El professor de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat d’Alcalá d’Henares Vicente Marbán (Madrid, 1969) és un expert en l’estudi del que s’ha denominat com a tercer sector, un concepte calaix de sastre en el qual s’inclouen totes les entitats que no tenen com a principal objectiu el lucre. D’entre aquestes, les associacions d’acció social, les batejades com ONG, són les més conegudes i visibles. Malgrat que mantenen un alt reconeixement social, Marbán apunta que el seu creixement al nostre país s’ha ralentit.
En l’actualitat, el moviment associatiu gaudeix d’una legitimitat social important, és molt visible també socialment i és cada vegada més prestacional i menys reivindicatiu. Quant a preferències associatives, els estudis confirmen que les preferències dels ciutadans se centren en associacions de caràcter lúdic, seguides de les de caràcter educatiu, cultural i les d’acció social. Convé aclarir-ho perquè es tendeix a identificar moviment associatiu només amb el d’acció social, i en realitat el primer és més heterogeni, encara que el d’acció social és el més visible.
El tercer sector és alguna cosa tan heterogeni que és difícil concretar-ho. Per resumir-ho d’alguna manera, té dues grans branques: les entitats d’economia social -cooperatives, mutualitats, etc.- i les no lucratives, com a associacions, fundacions… Conceptualment, seria aquesta la divisió més clara, però és un terme molt entròpic, molt heterogeni. El tercer sector rep aquest nom per diferenciar-ho del sector públic i del sector privat.
El tercer sector rep aquest nom per diferenciar-ho del sector públic i del sector privatLa seva definició és residual, és a dir, és el que no és ni públic ni privat. Des del punt de vista social, el voluntariat és potser el seu aspecte més destacat, però hi ha fundacions que no tenen voluntaris i són també tercer sector… El que potser millor ho defineixi és que està compost per entitats que no tenen el lucre com a principal objectiu.
Sí, però el problema és que, com no és fàcil definir-ho, els resultats dels estudis que tracten d’analitzar el seu impacte econòmic són contradictoris. Ruiz Olabuénaga, que és potser l’autor que més ha estudiat aquest apartat, xifra la rellevància del sector en un 4-5% del PIB.
Depèn del propi sector social. Potser el futur de l’economia social sigui relativament més estable perquè la seva tradició és major i no depenen tant del finançament públic. La part del sector no lucratiu, no tant les fundacions com les associacions d’acció social, depenen en molts casos del nombre de voluntaris, el creixement dels quals s’ha moderat, i de la superació d’una sèrie de reptes i limitacions que arrosseguen de forma crònica: una excessiva dependència de les subvencions públiques, excés de recel entre les associacions o la falta de democràcia interna de les pròpies associacions. La superació d’aquests reptes pot ser una garantia per a la consolidació del tercer sector. En qualsevol cas, el creixement s’ha ralentit bastant. Ja no parlem del ‘boom’ dels anys 90.
En algun moment ha d’arribar a algun topall. Hi ha moltes manques socials, però cada vegada estan més cobertes i cada vegada hi ha menys espais per a noves associacions. Aparti que hi ha altres factors, com que les organitzacions no lucratives han obert espais en els quals també s’està introduint el sector mercantil per obrir espais de negoci. A més, els Governs utilitzen cada vegada més la figura del concert, o del contracte, en la qual hi ha una certa competitivitat entre ONG i el sector privat mercantil. Això ralenteix el seu creixement, com també ho fan els majors controls administratius, que fan que les associacions amb una estructura més informal tendeixin a desaparèixer o a no funcionar permanentment.
Hi ha treballs que ho analitzen, però se centren en el sector no lucratiu d’acció social. Amb els treballs disponibles, podem parlar d’una forqueta que va dels 700.000 als 900.000 voluntaris.
En els últims anys sí s’observa una certa professionalització en la gestió de les entitats.
En els últims anys s’observa una certa professionalització en la gestió de les entitatsPrimer és una professionalització obligada pels controls administratius i per l’exigència d’una major transparència en la gestió. La veritat és que moltes entitats estan professionalitzant aquesta gestió perquè així són més eficaces. Això no significa que hagin de perdre el seu caràcter reivindicatiu i assistencial. Fins i tot en algunes associacions es tem que la professionalització suposi la seva pèrdua d’identitat, i no és el mateix. La professionalització de la gestió d’aquestes entitats és bona.
Les entitats d’acció social depenen molt de les administracions públiques. En els estudis realitzats es constata que més de la meitat dels seus ingressos provenen de subvencions. Aquesta excessiva dependència pot convertir-les en meres cogestoras del sector públic, quan haurien de tenir una certa autonomia. Aquesta dependència no és dolenta sempre que es mantingui certa autonomia en l’ús dels fons, i aquesta autonomia serà major quan no es depengui d’una única font d’ingressos.
La visibilitat social és important. En una enquesta del CIS el 88% dels enquestats afirmava conèixer les ONG. No crec que hagi perdut l’encant, encara que sí és veritat que pot donar-se el cas que el sector associatiu pugui morir d’èxit. Les pròpies ONG ho saben i estan millorant la seva gestió. No crec que hagin perdut legitimitat social.
La veritat és que és difícil escapar a aquesta competitivitat que regna al “salvatge món capitalista”. No obstant això, crec que les entitats tendeixen més a captar fons millorant la seva gestió i la seva visibilitat social que intentant competir amb unes altres. Una altra cosa és que entre elles hi hagi recels perquè entren al mateix espai d’acció. Encara que també hi ha una tendència a col·laborar més, com ocorre amb la creació de Federacions i Confederacions.
