Richard Oribe (Sant Sebastià, 1974) és un atleta d’or. Ha batut diversos rècord mundials i aquest és el metall que predomina en la majoria de les medalles que aconsegueix. Fins i tot, per si quedava algun dubte, ha obtingut la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu. És nedador professional, encara que també li agrada practicar altres esports. Va començar a nedar com a teràpia enfocada cap a una lesió de paràlisi cerebral, però va descobrir que l’aigua és el mitjà en el qual millor es mou. Sent que l’esport li ha aportat “moltes coses” i demana correspondència al públic. Vol que es parli d’esportistes “sense distincions”, al marge de minusvalideses. “No tinc més mèrit que qualsevol un altre esportista sense discapacitat del meu nivell, encara que és cert que tinc més dificultats per desembolicar-me tant en la meva rutina diària com en l’entrenament”, subratlla.
“No estic solament, la gent, la meva gent, em vol i reconeix el meu treball”
Al principi no vaig entendre molt bé de què es tractava, però ens informem i descobrim que, amb anterioritat, s’havia atorgat a excel·lents esportistes de reconegut prestigi. L’acte de lliurament està presidit pels Reis d’Espanya i comporta el títol d’Il·lustríssim Senyor. Llavors em vaig adonar que aquesta medalla era alguna cosa realment important i vaig sentir que el reconeixement a la meva trajectòria esportiva també ho era, que no estic solament perquè la gent, la meva gent, em vol i reconeix el meu treball. No puc descriure amb paraules la barreja de pensaments positius que van passar pel meu cap, però puc resumir-los amb la paraula felicitat.
“Percebo les victòries amb gran emoció i afronto els reptes amb veritable il·lusió”
A la meva edat, 35 anys, i la meva dilatada trajectòria esportiva en competicions d’alt nivell des dels Jocs de Barcelona 92, amb nombroses victòries en campionats mundials i nombrosos rècords del món, és possible pensar que m’he acostumat i que una victòria es converteix en alguna cosa rutinari. Però no és així. Les percebo amb gran emoció i afronto els reptes amb veritable il·lusió. És cert que una medalla en un campionat autonòmic o estatal ara em commou menys perquè els meus reptes des de fa anys estan en l’àmbit internacional, però mantinc la meva il·lusió intacta. En obtenir un nou rècord o una nova medalla d’or, felicito als meus rivals de la final amb alegria i afecte, dirigeixo la meva mirada a la resta del meu equip i aixeco el puny en senyal de victòria perquè sàpiguen que és de tots. M’agrada abraçar al meu entrenador i a la meva família per felicitar-nos, ja que mentre nedo els porto dins i l’esforç i la recompensa és de tots.
Assec que he aconseguit superar alguna cosa gran, que ningú ha aconseguit excepte jo, que el treball que he realitzat, les renúncies a altres activitats menys exigents i pròpies d’un jove de la meva edat, han donat els seus fruits. Aquesta sensació d’orgull i de satisfacció m’empeny a mantenir els entrenaments i marcar-me un altre nou repte.
L’any següent a la participació en uns jocs olímpics és, en general, un any tranquil per a un esportista d’elit. Cal rebaixar l’estrès que provoca aquesta situació i relaxar la ment. Malgrat això, en 2009 he participat en tres grans esdeveniments, però sense pressió alguna. En l’Open de Berlín vaig ser vencedor i vaig batre el rècord del món de 100 metres lliures en piscina llarga; en el campionat d’Europa, en Reykjavik, vaig obtenir dos ors i dues plates; i al desembre, en el campionat del món a Rio de Janeiro, vaig guanyar quatre medalles d’or en batre en cinc ocasions el rècord del món. Ha estat un any de resultats excepcionals i en el qual m’he trobat molt còmode.
Quant a 2010, ja tenim tot programat, l’objectiu és participar a l’agost en el campionat del món en Eindhoven (Holanda). Espero poder acudir sense problemes ja que primer cal confirmar unes marques mínimes i tinc l’oportunitat d’aconseguir-les al març en el Campionat d’Espanya o en el Trofeu que porta el meu nom, a Sant Sebastià (VI Trofeu Richard Oribe), en l’Open de Berlín al maig o en l’Open de Tenerife al juny. També pretenc realitzar una concentració en altura en Serra Nevada per millorar més la meva condició física de cara al mundial. M’agradaria repetir i guanyar de nou quatre medalles d’or, però els meus rivals són molt bons i entrenen molt bé. No em puc descurar.
“L’esport m’ha aportat moltes coses: una excel·lent salut, una bona forma física i valors com el companyerisme, la superació o l’ordre en la vida”
L’esport m’ha aportat moltes coses: una excel·lent salut, una bona forma física, valors com el companyerisme, la superació, l’ordre en la vida i, sens dubte, que per a una persona que pateix paràlisi cerebral, com jo, és una excel·lent via d’integració social. Quan em retiri, espero treballar en l’àmbit esportiu per poder retornar la quantitat de beneficis que m’ha aportat.
Pel meu, el principal és que ens reconeguin com a esportistes i no com a minusvàlids. Jo no tinc més mèrit que qualsevol un altre esportista sense discapacitat del meu nivell, encara que és cert que tinc més dificultats per desembolicar-me tant en la meva rutina diària com en l’entrenament, però som esportistes. Fa poc, la Unió de Federacions Esportives Basques m’ha concedit el premi al millor esportista basc de l’any, sense distincions per tenir una minusvalidesa. En general, es concedeixen premis per una trajectòria esportiva o una actuació concreta, però aquest guardó m’ha sabut diferent. Em sento esportista, no minusvàlid.
“Si les persones amb discapacitat no acudeixen a les instal·lacions esportives no és perquè aquestes no estan adaptades, sinó per qualsevol altra raó”
Viu a Sant Sebastià i crec que, en comparació d’altres llocs, la ciutat és un luxe. No perquè és preciosa, que ho és, sinó per la quantitat i qualitat de les instal·lacions esportives, la seva accessibilitat, les facilitats i amabilitat que els seus gestors i el personal de recepció, socorristes o monitors ens brinden. Estic integrat en un grup d’entrenament que ha creat la Federació Gipuzkoana de Natació, el CTGN (Centre de Tecnificació Gipuzkoano de Natació). Treball amb el meu entrenador, Javier d’Aymerich, des de fa molts anys. Tinc a la meva disposició fisioterapeutes -Ana Lloveras i Iñaki Villalva-, mèdic -Enrique Pérez d’Ayala-, psicòleg -Amaya Ramírez-, biomecánico -Javi-, nutricionista -Richard Sáez-, a més d’espai, temps i gimnàs a peu de piscina. No tinc gens que envejar als Centres d’Alt Rendiment (CAR) ja que tinc gairebé tot a la meva ciutat.
Les directrius del nutricionista les segueix la meva mare, que és una excel·lent cuinera. Amb mi, en el meu grup Konporta Kirol Elkartea (KKE), entrenen simultàniament altres dos esportistes amb discapacitat, Iñaki Erauskin i Iñaki Irastorza, i altres sis esportistes més amb alguna minusvalidesa. Si les persones amb discapacitat no acudeixen a les instal·lacions esportives no és perquè aquestes no estan adaptades, sinó per qualsevol altra raó. A més, si la discapacitat és severa, manquen de suficient autonomia i la seva família no s’implica, hi ha poc que fer.
El nombre varia, ja que depèn del moment en què ens trobem en la temporada. Puc entrenar un mínim de 12 hores setmanals fins a un màxim de 36 hores entre piscina, gimnàstica de musculación i estiramientos. A això cal afegir el “entrenament invisible”, fisioteràpia de recuperació, sessions psicològiques, descans actiu, etc. Entreno com un nedador d’elit sense discapacitat. L’hi vaig proposar a la meva família fa ja diversos anys i, per això, vam crear el nucli de KKE per aconseguir-ho.
M’agradaria fer moltes coses, però són les “renúncies” a les quals m’he referit abans. El meu esport és molt específic i no haig de compaginar-ho amb altres activitats que suposin risc de lesions. M’agraden les carreres de cotxes i alguna vegada he conduït “karts”. També m’encanten les motos, però la meva falta d’equilibri m’impedeix manejar-les. Quan em retiri, provaré més coses. No s’acabarà el món, com pensen alguns que plantegen “què va a fer aquest quan deixi de nedar?”. Camina que no hi ha coses!
En el cas del País Basc, des de la creació de les federacions Gipuzkoana i Basca d’Esport Adaptat, la promoció és major, però encara és insuficient. La major promoció es realitza a través de la televisió i en això som els “pobres”. Hi ha molta major atenció en l’esport olímpic que en el paralímpic. Fins i tot el primer és escàs. Es dediquen centenars d’hores al futbol, mentre que els altres esportistes olímpics o paralímpics semblem no existir.
“Donar a conèixer és promocionar i qui ens coneix, se sensibilitza”
Si volem espectacle cal oferir espectacle, cal oblidar-se del “pobrecitos” i veure un partit de bàsquet en cadira de rodes, una prova d’atletisme, un combat de judo o una competició de natació de nivell. Això és espectacle i això sensibilitza i promociona. Donar a conèixer és promocionar i qui ens coneix, se sensibilitza.
