Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Solidaritat > Drets humans

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Menors estrangers no acompanyats

Les ONG denuncien les dificultats que es posen a la seva regularització i asseguren que les repatriacions no es realitzen amb totes les garanties

Es difícil calcular quants menors immigrants no acompanyats resideixen a Espanya. Les Organitzacions No Governamentals parlen d’una mica més de 3.800, però les xifres han de tractar-se amb tacte. La mobilitat geogràfica és una característica habitual d’aquest sector que per por de l’expulsió es desplaça d’una província a una altra i arriba a identificar-se amb diversos noms per a despistar i evitar la repatriació. És una manera de guanyar temps. L’Administració compta amb un termini de nou mesos per a regularitzar la situació dels menors no acompanyats i concedir-los el permís de residència o retornar-los amb les seves famílies. No obstant això, en la pràctica, moltes associacions denuncien les dificultats que es posen a la regularització i les condicions en les quals es duu a terme la repatriació, “generalment de nit i sense donar temps per a avisar a les famílies”.

Principals característiques

/imgs/2007/06/menors.jpg

Els menors estrangers no acompanyats són els que encara no han complert 18 anys i es troben, generalment en un país que no és el seu, separats de tots dos pares. Es calcula que a Espanya hi ha una mica més de 3.800 menors en aquesta situació, “encara que és difícil obtenir dades oficials”, segons explica la responsable del programa de menors estrangers no acompanyats de Save the Children , Almudena Escorial. “Aquests menors tenen molta mobilitat; poden arribar a un centre de protecció, inscriure’s amb un nom, i després anar a un altre centre i donar un altre nom”, aclareix. La seva arribada a la península i, cada vegada més a les illes, es produeix durant tot l’any, encara que és a l’estiu quan les xifres s’incrementen a causa del bon temps i l’entrada d’un major nombre de pasteres. No obstant això, la seva manera més freqüent d’arribar a Espanya es produeix a través del port de Tànger, on aprofiten per a amagar-se en els baixos dels camions i travessar així la frontera. “També poden arribar acompanyats d’una persona adulta que, en teoria, es responsabilitza d’ells, però en arribar a la península cadascun segueix el seu camí”, apunta Escorial.

“Són xavals que no vénen per gust ni d’excursió, sinó a la recerca d’unes condicions de vida dignes, d’un futur”

Espanya és un dels països amb major nombre de menors estrangers no acompanyats. La majoria són nois marroquins entre 14 i 17 anys, amb diferents perfils socials. Un informe de l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia sobre la situació familiar d’origen dels menors que emigren des del Marroc a Espanya (de juny de 2006) detalla que el 40% dels “candidats a l’emigració” són menors que tenen dificultats en la seva escolarització i una primera experiència de treball. Són joves que viuen en un ambient familiar estable, però amb dificultats econòmiques. El col·lectiu amb menys possibilitats de sortir del país és el que està compost per menors escolaritzats la família dels quals cobreix les necessitats bàsiques (10%), seguit dels qui “han fet del carrer la seva manera de vida” (15%). Aquesta última dada, segons l’associació, posa de manifest que no són els menors -a priori més problemàtics- els qui emigren principalment a Espanya, com ens ho presenten els discursos catastrofistes dels mitjans de comunicació i de les autoritats públiques.

Quant al lloc d’origen, a més del Marroc, altres punts importants són països de l’Àfrica Subsahariana i, en menor mesura, d’Europa de l’Est. La majoria fuig de la pobresa i la marginació del seu país, amb l’objectiu de trobar una ocupació que els permeti ajudar econòmicament a les seves famílies. Una vegada en la seva destinació, recorren als seus compatriotes per a trobar allotjament i una manera de buscar-se la vida. No tenen por a la mobilitat geogràfica i són, en paraules de Paloma Hermoso, tècnic d’Infància en dificultat i coordinadora de programes de menors immigrants no acompanyats del departament d’Intervenció Social de Creu Roja Espanyola, “com a esbarts de peixos, que es van movent per les províncies espanyoles intentant estabilitzar-se en alguna d’elles”. “Són xavals que no vénen per gust ni d’excursió, sinó a la recerca d’unes condicions de vida dignes, d’un futur”, afegeix. De fet, en la seva majoria són menors que no compten amb el suport exprés de la família, només amb un suport tàcit dels seus pares, segons revela l’informe de l’APDHA, “que s’asseguin impotents davant les poques perspectives de futur que s’ofereixen als seus fills”.

Paginació dins d’aquest contingut


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions