Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.
Maximina Espès, voluntària en els camps de refugiats de Grècia
Han perdut tot el de darrere, la seva vida, les seves cases i el futur se'ls nega
- Autor: Per ESTHER CAMUÑAS
- Data de publicació: Divendres, 16deDesembrede2016

Tant a Síria com en els camps de refugiats de Grècia segueix havent-hi moltes persones sofrint i veient la seva vida passar sense poder fer gens. Maximina Espès, voluntària i infermera càntabra, ha experimentat en primera persona com es viu en un camp de refugiats com Idomeni i després en Súnion, tots dos a Grècia. Les seves paraules arriben al cor i a estones s’amunteguen en la gola. Espès anima a oferir el nostre temps i diners a els qui ho necessiten, perquè assegura que “la felicitat està més a donar que a rebre”. Ella ha vist com “els refugiats estan en un estat mental apàtic i depressiu esperant els seus tràmits de sol·licitud d’asil i veient passar els dies sense saber què serà d’ells”. El testimoniatge d’aquesta voluntària és una forma de no mirar a un altre costat i seguir constatant que la crisi dels refugiats a Europa no ha acabat. Espès assegura que “quan arribes, trobes un lloc per treballar i poder ajudar en la mesura del possible”, com ella, que ha treballat oferint activitats als nens i adults.
Per què va decidir anar als camps de refugiats de Grècia?
Com ha estat la seva col·laboració?
Quan vaig arribar em vaig oferir com a infermera, però ja hi havia altres sanitaris fent el treball, així que em vaig posar a treballar amb altres voluntaris que havien organitzat un espai que es diu Open Cultural Centri. Allí s’ofereixen activitats per als nens: des de classes de matemàtiques, activitats lúdiques fins a donar-los el desdejuni o menjar. A la tarda fèiem activitats per a adults com a classes d’alemany, anglès, música, cinema, informàtica, costura, etc. Hi ha un problema important en els camps de refugiats: la inactivitat i estar ociosos durant tots els dies. Això els perjudica greument el seu delicat estat mental.
Qui són les persones que viuen en els camps de refugiats de Grècia?
Com és la realitat allí?
Des d’on arriben els recursos?
Com està intervenint el Govern grec?
No tinc la informació per contestar amb rigor, però la meva experiència amb la població grega és que s’ha solidaritzat i ha respost amb generositat facilitant-nos tot. El Govern fa el que pugues perquè ells ja estan en crisi. Als militars que estan en els camps no els agrada molt fer aquest treball i hi ha un conflicte soterrat. Malgrat tot, crec que estan fent tot el que poden.
Ara que ha estat allí, què reclamaria als diferents agents socials?
Es necessiten mesures polítiques, que s’obrin les fronteres i que la gent pugui continuar la seva vida. No poden esperar anys per obtenir un visat i poder seguir el seu viatge. La població està fent molta pressió per aconseguir que la Unió Europea no s’oblidi. El dia 12 va haver-hi manifestacions per tota Espanya per demanar que es pari la guerra de Síria. Cada vegada som més els que volem explicar que aquesta situació va a tenir conseqüències molt dures. És extremadament injust i hi ha milers de persones que estem disposades a acollir a famílies, però no és possible i això genera molta ràbia i frustració.
Què ha estat el més difícil i el més fàcil d’aquest voluntariat?
El més satisfactori és col·laborar en la mesura del possible en què la vida sigui menys dolorosa per a ells. Això t’enriqueix molt. I, d’altra banda, tots els voluntaris venim amb un dany emocional important, perquè hi ha històries difícils d’escoltar. Entre unes altres, t’expliquen com han vist als seus familiars decapitats i veure’ls jugar amb els seus caps al futbol a punta de pistola, pèrdues massives… No hi ha dret al fet que persones que no són responsables del que està passant sofreixin un calvari tan perllongat. S’està fent una recollida de dades per avaluar els danys emocionals d’els qui anem allí com a voluntaris. Però el nostre dany al costat del seu no és gens, doncs allí hi ha gent que s’acaba suïcidant. No poden suportar la situació i mantenir la seva esperança és molt difícil, perquè saben que ara com ara no hi ha voluntat política d’obrir les fronteres.
Si algú està pensant a anar a tirar una mà a un camp de refugiats, com pot fer-ho i amb qui s’ha de posar en contacte?
Com ha estat la volta després d’obrir els ulls a una realitat tan propera?
Panses per diverses etapes. Els primers dies tens totes les imatges en primer plànol i tornes activat volent fer moltes coses. Jo em vaig posar en contacte amb CEAR per intentar acollir a una família, però a poc a poc t’enfrontes a una realitat molt trista, doncs no podem fer gens. Hi ha iniciatives il·legals per portar a persones una per una amb DNI falsos, però amb molt risc. De forma legal i autoritzada no es pot fer gens i això et genera molta ràbia, impotència i tristesa. No entenc al Parlament Europeu i el perquè aquesta gent no pot venir. Després et vas recuperant d’aquesta tristesa i estàs planificant el següent viatge i animant a altres persones al fet que vagin.