Maximina Espès, voluntària en els camps de refugiats de Grècia

Han perdut tot el de darrere, la seva vida, les seves cases i el futur se'ls nega

Tant a Síria com en els camps de refugiats de Grècia segueix havent-hi moltes persones sofrint i veient la seva vida passar sense poder fer gens. Maximina Espès, voluntària i infermera càntabra, ha experimentat en primera persona com es viu en un camp de refugiats com Idomeni i després en Súnion, tots dos a Grècia. Les seves paraules arriben al cor i a estones s’amunteguen en la gola. Espès anima a oferir el nostre temps i diners a els qui ho necessiten, perquè assegura que “la felicitat està més a donar que a rebre”. Ella ha vist com “els refugiats estan en un estat mental apàtic i depressiu esperant els seus tràmits de sol·licitud d’asil i veient passar els dies sense saber què serà d’ells”. El testimoniatge d’aquesta voluntària és una forma de no mirar a un altre costat i seguir constatant que la crisi dels refugiats a Europa no ha acabat. Espès assegura que “quan arribes, trobes un lloc per treballar i poder ajudar en la mesura del possible”, com ella, que ha treballat oferint activitats als nens i adults.

“En Súnion, al sud de Grècia, viuen 400 refugiats, la majoria sirians”A l’inici de l’any em ví afectada i impactada per les notícies que venien del camp de refugiats d’Idomeni, un assentament que es va produir en una estació de tren a la frontera amb Macedònia. Vaig decidir anar cap enllà al maig pensant que com a infermera podria ajudar amb una situació tan dramàtica, injusta i impactant. Vaig estar tres setmanes en aquest camp de 10.000 persones, que després es va desallotjar. S’havien assentat al costat de la frontera esperant al fet que s’obrís per poder continuar el seu camí fugint de la guerra. Més tard vaig decidir tornar al juny durant mes i mitjà a Súnion, al sud de Grècia, on viuen 400 refugiats, la majoria sirians. La meva motivació real per anar com a voluntària és que crec que un amb el seu comportament va deixant llavors; algunes floreixen i unes altres no. La felicitat està més a donar que a rebre: quanta més capacitat de donar tenim, millor ens sentim. Humilment sé que no vaig a canviar el món ni a les persones, però crec que això és una cadena. He decidit fer una sembra d’ajuda i potser en algun moment aquestes persones puguin fer el mateix.

Quan vaig arribar em vaig oferir com a infermera, però ja hi havia altres sanitaris fent el treball, així que em vaig posar a treballar amb altres voluntaris que havien organitzat un espai que es diu Open Cultural Centri. Allí s’ofereixen activitats per als nens: des de classes de matemàtiques, activitats lúdiques fins a donar-los el desdejuni o menjar. A la tarda fèiem activitats per a adults com a classes d’alemany, anglès, música, cinema, informàtica, costura, etc. Hi ha un problema important en els camps de refugiats: la inactivitat i estar ociosos durant tots els dies. Això els perjudica greument el seu delicat estat mental.

“Són persones que tenien la seva casa, el seu cotxe, els seus gossos, els seus col·legis, el seu treballs, el seu Facebook”És difícil resumir perquè és una població sencera. De Síria han fugit 14 milions de persones. A Grècia hi ha més de 80.000 persones ara mateix. Pertanyen a una població que s’assembla molt a la nostra. Les fotos que tenim dels camps de refugiats ens donen una idea de pobresa i marginalitat que els allunya de com vivim nosaltres, però és la seva circumstància real d’ara. No obstant això, són persones que tenien la seva casa, el seu cotxe, els seus gossos, els seus col·legis, el seu treballs, el seu Facebook, etc. Alguns són enginyers, infermers, mestres, absolutament igual que nosaltres. Ells et parlen dels seus projectes i de la seva manera de vida com el nostre, i això és molt dolorós. Ara han perdut la seva vida, les seves cases, el seu barri i ja no existeix gens. Estan buscant començar la seva vida des d’un altre lloc, però no se’ls permet viure la seva vida amb dignitat. Han perdut tot el de darrere i el futur se’ls nega. Estan sobrevivint gràcies a l’ajuda de les ONG, però amb una situació veritablement dramàtica.

“El contacte amb els seus familiars i amics els manté una mica vius, però de vegades reben notícies que empitjoren la situació” A Grècia existeixen més de 40 camps de refugiats militaritzats. S’allotja als refugiats en naus industrials abandonades freturoses de les més mínimes condicions d’habitabilitat i protegides pels militars. Hi ha camps en els quals als voluntaris i ONG se’ns permet interaccionar amb els refugiats. Hi ha altres camps on no es pot accedir, excepte portant fruita o verdura fresca fins a la porta. En el camp de Súnion instal·lat en unes antigues colònies per a nens viuen 400 persones, la majoria sirians. La vida allí és molt monòtona, sense activitats, i se’ls proporciona desdejuni, menjar i sopar. Algunes ONG els reparteixen roba. Estan en un estat mental apàtic i depressiu, esperant els seus tràmits de sol·licitud d’asil i veient passar els dies sense saber què serà d’ells. El contacte amb els seus familiars i amics els manté una mica vius, però de vegades reben notícies de morts que empitjoren la situació. Les dones s’ocupen de la família, però hi ha algunes que s’han quedat vídues i estan tractant de treure endavant als seus fills; fins i tot hi ha embarassades i moltes han donat a llum als seus fills. Als quals eren universitaris, hem tractat d’incloure’ls en els nostres equips i ocupar-los, perquè aquesta desídia en la qual han entrat és perillosa. Jo segueixo mantenint el contacte amb alguns d’ells. Ara m’explicaven que hi ha hagut una gran nevada i els han hagut de desallotjar de les tendes de campanya en les quals viuen.

