L’any 2004 va ser clau per Sahel. Una plaga de llagostes va acabar amb les collites, maltrechas ja per la sequera, i va agreujar la situació de desnutrició als països que conformen el denominat “cinturó de la gana”. Aquesta franja, que recorre Àfrica d’est a oest, dona recer a les regions més pobres del món. Les taxes de desenvolupament, educació i nivell de vida estan entre les més baixes. La desertització avança com a conseqüència del canvi climàtic i els sectors agrícola i ramader són cada vegada més insostenibles. Els tractaments nutricionals busquen solucionar el problema de la gana, però les ONG adverteixen: “El veritable origen de la crisi està en la pobresa estructural”.
Des de Mauritània fins a Eritrea, en la banya d’Àfrica, al sud del Sàhara, s’estenen milers de quilòmetres habitats per uns vuit milions de persones que sofreixen les conseqüències de l’escassetat d’aliments. Senegal, Mali, Mauritània, Guinea, Burkina Faso, Níger, Nigèria, Txad, Camerun i Sudan conformen la Franja de Sahel. Coneguda com el “cinturó de la gana”, aquesta zona és una de les més pobres del món i amb pitjors condicions de vida. Així ho confirma l’índex de desenvolupament humà (IDH) elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). D’un total de 179 països analitzats, la Franja es reparteix entre els últims 30 llocs amb uns índexs que oscil·len entre el 0,557 de Mauritània (el més alt, en el lloc 140) i el 0,370 de Níger (el mínim, en el lloc 174). El primer lloc és per a Islàndia, amb un índex del 0,968.
El punt d’inflexió es va registrar en 2005. Un any abans, la sequera i una plaga de llagostes van assotar la zona i van destruir les collites. Acció Contra la Gana (ACH) assegura que aquests van ser els factors desencadenants, encara que “els veritables orígens d’aquesta crisi han de buscar-se en la pobresa estructural”. A l’escassetat d’aliments s’uneix la carestia de l’aigua i dels productes bàsics, a més de les conseqüències del canvi climàtic, que agreuja la desertificació.
Altres organitzacions no governamentals (ONG) com a Mans Unides treballen també en Sahel per millorar les condicions de vida. Burkina Faso, Mali i Níger són països d’atenció preferent per ser els més pobres i amb més casos de fam. A Mauritània, l’Organització de les Nacions Unides per a l’agricultura i l’alimentació (FAO) reconeix que l’accés als aliments és cada vegada més difícil i destaca l’increment dels casos de malnutrició infantil greu i la deterioració de la salut del bestiar a causa de l’escassetat d’aigua i pastures. Aquest context posa en risc “les úniques fonts d’aliments i ingressos per a les comunitats nòmades” i origina conflictes locals “pels limitats recursos”.
La petjada de la gana
En el Sahel les fams són periòdiques. La falta d’aigua provoca la sequera de les terres, que s’alterna amb pluges torrencials que destrueixen les collites. Acció Contra la Gana subratlla que les primeres víctimes són els nens, amenaçats per una situació de desnutrició aguda. De fet, el tractament nutricional dels petits és “la màxima prioritat fins a la recollida de la propera collita”.
La desnutrició s’associa a diverses malalties que deixen seqüeles a llarg termini
Des de Burkina Faso, l’ONG Bibir atén principalment als menors, “els qui més pateixen per les extremes condicions climàtiques i de pobresa en aquesta zona del món que és frontera entre la vida i la mort”. En ser els més febles, la desnutrició i les malalties els afecten, sobretot, a ells. Les seves conseqüències més extremes suposen la mort d’un nen cada dos segons. “Però no és només la mort, sinó les petjades que la gana deixa en aquells que l’han sofert”, destaca Bibir.
És important que les dones embarassades tinguin accés a una alimentació correcta perquè el desenvolupament del fetus no es ressenti. Així mateix, els menors han de disposar de menjar suficient durant els primers anys per aconseguir una talla física i desenvolupament intel·lectual correctes. El dèficit alimentari deixa petjada en els adults, per les malalties que van patir de nens associades a la desnutrició, i influeix en els descendents, als quals resulta més difícil procurar aliment.
Els tractaments nutricionals semblen de moment la via adequada per atallar el problema de l’alimentació. Els centres de recuperació són molt benvolguts perquè atenen a la població desnutrida, principalment, nens i dones. Tots dos reben tractament per enfortir el seu sistema immunitari, ja que en ocasions pateixen malalties associades a la desnutrició, i els petits són tractats a més amb productes enriquits que els ajuden a recuperar-se.
D’altra banda, en aquests centres s’ensenya a les dones a preparar el menjar dels petits per millorar les seves possibilitats de supervivència i se’ls anima a transmetre aquests coneixements en els seus poblats. Només a Níger més de la meitat dels nens menors de cinc anys no estan ben alimentats. ACH recolza en aquell país a un total de 31 centres nutricionals ambulatoris en el mitjà rural.
A Mali, la inseguretat alimentària és també una constant a causa de la dependència de sectors com la pesca i la ramaderia. En un país en el qual el 65% del territori és desert o semidesierto, la sequera dificulta el manteniment del bestiar i obliga a moltes famílies a vendre-ho per sobreviure. Per això, encara que els centres de salut són una mesura efectiva per pal·liar els efectes de la malnutrició, encara són necessaris altres mitjans per atallar la pobresa, la veritable arrel del problema.
