Índia, Rwanda, Sierra Leone i Líban. Són almenys quatre països en els quals ha treballat Ray Virgili Torres. Regions on les condicions de vida dels nens no sempre són fàcils. D’Índia recorda la situació d’inferioritat de les nenes. A Sierra Leone, assegura que va aprendre “una lliçó d’humilitat” al no poder protegir als petits “contra la crueltat humana”. Ara, a Líban, lluita per reduir les taxes d’abandó escolar. Però en tots els llocs l’objectiu és sempre el mateix: “Aconseguir que es compleixin tots els drets dels nens”. Amb aquesta fi treballa en UNICEF des de fa anys.
El contrast entre Beirut i la resta del país. D’una banda, destaca la riquesa de Beirut, els seus cotxes i tendes de luxe, galeries d’art, escriptors i pintors de renom internacional. Per un altre, la pobresa és palesa, en particular, en el nord del país, a la vall de la Beq’aa i en els campaments de refugiats palestins. Les disparitats formen el caràcter essencial d’aquest país.
“El 67% dels nens libanesos acudeixen a l’escola privada a la recerca d’una millor qualitat de l’ensenyament”
Les xifres registren grans diferències segons la font d’informació. El Ministeri d’Educació, les xifres de la qual són les més fidedignes, afirma que l’any passat el 6,51% dels nens no van finalitzar els seus estudis de primària, uns 19.500 menors. Van ser molts menys que l’any anterior, però les xifres són difícils d’interpretar. La falta d’inscripció dels nens en néixer no ens permet tenir la certesa que s’han escolaritzat. En secundària, les xifres són preocupants, sobretot, les referides a joves palestins de les escoles de l’Agència de les Nacions Unides que s’encarrega dels campaments, UNRWA. El 50% abandona abans de finalitzar secundària.
La pobresa influeix en aquestes xifres, però en UNICEF pensem que la qualitat de l’educació és el factor essencial de l’abandó escolar. Els libanesos li presten molta importància a l’educació, tots desitgen el millor per als seus fills. Per això, el 67% dels nens acudeixen a l’escola privada a la recerca d’una millor qualitat de l’ensenyament. En altres paraules, la teoria de la irresponsabilitat parental per explicar que els nens abandonen l’escola sembla una explicació incorrecta o, almenys, no comprovada.
Les altes taxes d’abandó escolar i repetició de cursos focalitzaran la nostra atenció. Proporcionarem assistència tècnica al Govern libanès per enfrontar aquest repte. Ens ha demanat ajuda per trobar solucions en la identificació primerenca de tots els nens amb dificultat escolar, a través d’una xarxa de consellers pedagògics escolars. Avui dia, només hi ha 70 d’aquests consellers i es necessiten 1.350, un per a cada escola de primària publica del país. El Ministeri d’Educació ha sol·licitat la nostra ajuda per revisar els termes de referència d’aquests professionals, el seu perfil, el mètode de reclutament, així com el sistema de supervisió i avaluació. En identificar a aquests nens i proporcionar-los un suport personalitzat, s’aconseguirà evitar que els seus pares els retirin de l’escola o que ells decideixin no tornar. També examinarem les raons de la baixa motivació del personal docent: salaris, ambient de treball, condicions físiques de treball, falta de suport per part dels pares, problemes de disciplina a l’escola o en classe. Aquests són alguns dels aspectes que volem estudiar per proposar solucions.
“L’impacte dels projectes porta temps, encara que els resultats poden ser immediats”És el document marc del treball d’UNICEF al món. Aconseguir que es compleixin tots els drets dels nens és la nostra meta. Si bé és cert que tots els drets són interdependents i han de respectar-se, a cada país, UNICEF i el Govern aconsegueixen acords sobre les prioritats d’acció de la nostra organització, sempre que es comparteixi l’anàlisi.
L’impacte porta temps, encara que els resultats poden ser immediats. En dur a terme una formació per millorar les tècniques d’ensenyament dels mestres, els resultats es veuran immediatament a les aules de l’escola. No obstant això, per mesurar l’impacte d’aquesta iniciativa sobre la taxa d’abandó escolar, s’haurà d’esperar un o més anys. El mateix ocorre en matèria de treball social o de sanejament. Es pot construir una cisterna d’aigua per a una comunitat d’1.000 persones, la cisterna pot ser perfecta des del punt de vista de l’enginyeria civil, però si després d’alguns mesos les canonades s’espatllen i no es reparen, si no s’estableixen responsabilitats per al seu manteniment, el projecte serà un fracàs. Mes allà del funcionament mecànic, si el repartiment de l’aigua no es fa de manera equitativa o si les famílies no els ensenyen als seus fills a rentar-se les mans de manera adequada, l’impacte de la construcció d’aquesta cisterna no serà el desitjable i s’haurà perdut l’oportunitat de millorar la salut de les dones i dels nens d’aquesta comunitat.
“Sempre és més fàcil recaptar diners per a emergències, que per capacitar a mestres”Els temes d’interès dels donants no sempre requereixen més recursos financers, ni els que necessiten més ajuda atreuen l’atenció del públic. Sempre és més fàcil recaptar diners per a emergències, que per capacitar a mestres. També és difícil explicar als donants que un sistema de protecció dels nens contra l’abús infantil és un treball a llarg termini: es necessita, almenys, un estudi d’àmbit nacional per determinar la magnitud i la tipologia del problema, dissenyar i establir sistemes de detecció de mates, treballadors socials, lleis i reglaments. De manera paradoxal, és molt més fàcil aconseguir diners de donants per recolzar a una ONG que protegirà a un determinat nombre de nens, però no previndrà més abusos. Cal ajudar als nens que són mates avui mateix, és urgent i important. Però també cal impedir que molts més nens siguin víctimes. Els sistemes administratius i financers d’UNICEF té per objectiu garantir que usem de la manera més eficient possible els recursos que ens lliuren: intentem buscar el millor servei per als nens, escollir la millor assessoria tècnica, controlar la qualitat del treball i avaluar el resultat.
Treballar amb l’entorn del nen és inevitable. La definició de qualitat de vida varia substancialment d’un país a un altre i en ocasions és difícil explicar que, per a un nen, el fet de poder realitzar activitats recreatives o esportives és tan essencial per al seu desenvolupament intel·lectual, social i psicològic, com anar a escola o tenir accés a la salut. Totes les activitats que concerneixen al nen necessiten que el seu entorn s’involucri: pares, germans, la resta de la família, veïns i la comunitat en general.
“Les nenes a Índia tenen una condició molt inferior segons la seva casta o religió”Són molt diferents a cada país. A Índia em marco la situació de les nenes i de les dones. Les menors tenen una condició molt inferior -doble o triple- segons la seva casta o religió. Sofreixen situacions d’inferioritat i discriminació que xoquen al visitant estranger. La situació dels nens en conflictes armats també m’ha deixat una petjada dolorosa. Però els nens que resideixen en països en conflicte o postconflicto, en ocasions, tenen més i millor accés a la salut i a l’educació que els milions de nenes de l’Índia. Són nens i joves sense esperança d’un futur millor que el dels seus pares. Però es pot canviar. Es necessitaran anys d’esforços, però si no comencem ara mateix, passaran cent anys més.
Les mares en molts d’aquests països són víctimes silencioses i invisibles. A Líban, per cada 100.000 bebès nascuts vius, 150 dones moren en donar a llum. A certs països de l’oest d’Àfrica, moren més de 900 dones per cada 100.000 bebès nascuts vius. Si comparem aquestes xifres amb les de països desenvolupats, queda molt per fer. Estats Units té una taxa d’11/100.000 i Irlanda, d’1/100.000.
Intensos, difícils, impressionants i com una lliçó d’humilitat: no haver pogut evitar el sofriment de tants nens, no haver pogut protegir-los contra la crueltat humana. Em va quedar el sentiment d’arribar massa tarda i poder ajudar només després dels fets.
Cal preparar-se molt abans, reflexionar sobre els riscos que corren els nens i establir contactes amb les autoritats per obtenir compromisos i acordar codis de conducta en cas de conflicte. S’han de preveure zones de protecció, vies de fuita, i estar llests per reaccionar amb rapidesa. La realitat mai succeeix com s’imagina, però és imprescindible ajudar a cada individu de l’organització a estar llest, a adquirir certs automatismes que li serviran en un moment donat.
Tots els nens associats amb forces armades han de considerar-se com reclutats de manera forçosa. Alguns països tenen escoles militars en les quals s’educa als nens en qualitat de militars. El temor és si, en situació de guerra, s’enviarà a aquests nens al capdavant. Una altra dificultat resideix en el fet que l’opinió pública tendeix a distingir entre els nens que van combatre del costat de les víctimes, els “bons”, i els qui ho van fer del costat dels agressors, els “dolents”. Altres vegades, la diferència es fa entre vencedors i perdedors. Els primers es consideraran com a nens herois que van defensar un ideal digne de respecte. Els altres seran nens associats a actes de violència injustificada. No hi ha dubte que és un dret del nen expressar la seva opinió amb el degut respecte a la llei, als drets dels altres, a la protecció de l’ordre públic, de la moral i de la salut pública, així com formar part d’associacions, però tenen dret a participar en la vida de la comunitat d’una manera adaptada a la seva edat i capacitat. Aquesta participació mai pot transcórrer en violència ni derivar en la instrumentalització dels nens en lluites entre adults.
“Com més temps passin els nens en situacions extremes, major serà el trauma i més difícil serà la rehabilitació”Desgraciadament, no hi ha una resposta única. Cada nen és una vida i una experiència diferent. Cadascun necessita una atenció particular, individualitzada. Com més temps passi en situacions extremes, major serà el trauma i més difícil serà la rehabilitació. Para UNICEF, l’objectiu és ajudar al nen a tornar a una vida el més normal possible i aconseguir-ho al més aviat possible. El millor entorn per aconseguir-ho és la família, però en cas de guerra, alguns d’aquests elements d’equilibri no existeixen i trobar maneres de reemplaçar-los no és fàcil.
“Avui dia, el 90% de les víctimes d’una guerra són civils”Des de la segona guerra mundial, el nombre de víctimes civils de les guerres està en constant augment. Avui dia, el 90% de les víctimes d’una guerra són civils. Les seqüeles directes que els queden als nens soldats, i a la resta, són mèdiques i psicològiques a conseqüència de les ferides i dels esdeveniments traumàtics que han viscut, però també culturals, ambientals i econòmiques. Es destrueixen monuments i llocs de culte que formen part de l’herència cultural que els deixem als nostres fills, es degraden boscos, s’empren armes químiques i fàbriques, complexos industrials i comerços es tornen blancs militars, la qual cosa afecta a l’economia del país, de les famílies i, per tant, dels nens.