“Voluntaris de totes les parts del món s’han organitzat per aconseguir recursos”Des del Govern grec no poden disposar de tots els recursos necessaris, però els donen tres menjars bàsics al dia (no de molt bona qualitat) i així sobreviuen. Tot la resta és a càrrec dels grups de voluntaris de totes les parts del món, que s’han organitzat a través de xarxes per aconseguir recursos i proveir-los. Van recollint els diners i fan una labor imprescindible; de vegades compren quilos de menjar i els porten en camions. Són voluntaris que es van renovant: alguns es van i arriben uns altres. Hi ha moltes persones compassives i solidàries que s’han organitzat de forma espontània per repartir menjar i roba. Hi ha pallassos, mestres, treballadors socials… Quan arribes, trobes un lloc per treballar i poder ajudar en la mesura del possible.

No tinc la informació per contestar amb rigor, però la meva experiència amb la població grega és que s’ha solidaritzat i ha respost amb generositat facilitant-nos tot. El Govern fa el que pugues perquè ells ja estan en crisi. Als militars que estan en els camps no els agrada molt fer aquest treball i hi ha un conflicte soterrat. Malgrat tot, crec que estan fent tot el que poden.

Es necessiten mesures polítiques, que s’obrin les fronteres i que la gent pugui continuar la seva vida. No poden esperar anys per obtenir un visat i poder seguir el seu viatge. La població està fent molta pressió per aconseguir que la Unió Europea no s’oblidi. El dia 12 va haver-hi manifestacions per tota Espanya per demanar que es pari la guerra de Síria. Cada vegada som més els que volem explicar que aquesta situació va a tenir conseqüències molt dures. És extremadament injust i hi ha milers de persones que estem disposades a acollir a famílies, però no és possible i això genera molta ràbia i frustració.

El més satisfactori és col·laborar en la mesura del possible en què la vida sigui menys dolorosa per a ells. Això t’enriqueix molt. I, d’altra banda, tots els voluntaris venim amb un dany emocional important, perquè hi ha històries difícils d’escoltar. Entre unes altres, t’expliquen com han vist als seus familiars decapitats i veure’ls jugar amb els seus caps al futbol a punta de pistola, pèrdues massives… No hi ha dret al fet que persones que no són responsables del que està passant sofreixin un calvari tan perllongat. S’està fent una recollida de dades per avaluar els danys emocionals d’els qui anem allí com a voluntaris. Però el nostre dany al costat del seu no és gens, doncs allí hi ha gent que s’acaba suïcidant. No poden suportar la situació i mantenir la seva esperança és molt difícil, perquè saben que ara com ara no hi ha voluntat política d’obrir les fronteres.

“Si vols ajudar, és molt fàcil anar; a més, el bitllet i la vida a Grècia són barats”Hi ha molts llocs i plataformes que s’han creat de forma espontània per tots els voluntaris. Una d’elles és SOS Refugiats en Facebook. És una plataforma de voluntaris que es van organitzar des del principi i et donen opcions depenent del que saps o vols fer (per a camioners, professors, etc.). Si vols ajudar, és molt fàcil anar; a més, el bitllet i la vida a Grècia són barats. Vas a un camp i allí trobaràs companys amb els quals compartir una casa. Jo ho recomano, perquè és la nostra obligació davant un país que està en guerra. A aquestes persones els ha tocat viure un horror i va a tenir conseqüències per a tots. Ells se senten acompanyats, estan agraïts que estiguis allí amb ells i són gent molt afectuosa. Qualsevol petit gest que facis, ells ho valoren i agraeixen un munt. Així que animo a les persones al fet que donin el seu temps i una mica dels seus diners, si disposen de 15 o 20 dies.

Panses per diverses etapes. Els primers dies tens totes les imatges en primer plànol i tornes activat volent fer moltes coses. Jo em vaig posar en contacte amb CEAR per intentar acollir a una família, però a poc a poc t’enfrontes a una realitat molt trista, doncs no podem fer gens. Hi ha iniciatives il·legals per portar a persones una per una amb DNI falsos, però amb molt risc. De forma legal i autoritzada no es pot fer gens i això et genera molta ràbia, impotència i tristesa. No entenc al Parlament Europeu i el perquè aquesta gent no pot venir. Després et vas recuperant d’aquesta tristesa i estàs planificant el següent viatge i animant a altres persones al fet que vagin.

Etiquetas:

asil Grecia-ca refugiats siriana