Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Solidaritat > Projectes i campanyes

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Vocabulari solidari, quines paraules hem d’evitar i per què

Algunes paraules o conceptes resulten ofensius per a les persones, per la qual cosa convé conèixer què termes apropiats emprar per referir-se a elles

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimarts, 13 de Gener de 2015

Minusvàlid, captaire, pobre, il·legal… Aquestes són paraules pronunciades de manera habitual per algunes persones. No obstant això, no són termes adequats per referir-se a els qui pateixen una discapacitat, els qui manquen d’una llar o els qui no tenen les condicions per considerar legal la seva estada en un país, entre altres situacions. En aquest article es repassen les paraules que s’utilitzen amb més freqüència de manera errònia i es proposen alternatives apropiades per dirigir-se o citar a determinades persones o circumstàncies.

Imatge: Jenn Kahalau Photography

Sovint, per desconeixement o costum, emprem paraules que no són adequades. No obstant això, aquest fet comú pot implicar una ofensa per a les persones a els qui es refereixen aquests termes. És el que succeeix en ocasions quan ens dirigim o esmentem a persones amb discapacitat, persones majors, amb escassos recursos o en situació d’exclusió social, entre unes altres. A continuació s’enumeren una sèrie de termes que hem d’evitar i es recomana què paraules emprar en el seu lloc.

  • Ancians, decrépitos, vells. Referir-se així a les persones majors resulta ofensiu. Són termes pejoratius i carregats de prejudicis, tal com es recull en la Guia d’Estil per a Periodistes ‘Mira a les Persones Majors’, de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social a Espanya (EAPN-ÉS) i EAPN Madrid. Altres termes que es rebutgen són “passius” i “càrregues”, per ser tot el contrari “en termes econòmics, socials, i familiars”. La Fundació Amics dels Majors recorda que, segons una enquesta sobre la terminologia emprada en diversos països d’Europa per referir-se a les persones majors de 60 anys, els entrevistats a Espanya van assenyalar que el terme més utilitzat per ells és “persones majors” (55,1%), seguit de “ciutadans de tercera edat” (14,5%), “ancians” (13,3%) i, en menor mesura, “jubilats” (7,8%). En el seu lloc, es proposa:
    • Avis/as. Encara que adequat, s’estima que aquest terme solament es refereix a una relació de parentiu o amb connotacions paternalistes, per la qual cosa es recomana solament per a aquests casos.
    • Dependents. S’advoca per usar aquesta paraula quan es vol al·ludir a persones en situació de dependència, que en bona part són majors, però no en tots els casos, és a dir, no tots els majors estan en situació de dependència.
    • Jubilats/as. El seu cas és similar a l’anterior, ja que és un terme adequat, però insuficient, en abastar “a els qui han aconseguit l’edat legal per deixar de treballar”.
    • Majors, persones majors perquè són termes objectius, sense càrregues ni valoracions.
    • Persones d’edat avançada. La citada Guia de l’EAPN ho considera “un terme adequat i neutral”.
    • Tercera i quarta edat. Després de la primera edat -infància i joventut- i la segona -adultesa-, estarien la tercera edat i la quarta, corresponents a les persones de fins a 80 anys i els qui tenen més, respectivament.
  • Endarrerits, primitius, salvatges. Amb aquests termes, algunes persones es refereixen a les poblacions indígenes o tribals, a les quals consideren “antigues” o “ancorades en l’Edat de Pedra”. Això és així perquè sovint solament es té en compte el nivell tecnològic d’aquests pobles pel que fa a les societats considerades modernes. “Solament per a l’home blanc és la naturalesa salvatge”, assenyalava Luther Standing Bear, del poble sioux oglala dakota. En el seu lloc, es proposa:
    • Aborigen, autòcton, nadiu, originari. Aquests són alguns dels termes recomanat per referir-se als pobles indígenes, originaris o tribals, “depenent del context, les regions i els esdeveniments històrics dels quals deriven”, tal com recomana Survival. Altres paraules fan referència als pobles concrets als quals pertanyen, com Adivasi, Amerindio, Basarwa, Asiàtics negres, Bosquimanos, EsquimalesPrimeras Nacions, Pigmeos, Pells vermelles o Sant, entre uns altres.
  • Deficiència, minusvalidesa, retard. Malgrat que el concepte apropiat per referir-se a les “persones amb discapacitat” és precisament est, encara avui costa que s’empri. Són freqüents, en canvi, expressions pejoratives com a “minusvàlid, subnormal, retardat, ximple, deficient, invàlid, curt, lent o disminuït”, entre unes altres. Quant al terme “discapacitat”, des de FEAPS Madrid es reconeix que, “en segons que circumstàncies, es pot emprar, com per exemple en un titular de premsa”. D’altra banda, s’estima necessari limitar termes genèrics com “epilético”, “Down” o “psíquicament limitat”, no identificar a una “persona amb discapacitat intel·lectual” amb una “persona amb malaltia mental” i substituir el verb “sofrir” per “tenir” una discapacitat. “És necessari erradicar terminologia ja caduca, paraules com a minusvalidesa, minusvàlid, discapacitat, invàlid, retardat, incapaç…”, insisteix el CERMI en el seu ‘Decàleg per a un ús apropiat de la imatge social de les persones amb discapacitat’. En el seu lloc, es proposa:
    • Persones amb discapacitat. Les associacions de persones amb discapacitat posen l’accent en la importància de referir-se a elles d’aquesta manera. Les persones, amb qualsevol condició, són persones “i tenen el mateix desig i dret de ser tractats com a ciutadans de primera”, precisa el decàleg de recomanacions de FEAPS Madrid ‘Qüestió d’actitud, no d’aptitud’. “D’acord amb l’anterior, el terme ‘persona’ ha de situar-se abans que la seva discapacitat, posant l’èmfasi en la persona i no en la discapacitat”, afegeix. Una alternativa que comença a guanyar terreny és “persones amb capacitats diferents”.
  • Indigent, captaire, transeünt, rodamon. De nou, la càrrega pejorativa d’aquestes paraules “no descriu
    de manera adequada la realitat d’aquest col·lectiu”, segons es recull en la ‘Guia d’estil per a periodistes’, de l’EAPN. “Indigent” generalitza “una situació d’abandó i falta absoluta de mitjans que no es verifica en la majoria de les ocasions”; “captaire” es refereix a els qui practiquen la mendicitat, solament entre el 10% i el 15% de les persones sense llar; mentre que “rodamon” descriu una situació de mobilitat que no coincideix amb la realitat, detalla la Guia. En el seu lloc, es proposa:

