Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Solidaritat > Projectes i campanyes

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Rafael de Lorenzo. Director del primer Tractat sobre Discapacitat a Espanya

Les millores per als discapacitats no s'estan realitzant al ritme de les necessitats socials

Dos anys de treball, 36 autors i 1.600 pàgines. Aquests nombres mostren l’esforç que ha requerit el primer Tractat sobre Discapacitat escrit a Espanya i a Europa. No hi ha excuses. En un país com el nostre, on cada any es publiquen 50.000 nous títols a l’any, ningú s’havia atrevit fins ara a elaborar una obra centrada a ‘ajudar als quals ajuden’ des de la reflexió i el rigor científic. Només Rafael de Lorenzo (Albacete, 1952) i Luís Cayo, (coautor) s’han animat a portar aquest projecte avanci, en un intent abordar el tema de la discapacitat des de molt diferents àmbits: jurídic, econòmic, social… De Lorenzo recorre en una trentena de capítols les diferents realitats que afecten a un discapacitat, les lleis que li protegeixen i les actuacions de les diferents organitzacions a les quals pertany i que li ajuden. Un referent que convida a una reflexió: no n’hi ha prou amb tirar la culpa als altres, sinó que cadascun deu complir la seva part, tant les administracions com la ciutadania. Reconeix que s’està avançant molt, però amb matisos. “Les millores no s’estan realitzant al ritme de les necessitats socials”, lamenta.

S’estima que al nostre país un 10% de la població és discapacitada, què els aporta un llibre com a est?

Els proporciona un benefici indirecte. Cal aclarir que no és un llibre dedicat a un cas concret de discapacitat. És una obra de consulta dirigida a professionals de l’àmbit universitari, professionals relacionats amb el món de la discapacitat, membres d’adreça, patronats de fundació, gestors d’entitats… Aquest Tractat suposa un avanç en la millora d’un coneixement més global del món de la discapacitat, per aquest motiu el benefici, a mitjà termini, sigui d’imatge, coneixement i de major acceptació d’aquesta realitat.“Aquest Tractat suposa un avanç en la millora d’un coneixement més global del món de la discapacitat”

I una persona com María Luisa Mora, discapacitada, que acaba d’iniciar una vaga de gana a Las Vegas (Astúries) després d’haver-se quedat sense llar per no seguir les lleres necessàries per a l’adjudicació d’un habitatge social, troba alguna resposta en aquestes pàgines?

El tema de l’accessibilitat és molt important per a nosaltres i ho recollim en el Tractat, concretament en la part referida a l’habitatge. Nosaltres tractem l’enfocament específic de què cal fer perquè els habitatges siguin accessibles, però no entrem en el dret global dels ciutadans de tenir un accés a l’habitatge. Posem l’accent principalment en quins programes hi ha de reserva d’habitatge protegit i accessible per a persones amb discapacitat.

Aquests programes cobreixen totes les demandes?

Bé, es va avançant, encara que el problema té dos protagonistes. En ocasions són les entitats públiques les que promocionen suficient habitatge accessible per a persones amb discapacitat, però altres vegades es dona el cas contrari. N’hi ha, però per falta d’informació o passivitat els discapacitats no les demanen. És el que jo crido el ‘complex de Leonardo’, que lluitava molt per fer avanços, descobriments, però després no els rematava o no els sabia usar. De vegades també ocorre això. Hi ha beneficis en el sistema que per la falta d’interès de la població es desaprofiten.“Hi ha beneficis en el sistema que per la falta d’interès de la població es desaprofiten”

Sembla mentida que algú es ‘despisti’ al nostre país quan es tracta de l’habitatge

Doncs passa. De fet ja va passar amb els fons europeus assignats per a diversitat de projectes destinats a persones amb discapacitat. En ocasions ens cridaven els gestors dient-nos que tenien romanent de diners i ens demanaven que ho empréssim en alguna cosa perquè s’anava a quedar sense gastar. Per això dic que des del col·lectiu de la discapacitat cal fer un exercici crític, directe i invers, i posar de manifest que hi ha moltes coses que no es fan perquè no les duem a terme nosaltres mateixos. La millora ha de donar-se en ambdues adreces. Sense oblidar que l’accés a l’habitatge és problema que afecta a milers de persones i no a discapacitats, és un dret per a tots.

