Imagen: Anna Tankeh
La Llei 51/2003, de 2 de desembre, d’igualtat d’oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat contempla el principi de normalització com aquell que permet a les persones amb discapacitat portar una vida normal i accedir “als mateixos llocs, àmbits, béns i serveis que estan a la disposició de qualsevol altra persona”. Naturalment, aquest principi també es refereix als llocs de treball, on les persones amb alguna discapacitat física o deficiència visual no haurien de tenir problemes per a la seva integració laboral.
Tasques que no comporten cap dificultat per a la majoria de les persones, com mantenir-se dempeus o observar d’a prop un objecte, es converteixen en un veritable repte per a unes altres. Per això, quan és difícil que la persona s’adapti al lloc, és necessari que sigui el lloc el que s’adapti a la persona mitjançant algun tipus d’ajuda tècnica. La Fundació ONZE lidera un projecte de suport a la integració laboral i la millora de la qualitat de l’ocupació de persones amb discapacitat. En aquest marc, s’ha editat una “Guia d’aplicació tècnica d’accessibilitat als Centres de Treball” que recull les condicions perquè l’entorn laboral faciliti un ús autònom, segur i confortable.
Els requisits comencen en el propi entorn del centre de treball, que requereix paviments antilliscants i voreres amples
A l’hora de dissenyar les diferents àrees del centre de treball s’han de tenir en compte una sèrie de recomanacions que comencen en el propi entorn del centre de treball. Així, cal cuidar que la il·luminació permeti una bona visibilitat, el paviment no sigui lliscant i les voreres tinguin almenys un metre i mitjà d’amplària. És important que l’empresa s’interessi per l’estat d’aquest espai, a pesar que sol ser de titularitat pública i el seu manteniment, per tant, també ho és. Especialment, s’han de cuidar les dimensions de la via en els llocs de gir o creus per als vianants i, si existeixen pendents, aquestes no han de tenir un desnivell superior al 6%.
Altres elements a tenir en compte són les reixetes, que no han de sobresortir del paviment ni estar enfonsades, ja que poden provocar la caiguda d’una cadira de rodes. Quant a les adaptacions per a les persones amb dificultats visuals, s’han de senyalitzar els guals amb franges senyalitzadores i és convenient emprar diferents textures quan el desnivell entre la vorera i el pis va des de 15 a 45 centímetres. D’altra banda, si l’entorn del centre de treball compta amb places d’aparcament, aquestes han de tenir unes dimensions adequades per a vehicles en els quals viatgen persones amb mobilitat reduïda i situar-se prop dels accessos.
Una vegada en l’entrada del centre de treball, les zones de pas han d’estar convenientment senyalitzades perquè les persones amb alguna deficiència visual les puguin distingir. Si a més existeix una rampa o pendent, cal garantir l’estabilitat de pas d’una cadira de rodes. Respecte a la porta d’accés, ha de permetre una entrada segura i tenir una amplària suficient per al pas d’una cadira de rodes i un maneig fàcil per els qui utilitzen crosses o bastons.
Requisits al centre de treball
És important que l’interior de l’empresa compti amb espais amplis per facilitar la mobilitat i que s’utilitzin bucles magnètics, per evitar les interferències en els audiòfons, així com bandes-guia que permeten als usuaris i usuàries saber a tot moment per on es mouen. D’altra banda, si resulta necessari senyalitzar alguna zona o despatx, aquests senyals han de contenir tant símbols gràfics com a informació tàctil i, en cas de comptar amb un sistema de megafonia, aquest ha d’adaptar-se també a les persones amb audiòfon.
Els espais han de ser amplis i els senyals han de contenir tant símbols gràfics com a informació tàctil
Respecte als passadissos, han de ser amplis, lliures d’obstacles i, sempre que es pugui, cal instal·lar un passamans. Aquests elements ajuden al fet que una persona amb problemes visuals pugui agarrar-se a una barra per tenir un pas més segur. Si existeixen escales i és necessari col·locar una rampa, aquesta també ha de comptar amb barra de suport i un pendent poc pronunciat. De vegades, l’única ajuda que té una persona en cadira de rodes per evitar lliscar-se per una costa són les seves pròpies mans.
Finalment, a les sales de reunions cal reservar espai per a persones amb problemes de mobilitat, de manera que la distància entre una fila de butaques i una altra no sigui inferior a 50 centímetres; cal eliminar qualsevol obstacle que pugui haver-hi en les sortides d’emergència; i convé que la documentació interna de l’empresa es faciliti en un format intel·ligible per al treballador o treballadora, com el braille.
Una altra de les parts importants de l’entorn de treball és el mobiliari. Triar l’adequat requereix el seu temps, ja que ha de tenir en compte les peculiaritats de tots els possibles usuaris i usuàries. En el cas dels seients, per exemple, s’ha d’optar per mobles que permetin adoptar diferents postures. Els seients amb suport isquiático són òptims per exercir labors que exigeixen estar dempeus o a certa altura.
La resta d’elements, com les màquines de cafè o els telèfons públics, han d’estar recolzats sobre una superfície vertical, tenir al seu al voltant espai suficient per realitzar maniobres i estar a l’altura de qualsevol persona, el mateix que els interruptors o els sanitaris de les condícies. També les taules han de tenir una altura suficient per permetre una correcta col·locació de persones que utilitzin cadira de rodes. Una norma comuna és eliminar les vores tallants de tot el mobiliari.
Quan hi hagi ascensor en l’empresa, ha d’adaptar-se a les necessitats dels empleats i empleades, amb dimensions àmplies, un passamans, botons a una altura màxima de 120 centímetres i amb informació gràfica en altorrelieve, i un indicador sonor que informe tant de la parada de l’aparell com de la planta en la qual es troba. Altres opcions que faciliten la integració laboral de les persones discapacitades són les plataformes verticals per salvar escales i desnivells.
