Professora des de fa gairebé tres dècades, María Beneyto, presidenta de l’ONG Educació Sense Fronteres, coneix de primera mà la realitat dels Països del Sud i el significat del terme Educació per al Desenvolupament. Una màxima que persegueix en els nombrosos projectes en els quals participa, actualment prop de 35, i que es resumeixen a portar l’escola a les zones on no hi ha cap tipus de col·legi o on l’educació és insuficient, perquè “l’educació és la principal via per al desenvolupament dels Països del Sud”, subratlla. I per aconseguir aquest desenvolupament centren la seva labor no només a controlar la precària situació del sector educatiu, sinó a denunciar l’abisme de desigualtat enfront del principi d’igualtat d’oportunitats, la marginació de la dona, la consciència d’intercanvi desigual i en el respecte al medi ambient”.
Bàsicament perquè jo soc professora des de fa 27 anys i considero que el tema de l’educació és fonamental en tots els camps.
Com a presidenta porto un any, encara que pertanyo a la junta directiva des de fa vuit anys.
L’educació és la principal via per al desenvolupament dels Països del Sud.
Nosaltres treballem fonamentalment amb les ONG dels països on arribem. Ara mateix ens centrem a Sud-amèrica i Centreamèrica. Portem 18 anys treballant allí i el que hem fet ha estat anar coneixent a grups de persones que ja formaven part del món de l’educació. I hem avaluat si estàvem d’acord amb les seves línies de treball, fonamentalment en zones rurals o molt deprimides als voltants de les ciutats grans, tot un treball d’exploració de les contrapartes. A partir d’aquí analitzem els projectes que ens puguin presentar. Concretament, Educació Sense Fronteres se centra cada vegada més en xarxes educatives que ens permeten treballar no només en un punt aïllat sinó en diverses localitats, diversos municipis, amb la finalitat que es millori la zona.
Educació per al Desenvolupament és un concepte molt ampli que quan ho utilitzem aquí- als països desenvolupats- tractem de fer entendre que no es perdin de vista els valors que tenen a veure amb els drets humans. Quan parlem de l’educació als països del Sud, als països empobrits, estem parlant de portar l’escola que necessiten ells a les zones on hi ha cap tipus de col·legi o on l’educació és insuficient. Són dos punts de vista molt diferents. Nosaltres treballem més el que realitzem als països del sud.
Bé, la societat espanyola és solidària però cal mostrar-li la realitat de les coses, i aquest és un treball que tenim les ONG. En el nostre cas fem veure que treballem amb alumnes, sobretot. Cal parlar-los de temes que normalment no estan dins de les matèries reconegudes, però que convé prendre’s un temps i poder parlar-los. Per a això s’organitzen tallers diversos, de multiculturalitat, de comunicació, de convivència amb immigrants, de gènere… I tots aquests conceptes formen part del que acabem de comentar, de l’Educació per al Desenvolupament. Avui dia un dels objectius que tenim és que aquestes matèries estiguin més presents en la mesura en què la societat està en crisi i necessita una reflexió més permanent.
Per començar, la insuficiència en general i la precarietat. A cada país on estem les característiques són diferents, però la realitat és que molts d’ells no reben l’alimentació suficient, tenen problemes d’higiene, no tenen atenció sanitària i per descomptat no hi ha escoles. A aquests nens cal crear-los almenys aquesta infraestructura. Precisament, en els vuit Objectius del Mil·lenni els dos primers estan orientats a buscar aquestes necessitats tan bàsiques: tractar que es resolgui la gana i intentar que es resolgui aquesta falta d’escola i que rebent l’educació suficient arribin on vulguin arribar, a més uns altres: que resolgui l’assistència sanitària, que les mares i pares estiguin prou formats i els ajudin a créixer….aquestes són les principals manques, que si els governs volguessin podrien utilitzar mètodes suficients per poder aconseguir-ho.
Si els governs volguessin, podrien utilitzar mètodes suficients per poder aconseguir els Objectius del Mil·lenni
Jo crec que d’aquí al 2015 no s’aconseguiran, però bé, com ha passat amb altres objectius que s’han pretès aconseguir al llarg de la història si s’aconsegueix una miqueta per cent és molt, i ja es pot considerar un èxit. Però la realitat és que es pot aconseguir amb un cop de voluntat. Si es volgués es podria fer, però no es vol.
La primera estratègia és la de convèncer als poders públics de la zona, i això ho fem a través de les contrapartes amb les quals treballem. En aquests països hi ha unes lleis que moltes vegades estan d’acord amb el que han de complir, però no s’atallen els problemes sense posen els mitjans, i l’estratègia fonamental és que a través d’aquestes organitzacions nosaltres ajudem a posar els mitjans perquè al seu torn aquestes organitzacions puguin començar a treballar i vagin treballant. Comptem amb que aquests grups facin una pressió social i política als seus països que ha d’anar a parar a un desenvolupament sostenible de les seves comunitats.
Som una organització mitjana però amb alts i baixos podem arribar a una mitjana d’entre 30- 35 projectes. En cada projecte podem ajudar a 6.000 persones. Desgraciadament ens resulta molt difícil superar aquest tipus de projectes, no perquè no ens arriben projectes, perquè ens arriben moltíssimes sinó perquè no tenim recursos.
Principalment de les subvencions públiques, encara que el nostre repte és aconseguir recursos de mitjans privats, diners amb el qual puguem explicar per contractar a més persones.