    • Persones sense llar o sense llar, per al·ludir a “la situació de les persones que viuen al carrer, en albergs o en infraviviendas”.
    • Persones sense sostre, per “nomenar a les persones que viuen i dormen al carrer”.
  • Infància vulnerable. “Els nens ja són vulnerables en si mateixos, i si
    afegim un component de desprotecció, encara més”. Així es recull en el ‘Codi ètic periodístic per a la infància vulnerable’, de Llogarets Infantils SOS, que pretén “aportar una sèrie de consells perquè els mitjans els interioritzin i, sempre que escriguin sobre nens vulnerables, anteposin l’interès del menor a qualsevol un altre”, segons explica Pedro Puig, president de Llogarets Infantils SOS d’Espanya.
  • Immigrants il·legals. La connotació d’aquest terme implica alguna cosa que és “contra llei”, per això en ocasions s’aposta per emprar els termes “indocumentats” o “sense papers”, si ben no sembla haver-hi consens sobre aquest tema, ja que algunes de les persones a els qui s’al·ludeix compten amb documents que acrediten la seva identitat o condició. En aquest mateix sentit, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) alerta de la importància de no emprar paraules com a “assalt” o “devessall a la tanca”, en referència a Melilla, així com el terme “massiva” quan “són 25-50 persones”, ja que són “paraules que tenen connotació de violència i, a través d’aquest llenguatge bèl·lic, se sobredimensiona la situació i es pot generar sensació d’inseguretat”. Altres recomanacions advoquen per no combinar el llenguatge alarmista amb xifres sense esmentar la font ni contrastar (“Hi ha 30.000 africans esperant per saltar a Ceuta i Melilla”) i no barrejar termes com si hi hagués una relació directa entre ells (“provoquen que sigui una de les fronteres més exposades al tràfic il·lícit d’immigrants i drogues, així com al pas clandestí de terroristes”). En el seu lloc, es proposa:
    • Migració irregular, forçosa, laboral, refugiat. L’Organització Internacional per a les Migracions proposa els que són, al seu judici, “Els termes clau de migració”. Entre ells es destaquen els diferents tipus de migracions, que al·ludeixen a “un moviment de persones en el qual s’observa la coacció, incloent l’amenaça a la vida i la seva subsistència, bé sigui per causes naturals o humanes”.
  • Països en vies de desenvolupament, països subdesenvolupats, Tercer Món. Aquests conceptes són dels més controvertits lloc que al·ludeixen a opinions sobre el que s’entén per desenvolupament i si aquest és el model al que han d’aspirar els països. Quant a Tercer Món, es recomana no emprar-ho per ser un terme desfasat, que es va aplicar per primera vegada en 1952, “en referència a l’ona de països que emergien a la independència com a conseqüència del procés descolonitzador que es va deslligar després de la Segona Guerra Mundial”, tal com recull el Diccionari d’Acció Humanitària de l’Institut HEGOA. En el seu lloc, es proposa:
    • Països del sud, països empobrits. Alguns autors prefereixen referir-se a “països del sud” per la localització geogràfica de la majoria dels països el nivell dels quals de vida és inferior al dels països localitzats en el nord, mentre que uns altres opten per “països empobrits”, en relació a l’explotació de recursos que atribueixen als països colonitzadors. De la mateixa manera, s’aposta per parlar més de “centre i perifèria”, que de “nord i sud”.
  • Persones pobres, excloses, vulnerables. La ‘Guia d’estil sobre Pobresa’ recorda que “la pobresa no és alguna cosa que ocorri sobtadament, com una catàstrofe natural”, sinó que és un procés. Per això s’aposta per contextualitzar els casos, “explicar com i per què es troben en aquesta situació” les persones a els qui s’al·ludeix. La Guia anima a evitar expressions com “és pobra però honest/a” o “pobre però treballador/a”; referir-se a les persones en situació de pobresa com a persones incapaces o submisses, inútils, o associar-les amb característiques morals negatives; i presentar-les “com a objectes de compassió pública i no com a subjectes portadors de drets”. Per tot això es consideren inexactes els termes “pobres”, “exclosos” o “vulnerables” i incorrectes, “pordioseros”, “marginals”, “rodamon”, “indigents”, “pidolaires”, “captaires”, “transeünts”, “vagues”. En el seu lloc, es proposa:
    • Persones empobrides, persones en situació d’exclusió, persones en situació de pobresa, persones en situació de vulnerabilitat. Són expressions més apropiades per nomenar a els qui es troben en les situacions descrites.
  • Sordomudez, sordmut. La Confederació Estatal de Persones Sordes, CNSE, considera que tots dos termes haurien d’ometre’s del Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (DRAE) “per tractar-se de termes pejoratius i incorrectes que de fet, resulten molests per a les persones sordes”. Assegura que “responen a idees preconcebudes que no s’ajusten a la realitat d’aquest col·lectiu, ja que la discapacitat auditiva no està associada a cap trastorn que privi físicament a una persona de la facultat de parlar”.
  • Trapelles. La Fundació Secretariat Gitano, FSG, ha lamentat que la nova edició del Diccionari de la RAE substitueixi la quarta accepció de la paraula “gitano” (“que estafa o obra amb engany”) per “trapella”, en referència a “trapaza: artifici enganyós i il·lícit amb que es perjudica i defrauda a algú en alguna compra, venda o canvi”. La FSG creu que s’ha perdut l’oportunitat de “modificar una accepció pejorativa i discriminatòria”, a més d’altres similars, com “gitanada: 2. f. Adulació, acudit, carícies i enganys amb què sol aconseguir-se el que es desitja”.

Etiquetas:

solidaritat vocabulari

RSS. Sigue informado

Quan publiques un comentari acceptes la Llei orgànica de protecció de dades (LOPD)

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions