Com a conseqüència de la reconversió industrial, l’empresa en la durant 30 anys havia treballat Luís Martín Pindado, president d’Unió Democràtica de Pensionistes i Jubilats d’Espanya (UDP), va tancar de manera inesperada, convertint-se de la nit al dia en un jubilat de 54 anys, ple de vida i amb ganes d’ajudar als altres. És llavors quan va contactar per primera vegada amb aquesta associació de majors, primer com a voluntari l’any 1976, i més tard com a secretari general, càrrec que va exercir durant quatre anys abans de ser nomenat president en 2002. Martín Pindado representa a aquest organisme amb orgull, no en va és l’organització més nombrosa del nostre país, amb més d’1.700 organitzacions en tota Espanya, representant a un milió de persones. Totes elles jubilades i amb vocació d’ajudar als majors al fet que resolguin els seus problemes i a lluitar pels seus interessos, entre ells els econòmics. “Les pensions que es cobren avui dia no aconsegueixen per viure dignament. Hi ha un percentatge bastant elevat de pensions mínimes que estan per sota, ja no del salari mínim interprofessional, sinó per sota del llindar de la pobresa. Mentre això existeixi hem de lluitar jugant-se la vida”, subratlla.
Bé, el camí ha estat llarg. L’any 77 van començar a aflorar una sèrie d’organitzacions i associacions que es van ser unint, un moviment nou fins llavors perquè amb la dictadura estava prohibit. És llavors quan es va veure la necessitat que els pensionistes s’unissin, ja que els objectius eren comuns. Est va ser el pensament dels fundadors a Madrid, i després al País Basc, València, Màlaga, Extremadura i Galícia. Després es va fer un gran congrés, amb una sèrie d’estatuts i en 1977 ja estava configurada la Unió Democràtica de Pensionistes i Jubilats d’Espanya.
Més d’1.700 organitzacions de tota Espanya que agrupen a un milió de persones aproximadament. És molt difícil conèixer la dada exacta perquè som un col·lectiu molt vulnerable, d’una banda hi ha persones que es moren i per un altre el nombre de persones majors augmenta.
L’objectiu principal és la defensa del benestar dels majors, és a dir, lluitar pels drets dels majors tant en l’econòmic, com en el social….A més, el bonic d’aquest moviment associatiu és que permet que els majors participin en la societat.
“El bonic d’aquest moviment associatiu és que permet que els majors participin en la societat”
El més important perquè la seva integració sigui total és que es doni un envelliment actiu. Perquè l’envelliment sigui saludable devem passar per un envelliment actiu. Cal tenir en compte que per a una persona que ha estat durant 50 anys treballant és molt dur jubilar-se. Es pregunta: què faig jo ara? Para què serveixo? A través de la nostra organització troba companyia i companyerisme al mateix temps que un munt d’activitats per realitzar, ja siguin de tipus lúdic: ballar, anar-se de viatge, jugar a les cartes, a la petanca… .Però també fan una altra cosa: estant units farem una gran força i podrem decidir el que realment ens interessa a les persones majors.
Efectivament. Estem participant en les decisions que sobre aquest Projecte de Llei s’estan prenent a nivell estatal, mitjançant del Consell Estatal de Persones Majors. Considero a més que la nostra participació en aquesta norma és molt important perquè el 80% de les persones majors anem a ser usuaris d’aquesta Llei de Dependència. A més, tenim pendent nostra participació en les converses sobre els anomenats Pactes de Toledo,
“Tenim pendent nostra participació en les converses sobre els anomenats Pactes de Toledo”on si estan representats els sindicats, que em sembla molt bé, però que al cap i a la fi representen als treballadors, també estan els empresaris i l’Administració, però si s’està parlant de pensions, per què no es té en compte l’opinió dels quals cobrem les pensions? És una espina que tenim aquí clavada. Per què es fa política de majors i no es compta amb els majors?
Doncs les pensions que avui dia es tenen no aconsegueixen per viure dignament, hi ha un percentatge bastant elevat de pensions mínimes que estan per sota, ja no del salari mínim interprofessional, sinó per sota del llindar de la pobresa. Mentre això existeixi hem de lluitar jugant-se la vida.
Jo crec que en general est és un bon moment, perquè sembla els fons de la seguretat social experimenten un important auge. El Govern ha anunciat que les pensions mínimes van a pujar, i això és esperançador. Caldrà veure si això és cert, després ja veurem. De tota manera cal lluitar sobretot perquè aquestes pensions tan baixes s’incrementin, o, almenys, perquè s’igualin a la mitjana més enllà de la pujada de l’IPC.
S’estan perdent valors en la societat actual, i no només amb els majors, sinó a nivell general.
“S’estan perdent valors en la societat actual, i no només amb els majors, sinó a nivell general”
Bé, abans m’agradaria comentar que ja en l’Assemblea Mundial de l’Envelliment de l’any 2000, celebrada a Madrid, l’ONU va començar a prendre consciència d’aquests fets. I nosaltres, des de 2003, hem començat a celebrar seminaris amb l’objectiu de cridar l’atenció de la societat, tractem de donar una veu d’alarma perquè la societat reflexioni sobre els maltractaments cap als majors. Sabem que als avis se’ls maltracta, un ancià de cada vint sofreix un maltractament, ja sigui físic, psicològic,
“Un ancià de cada vint sofreix un maltractament, ja sigui físic, psicològic o econòmic”que són els més difícils de percebre, fins i tot de tipus econòmic: qui no sap d’algú a qui un familiar li ha fet signar una escriptura o un testament…la societat és molt retorçada.
La piràmide demogràfica ha canviat totalment perquè es viu un major nombre d’anys i estic segur que dins de vint anys arribar a 100 anys serà normal i la societat s’acostumarà a això. Els governs han de ser conscients del que se’ls ve damunt, però sense prendre-ho com una plaga, sinó com un assoliment social.