Parlant de drets, el llibre està prologat per Maria Emilia Casas Baamonde, presidenta del Tribunal Constitucional, quina opinió li mereixen les últimes normatives recentment aprovades al nostre país: el Tractat d’Igualtat d’Oportunitats, la Llei de Dependència i la d’Igualtat, també en dones discapacitades?

En el llibre el Tractat d’Igualtat d’Oportunitats és un dels eixos centrals. No cal oblidar que el discurs del llibre és que tota la discapacitat no ha d’entendre’s com un problema que se centri entorn del discapacitat per veure com s’integra. Més aviat és un enfocament sobre els drets essencials d’una persona: què cal fer des del públic, des de la pròpia societat i des de les persones, perquè aquests drets es tradueixin en realitats concretes i els discapacitats puguin portar una vida digna com els altres. Sobre la Llei d’Igualtat entre homes i dones em sembla positiu, precisament, per la dona amb discapacitat, que sofreix una doble discriminació. Qualsevol mesura inclosa en aquesta Llei que afavoreixi la situació d’aquestes dones és positiva.

Sobre la Llei de Dependència entenc que s’ha aconseguit un important avanç. Cada vegada que es desplega un sistema de protecció, com aquest, comporta moltes expectatives que després, en la pràctica, resulten menys ambicioses o es triga molt més temps del que es diu per dur-les a terme, fins i tot 10 o 15 anys. També crec que és un avanç molt important que va a donar més resposta a les persones majors que a les persones amb discapacitat. Però bé, qualsevol aportació en aquest sentit sempre és positiva, per la qual cosa suma al conjunt. D’altra banda, també cal tenir molt present, com a col·lectiu de discapacitats, que el propi disseny de la llei, que es va a gestionar conjuntament entre l’Estat i comunitats autònomes, la fa molt més complexa. Per això valoro que és una llei molt positiva però que no deixa de ser una peça més del puzle, encara que aquest segueix sent insuficient. Cal entendre la discapacitat com un fenomen que pot ser afrontat des de multitud d’enfocaments i plànols d’anàlisis.“Cal entendre la discapacitat com un fenomen que pot ser afrontat des de multitud d’enfocaments i plànols d’anàlisis”

Amb quin enfoqui ha d’assumir un discapacitat físic el fet que no arribi als caixers automàtics, que no pugui agafar molts autobusos urbans o gaudir de vetllades amb els seus amics en bars i restaurants perquè no estan habilitats encara?

Amb la perspectiva que s’està millorant. Hi ha dues realitats clares: la primera és que es va avançant bastant de pressa i l’altra és que s’avança en l’àmbit de la discapacitat, però la resta del món també avança, de manera que anem escurçant alguna cosa el diferencial, però no prou. D’una banda, cal tenir en compte que les millores no s’estan realitzant al ritme de les necessitats socials, i per un altre, que aquestes millores són molt desiguals. En uns camps predominen més que en uns altres, i cal reconèixer una millora en aquest sentit, però la reivindicació cal mantenir-la des de la bandera dels drets fonamentals i humans. No és que sigui injust que no hi hagi autobusos adaptats, l’injust és que m’estiguin privant d’exercir una llibertat de moviment, de participació en la vida social, econòmica i laboral. Si jo no puc entrar a un restaurant o un cinema m’estan privant del meu dret a participar de la vida cultural. No ens hem de centrar tant en el discurs individualista, encara que també és important.

Sembla que aquesta reivindicació ha estat escoltada. El Govern acaba d’aprovar, després de tant retard, el Reial decret que regula tot un seguit de condicions urbanístiques noves als espais públics i edificis per fer-los accessibles a qualsevol persona amb discapacitat, la data límit: 2010. L’hi creu?

No. Lamentablement crec que es retardarà. Tot aquest tipus de desenvolupaments prové de la LIONDAU, Llei d’Igualtat d’Oportunitats, No Discriminacions. Una norma que establia terminis molt llargs d’adaptació del transport públic, dels edificis amb terminis pel 2017. Ja quan va sortir en 2003 a 14 anys vista tothom es va queixar, però jo signaria perquè en aquesta data totes les condicions urbanístiques es realitzessin. Tant de bo no es retardi massa, a veure si en 2014 sí podem felicitar-nos per aquesta labor. També cal tenir en compte que el temps, des del punt de vista global, no és un tema essencial. El que importa és que s’abordi de debò. És a dir, si arribat el moment no es pogués complir el 100% del decret no suposaria un problema si s’ha fet alguna cosa, si s’ha complert el 60%. El problema és quan no es fa gens per ‘inassolible’, per creure que mai s’arribarà.

Aquesta mateixa llei diu que la vulneració d’aquestes noves condicions urbanístiques suposarà la imposició d’una sanció administrativa amb multes de 301 euros a un milió d’euros. Això és molts diners.

Sí, si que ho és i em crec que es vagin a complir les sancions. Un dels arguments que defensem en el llibre és que al nostre país el desenvolupament normatiu en els últims 15-20 anys ha estat enorme. I encara que s’han produït molts avanços, no cal oblidar que les normes estan perquè es compleixin, encara que el nivell d’aplicació és escàs. És necessari treballar més en els propers anys per esprémer el que ja cal per seguir barallant en coses noves. La raó és que des de les administracions es tendeix a complir poc, però també és veritat que els ciutadans, les empreses, entitats i fins i tot les pròpies associacions de discapacitats no reclamen, dins del que permet l’Estat, el dret al compliment d’aquestes normes. Ha de donar-se un cert canvi cultural en les pròpies organitzacions de les persones amb discapacitat per utilitzar els ressorts de l’Estat de Dret i fer ús del que es diu la ‘exigibilidad dels drets’, és a dir que aquests drets s’exercitin de debò. Per tant, si hi ha una obligació d’eliminar una barrera i no es fa, si l’Ajuntament no intervé haurà d’haver-hi una associació que presenti una denúncia, una demanda, acudir als tribunals… Aquesta és una de les claus del futur: determinar en quina mesura el sector és capaç de pressionar perquè es compleixi el que s’ha aprovat.“Una de les claus del futur és determinar en quina mesura el sector és capaç de pressionar perquè es compleixi el que s’ha aprovat”

Amb 1.600 pàgines, serà difícil arribar a una sola conclusió

Sí, però ho vaig a intentar. Una de les conclusions que es poden treure del llibre és que hi ha molts problemes però molta gent per intervenir i resoldre’ls. Només si cadascun fa el que li toca a cada moment, les coses poden millorar globalment més de pressa. Quan una persona adopta una actitud discriminatòria amb un discapacitat li està perjudicant, però quan un discapacitat discrimina a un immigrant també li perjudica. El que ha de canviar és l’actitud de fons d’anar cap a una cultura on hi hagi una major consideració i respecte en la forma de ser de cadascun.

Entre totes les reflexions que transmet el Tractat, es troba la de fer-nos millors persones amb els qui sofreixen algun tipus de discapacitat?

Pot ser. Des d’aquest treball es pot obtenir la següent reflexió: no prou només amb tirar la culpa als altres, sinó que cadascun deu complir la seva part. És veritat que les administracions han de millorar i avançar, però també la ciutadania. Quan una persona aparca el seu cotxe en un lloc reservat per a discapacitats, el que està conculcant el dret és el propi ciutadà, ningú més. Això l’hem de tenir molt present.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions