de Madrid existeixen quatre centres i únicament un d’ells és públic”. Per part seva, Daniel Álvarez Reyes es queixa que la norma no inclou la figura del mediador, una ajuda totalment necessària per a la integració de les persones sordcegues, ja que és l’enllaç entre la persona i el seu entorn. Quan a més de l’audició es perd la visió, s’utilitza l’anomenada LSE secundada, una comunicació receptiva a través de les mans, per la qual cosa no recollir la figura del mediador en la Llei és no reconèixer plenament el dret de les persones sordcegues a comunicar-se.