Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Així utilitzen les empreses les dades personals que deixes en Internet

Tot el que fas a la Xarxa, des de les pàgines que visites fins als missatges privats que envies, deixa una petjada que les empreses utilitzen per fer negoci de múltiples maneres
Per Nacho Meneses 5 de maig de 2019

La tercera vegada que mires en Internet una habitació d’hotel amb la intenció de fer una reserva, aquesta ha pujat de preu. Si parles amb la teva mare d’un producte per WhatsApp, veus anuncis relacionats en Google. Estan els missatges realment encriptats? El que diem, amb qui ho parlem i com ho parlem construeix un perfil personal que circula veloç per les mans anònimes del món digital. I gairebé sempre amb la intenció de fer negoci, com veiem a continuació.

Img datos personales empresas

On estàs, quina música escoltes, els arxius que descàrregues o què diuen els missatges que intercanvies -i amb qui-. Molts internautes descartarien de plànol atorgar permisos perquè algú tingui accés a aquesta informació personal, però en realitat és molt probable que ja ho estiguin fent. Així ho afirma un recent estudi coordinat per dos acadèmics espanyols, Juan Tapiador,de la Universitat Carlos III, i Narseo Vallina-Rodríguez, d’ICSI (Universitat de Berkeley, Estats Units), que analitza les aplicacions preinstaladas en més d’1.700 telèfons Android de tot el món (més del 80 % del mercat).

Succeeix contínuament. El retargeting (dirigir-se ausuaris que abans han interactuat amb una determinadamarca) i les tècniques de venda per Internet són cada vegada méssofisticades, invasives i opaques. Recapten dades de nostresnavegacions i fins a de el contingut de missatges i correuselectrònics. On està el límit ètic i legal? Fabricants,operadores, programadors i grans comerços, entriuns altres, tenen accés a les dades dels internautes i resultagairebé impossible discriminar quant compartim en navegar.Pot ser que les aplicacions de Google Play ens demanin permisosd’accés, però no és el cas de les quals venen ja instal·ladesal costat del sistema operatiu. I l’entramat de permisosva complicant-se en actualitzar-se les apps i interactuar entreelles. Programes espia, píxels de control (imatges que serveixenper monitorar l’activitat en Internet), cookies

“Tots tenim un valor”

Sens dubte, el més valuós del món digital és la dadadels clients. Les empreses digitals es valoren per la dada,i la lluita per ell és aferrissada. La informació extreta deles nostres navegacions, les descàrregues, les valoracions quedeixem i, per descomptat, els nostres comentaris a les xarxessocials. “Tot el que aportem de la nostra vida digital (ino digital, doncs la real és ja gairebé una extensió de la primera)és valuós per al sistema, fins al punt d’atorgar-nos unapuntuació com a usuaris (scoring). Tots tenim un valoreconòmic i, depenent d’ell, podrem gaudir en elfutur d’uns o altres serveis. Tot ja no és per a tots”,sosté Jesús Hernández, expert en màrqueting digital.

Img escritorioconmoviles

Imagina que vols sol·licitar un préstec per a un cotxe.En l’actualitat, l’entitat financera vigila uns indicadorsque tenen a veure amb la nostra nòmina, l’historialcreditici, l’aval que puguem aportar o el nostre saldo mitjà:tot un perfil que ajuda a reduir riscos, però que nogaranteix la devolució dels diners prestats. Per això, ja existeixensistemes que ajuden a les entitats a saber més delsclients. Les nostres navegacions li diuen al sistema onestem, les fotos que pugem a les xarxes informen del nostre estil de vida i els comentaris fan el propi amb les nostres conductes i intencions.

“Si en accedir a una xarxa social els amics amb els quals conversem no són els més recomanables (des d’un punt de vista financer), si les fotos que vam mostrar no s’han pres als millors moments i la conducta que reflectim no és la més encertada, no serà d’estranyar que no ens donin un préstec o que no puguem accedir a certs serveis”, argumenta Hernández, també doctor en Economia de l’Empresa per la Universitat Rei Juan Carlos de Madrid. Els algorismes d’intel·ligència artificial ja indiquen els tipus de paraules que introduïm en els textos, en els àudios o en qualsevol tipus de comunicació que fem. I ho fem tots els dies, contínuament, en xarxes socials,WhatsApp, comentaris a notícies…

Enfront d’aquest ingent tràfic de dades, l’usuari roman en gran mesura ignorant, “tret que sigui un expert i sàpiga com intercanvien informacióels llocs web, què és una cookie, el funcionament de la publicitat online… Hi ha un sistema complex d’intermediaris que inclouen licitacions en temps real perquèun determinat bàner acabi en el teu navegador, segons els interessos de l’usuari”, afirma Ángel Cuevas, investigador del departament d’Enginyeria Telemàtica de la Universitat Carlos III de Madrid.

Cal llegir abans d’acceptar

Internet no existiria sense la informació que, conscient o inconscientment, donem al sistema perquè funcioni de manera correcta, però “també és cert que mai va ser concebut comercialment, ni perquè fos segur ni privat”, afegeix Hernández. De fet, si ho anés, mai podríem beneficiar-nos dels avantatgesque ens brinda i que en la majoria de les ocasions exigim quan ens connectem a Internet. “En 30 minuts de navegació lliurem les nostres dades amés de 100 empreses de tot tipus“, puntualitza.

En unir-nos a les xarxes socials, hem acceptat uns termes i condicions en els quals s’especifica que tots els textos són analitzats a través d’eines de machine learning (intel·ligència artificial). Moltes aplicacions per a mòbils actuen de la mateixa manera per accedir a un determinat servei, i el Reglament General de Protecció de Dades de la Unió Europea obliga al fet que s’informi a l’usuari de totes les terceres parts queestan en una web i quin tipus d’informació es comparteix amb elles. “Una altra cosa és que després l’usuari accepti els termes d’ús sense llegir-los. Al final, gairebé ningú ho fa per una qüestió de temps i de simplicitat”, explica Cuevas.

Retargeting o presència recurrent

A hores d’ara, ja no sorprèn veure com ens pugen el preu d’un servei o d’un bitllet d’avió quan realitzem la cerca en repetides ocasions. O que ens ofereixin un determinat producte que misteriosament desitjàvem i del que solament sabia algú a través un simple missatge de WhatsApp o un correu electrònic compartit. I els missatges publicitaris apareixen també en webs que gens tenen a veure, encara que xarxes socials com Facebook o Instagram ofereixen la possibilitat de notificar un anuncimassa recurrent. Aquest no desapareixerà, però ho canviaran per un altre. En teoria, tot està encriptat perquè ningú envaeixi la nostra privadesa, “però el queno es garanteix és que aquestes apps no lliurin informació sobre el nostre comportament de consum de forma anonimizada. L’important no és comet dius o on vius, sinó com et comportes, què dius, què vols, amb qui et relaciones i per on navegues”, comenta Hernández.