Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Solidaritat > Drets humans

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Sagrario Martín, presidenta de Metges del Món

El dret a la salut no és un luxe, sinó un dret humà

Com a presidenta de Metges del Món, a Sagrario Martín li toca lliurar una de les batalles més incongruents: defensar el dret a la salut. La sanitat universal és una de les seves màximes des que es va retirar la targeta sanitària a persones migrants en situació irregular, per els qui s’ha recuperat l’accés als serveis sanitaris, si bé segueixen sense targeta. Recorda que el dret a la salut no és un luxe, sinó que està reconegut en acords internacionals com la Declaració Universal de Drets Humans. Per això no entén que la reforma sanitària de 2012 deixés fos a les poblacions que “estaven sent especialment assotades per la crisi econòmica”. No comprèn que la situació administrativa prevalgui sobre la humana, ni altres decisions com el copago dels medicaments, per la qual cosa exigeix “un compromís polític ferm i, sobretot, financer”, així com la transparència en la fixació de preus dels medicaments i la competència amb els genèrics, “l’única possibilitat de reduir dràsticament el preu i fer-ho accessible als sistemes de salut”.

Metges del Món defensa la sanitat universal, en què consisteix?

“Minvar drets bàsics tindrà com a conseqüència una societat més precària”

En primer lloc, el concepte “sanitat” és interpretat des de l’enfocament de Dret a la Salut. I el gaudi d’aquest dret no és un luxe, sinó un dret humà reconegut mitjançant acords internacionals. La primera norma internacional que va consagrar expressament el dret a la salut va ser la Constitució de l’Organització Mundial de la Salut, (1946). Amb posterioritat, la Declaració Universal de Drets Humans (1948) també ho establia en el seu article 25, així com el Pacte Internacional de Drets Socials, Econòmics i Culturals (1966), signat i ratificat per l’Estat espanyol i que, per tant, té obligació de complir.

Des de Metges del Món defensem la necessitat d’una societat on la salut no sigui un luxe i d’un sistema de salut que es base en la solidaritat, la igualtat i l’equitat en l’accés, és a dir, un sistema que garanteixi l’accés efectiu a serveis sanitaris per totes i tots, sense discriminació alguna. El fet de minvar drets bàsics tindrà com a conseqüència una societat més precària.

Després de l’Examen Periòdic Universal de Nacions Unides, dut a terme al gener, nou països van demanar a Espanya que garanteixi la salut universal. S’ha donat algun pas?

Al Govern espanyol li correspon decidir què recomanacions de les rebudes accepta i incorpora a la seva Agenda de Drets Humans per als propers quatre anys, fins al proper període d’Examen Universal, que haurà de presentar davant el Consell de Drets Humans en el mes de juny. A tenor de les respostes que, fins ara, el propi Govern ha donat als diferents mecanismes internacionals de drets humans europeus i de Nacions Unides, és de témer que decideixi fer oïdes sordes a les recomanacions relacionades amb revertir la reforma sanitària.

La mesura anunciada recentment pel ministre de Sanitat -que de moment està per veure quan i com es concretarà- no significa la restitució del dret negat a les persones immigrants a els qui, de fet, se’ls segueix negant la targeta sanitària. Ara com ara, és solament un anunci de “intencions” que s’han de concretar amb fets palpables després del proper Consell Interterritorial, que no té data i previsiblement se celebrarà després de les eleccions de maig. En tot cas, la mesura presenta molts buits i deixa sense resoldre moltes incògnites sobre la cobertura sanitària que es proporcionarà a aquestes persones i en quines condicions.

La sanitat discrimina?

Discriminen les persones que són titulars d’obligacions i de responsabilitats, és a dir, discriminen els governs que creen i aproven lleis, protocols i polítiques que impedeixen l’accés al gaudi dels seus drets a determinats col·lectius o que incompleixen amb la diligència deguda la seva obligació de fer complir els drets humans. I discriminen aquelles persones que tenen, en un moment donat, la capacitat d’interpretar i aplicar els procediments oficials i ho fan imposant majors barreres d’accés als drets a determinats col·lectius de població pel que fa a uns altres.

Com va afectar a les dones la reforma sanitària de 2012?

La reforma sanitària de 2012 ha tingut efectes directes i indirectes sobre les dones en les poblacions que ja estaven sent especialment assotades per la crisi econòmica i prèvia a aquesta, per diferents factors socials, econòmics i culturals. A les dones immigrants sense permís de residència a els qui se’ls nega la targeta sanitària per la seva situació administrativa també se’ls tanca l’accés als Serveis Públics de Salut Sexual i Reproductiva. L’exclusió del sistema públic de salut en els nivells d’Atenció Primària i Especialitzada impedeix l’accés a programes d’informació i assessorament en mètodes anticonceptius. Així mateix, les dones immigrants sense targeta sanitària que desitgen interrompre el seu embaràs, encara dins del marc legal regulat per la Llei Orgànica de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs 2/2010 de 3 de març 2010, troben grans barreres per ser ateses en els serveis sanitaris públics.

“La reforma sanitària de 2012 impedeix a les dones l’accés a programes d’informació i assessorament en mètodes anticonceptius i redueix la capacitat de combatre la violència de gènere des de l’àmbit sanitari”

Quant a la violència de gènere, la barrera d’accés normalitzat a l’Atenció Primària, així com les mesures que inhibeixen d’acudir als serveis d’Urgències, redueixen la capacitat de combatre-la des de l’àmbit sanitari. De la mateixa manera, es tanca una de les vies de possible identificació de víctimes de tracta de dones per a finalitats d’explotació sexual i altres finalitats. D’altra banda, encara que en el Reial decret-llei 16/2012 es contemplen les víctimes de tracta com una de les excepcions amb dret a l’assistència sanitària, això solament ocorrerà si reben autorització de residència temporal per estar acollides al període de restabliment i reflexió. Aquest requisit, a més de restrictiu, és inaplicable en un nombre molt elevat de casos de dones víctimes de tracta amb finalitats d’explotació sexual.

Les dones també són víctimes d’efectes indirectes de la reforma sanitària i com a conseqüència del rol tradicional de cuidadores. En la mesura en què les persones amb malalties -especialment les persones majors o amb malalties greus- no són ateses pel sistema de salut, aquesta labor acaba recaient en les dones (mares, filles, germanes…). Aquestes conseqüències de la reforma sanitària i les retallades en els serveis i prestacions sanitàries no solament afecten a les persones immigrants sense targeta sanitària. La reducció de la cartera de serveis ha deixat fora de les possibilitats econòmiques de moltes famílies l’accés a determinats tractaments i prestacions, com a medicaments que no reben aportació púbica, transport d’ambulància no urgent, pròtesi, etc.

De quina manera ha afectat a aquests pacients?

“L’increment del copago sobre els medicaments o la retirada d’alguns serveis i prestacions de la cartera bàsica està significant una situació inassumible per a moltes famílies”

El Reial decret es va engegar d’una manera bastant confusa. Cada comunitat autònoma ho ha aplicat de forma diferent, fins i tot algunes han engegat mecanismes encaminats a pal·liar alguns dels seus efectes i atenen a pacients amb malalties cròniques diagnosticades abans de l’engegada del Reial decret Llei. Tot això ens posa enfront d’un mapa de majors desigualtats en salut. La confusió, afavorida per la falta d’informació, ha propiciat que les persones tinguin por a apropar-se als dispositius de salut, excepte en situacions d’important gravetat. Això redunda en un diagnòstic tardà, la qual cosa complica el tractament i les possibilitats de solució, i un empitjorament de la situació de salut, al no poder rebre un seguiment continuat de la malaltia per prevenir la seva degeneració.

A l’anterior hem d’afegir que l’increment del copago sobre els medicaments o la retirada d’alguns serveis i prestacions de la cartera bàsica està significant una situació inassumible per a moltes famílies, tant estrangeres com a espanyoles que comptin amb, almenys, un membre amb una d’aquestes malalties. Cada vegada existeixen més persones sense recursos econòmics que es veuen obligades a abandonar els seus tractaments al no poder fer front al pagament.

Una de les malalties que preocupa en l’actualitat és l’hepatitis C. A Espanya, s’estima que 700.000 persones podrien tenir anticossos i unes 480.000 haurien desenvolupat la malaltia. La Xarxa Internacional de Metges del Món va presentar el passat 10 de febrer una oposició a la patent sobre l’antiviral Sofosbuvir, a favor d’un medicament genèric i per evitar que les persones malaltes afrontin l’elevat cost de l’actual tractament. Són positius respecte a una resolució favorable o ho veuen difícil?

Aquest tipus de procediment triga entre un o dos anys a resoldre’s i, si al final la patent en curs d’oposició fos invalidada, no significaria que serà possible accedir als genèrics de manera immediata, ja que una altra patent sobre el principi actiu està pendent de resolució. Ara bé, la Xarxa Internacional de Metges del Món confia que amb la seva acció altres associacions i organitzacions de la societat civil europea s’animin a plantejar també recursos i oposició a les altres patents sol·licitades per Gilead sobre el Sofosbuvir.

En general, esperem contribuir a mobilitzar totes les estratègies possibles per afavorir la transparència en la fixació de preus dels medicaments i la competència amb els medicaments genèrics, l’única possibilitat de reduir dràsticament el preu i fer-ho accessible als sistemes de salut.

Estem en 2015, any clau per al compliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, però almenys en el que concerneix a la salut, aquests no s’han complert. No s’ha reduït en 2/3 la mortalitat de menors de cinc anys, ni la mortalitat materna en 3/4, ni les metes relacionades amb VIH/sida, malària i tuberculosi. Ho aconseguiran els Objectius de Desenvolupament Sostenible?

“És poc probable que s’aconsegueixin els Objectius de Desenvolupament Sostenible sense un compromís polític que vagi acompanyat d’un compromís econòmic real”Malgrat les bones paraules dels governs en el seu compromís amb la nova agenda internacional que s’està negociant, aquestes no es veuen acompanyades d’un compromís polític ferm i sobretot financer que permeti disposar dels fons suficients per aconseguir els objectius proposats. La realitat és que molt pocs països han complert el compromís de destinar el 0,7% de la seva Renda Nacional Bruta a la cooperació, i la majoria no solament no han avançat cap a la consecució de dita objectiva, sinó que estan retrocedint de forma alarmant. Quant als compromisos en salut, solament quatre països donants (Luxemburg, Noruega, Regne Unit i Suècia) destinen el 0,1% de la seva Renda Nacional Bruta al sector salut. La resta de països, inclosa Espanya, han disminuït les seves aportacions. Per tant, és poc probable que s’aconsegueixin els Objectius de Desenvolupament Sostenible sense un compromís polític que vagi acompanyat d’un compromís econòmic real i, ara com ara, aquest compromís no existeix.

Com han afectat a la salut les retallades en cooperació?

És important recordar que el sector salut ha estat el sector que ha sofert les majors retallades per part de la cooperació espanyola. L’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) en salut en 2013 (les últimes dades disponibles) va ser de 80,88 milions d’euros, és a dir, el 4,12% del total de l’AOD, lluny de l’objectiu del 15% acordat i dels més de 500 milions d’euros destinats al sector salut en 2008.

La reducció en el finançament ha implicat el tancament de projectes de salut que s’estaven executant en països d’Àfrica i Amèrica llatina. Encara que no és possible aportar dades concretes sobre l’impacte de les retallades en els indicadors de salut, sí sabem que impacten de forma directa en la vida de les persones, ja que implica menys personal sanitari, menys accés a medicaments i menys centres i llocs de salut en països on els sistemes sanitaris són molt febles i depenen del finançament dels països donants, entre ells Espanya. Als països més pobres, una caiguda significativa en aquesta aportació té greus conseqüències, sobretot per a la població més pobra i vulnerable.

Parlant d’Àfrica, quina valoració fan de la gestió de la lluita contra el virus de l’Ébola? S’ha posat la mateixa obstinació que es va posar, per exemple, en la lluita contra la grip A?

“La lentitud de reacció de la comunitat internacional i la falta de recursos van ser determinants per a la ràpida expansió del brot d’Ébola”

La gestió de la lluita contra el virus de l’Ébola ha tingut molts clarobscurs. D’una banda, la lentitud de reacció de la comunitat internacional i la falta de recursos garantits per adoptar mesures adequades de prevenció en les fases inicials de baixa incidència van ser determinants per a la ràpida expansió del brot. I per una altra, solament quan es va produir la “europeïtzació” del brot, amb els primers casos d’infecció fora de les fronteres africanes i al nostre propi país, la comunitat internacional va comprometre els recursos necessaris per a una lluita eficaç contra l’epidèmia.

La gestió d’aquesta epidèmia ha d’anar més enllà del seu control, cal seguir treballant en la prevenció i en l’enfortiment dels sistemes sanitaris dels països més afectats, elements clau per evitar noves epidèmies. És important recordar que Libèria, Guinea i Sierra Leone segueixen ocupant els llocs més baixos en els índexs de Desenvolupament Humà, que tenen uns sistemes sanitaris extremadament febles, gairebé inexistents, i que no disposen de capacitat per donar resposta a les necessitats sanitàries de la seva població. Serveixi com a exemple dir que Sierra Leone té un metge per cada 40.000 habitants i Libèria, un cada 100.000, quan l’Organització Mundial de la Salut recomana que hi hagi un per cada 1.000 habitants.

L’Informe 2014 “La salut en la cooperació al desenvolupament i l’acció humanitària”, elaborat per Metges del Món, Medicusmundi i Prosalus, augura la desaparició de l’Acció Humanitària en la Cooperació Espanyola, en descendir a 18 milions d’euros el finançament de l’Acció Humanitària prevista per 2015. Estan convençuts d’això?

L’Acció Humanitària ha passat de més de 450 milions d’euros en 2009 a tan sol 38 milions en 2013, les previsions per 2015, amb prou feines 18 milions d’euros, mostren que continuen les retallades en aquest sector. Per això, si no es produeix un canvi en la tendència, l’acció humanitària està abocada a convertir-se en un sector residual dins de la cooperació espanyola, la qual cosa equivaldria a la seva quasi desaparició. Això és especialment greu si tenim en compte el nombre i la magnitud de les catàstrofes naturals, així com dels conflictes i situacions de violència que han forçat el desplaçament de 51 milions de persones.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions