Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Així vèiem les càmeres de vídeo digitals en 2005

Les càmeres de vídeo digitals ja s'emporten en la butxaca i han aconseguit que els records d'unes vacances llueixin millor
Per Víctor Sánchez 25 de agost de 2005

Des que el vídeo domèsticva aterrar en les llars de mig món, tot semblava indicar que li havia sortitun enemic irreconciliable al cinema. Els primers magnetoscopis, igual que latelevisió, ‘robaven’ espectadors a les sales de cinema. Però amb el temps aquestabatalla no ha arribat a majors; el que semblaven mons paral·lels han acabatentenent-se. I tot gràcies al concepte de vídeo digital, que ofereix la comoditatnecessària per al món domèstic, però amb una qualitat que s’acosta molt mésa la que ofereix el món cinematogràfic.

Els temps analògics

Els temps analògics

El concepte de cambradomèstica existeix des de fa molt temps. Els primers a capturarrecords en moviment van ser les famoses filmadores, i les càmeres de cinemaSuper 8. Els costos en material fungible que suposaven tots dos aparells, querequerien pel·lícula de cel·luloide que després calia revelar, van fer quecap dels dos aconseguís una acceptació massa rellevant. Si queexistien usuaris ‘enganxats’ a aquestes màquines, i eren bastant comunes en elsllocs de vacances, però no va ser fins als anys 80, amb els magnetoscopis (elnom real dels vídeos VHS, Beta, 2000…), quan les càmeres de vídeo es vanconvertir en un fenomen.

En el camp domèstic, dos estàndards van dominar el mercat de lescàmeres de vídeo. D’una banda, un gran nombre de fabricants (com JVC o Cànon), quevan apostar des del principi per les noves càmeres de vídeo domèstiques, es vandecantar pel VHS-C. Aquest format consistia a reduir la grandària d’unacinta VHS normal i corrent; es mantenia el gruix de la cinta, però es comprimienles bobines i s’escurçava el metratge perquè la cinta ocupés menysespai. De fet, aquest format era perfectament compatible amb elsmagnetoscopis VHS domèstics, utilitzant un adaptador en el qual s’introduïala cinta i que recalibraba les bobines per a adaptar-les a les grandàries estàndarddel VHS convencional.

Alguns fabricants, com JVC, van intentar crear un estàndard més còmode per a l’usuari,que no era un altre que introduir en la cambra un magnetoscopi VHSnormal. Com a punt positiu, aquestes cambres permetien que l’usuari gravés enla mateixa cinta que després anava a veure en el seu vídeo del saló. En contra, l’espaique requeria el propi magnetoscopi era tan desproporcionat que la cambraresultava massa gran. Aquestes cambres van quedar relegades a l’ússemi-professional, per a l’enregistrament d’esdeveniments com a noces i comunions,vinculades a negocis que no es podien permetre una càmera professional, com lesBetacam o les O-Matic, de major qualitat.

/imgs/2006/11/vcam_Video8.jpg

Sony, que sovint ha seguit un camí diferent al dels altres, va decidir noapostar pel VHS. En el seu lloc es va decantar per cintes de 8 mil·límetres de gruix(el gruix de les cintes VHS és de 12 mm.). Aquestes cintes, anomenadesVídeo-8, van aconseguir bastant més popularitat que les, en moltesocasions, enutjoses VHS-C. A més, Sony va treballar per a facilitar lainterconnexió entre els equips: perquè l’usuari emmagatzemés les seves pel·lícules enaltres cintes, podia connectar la càmera al vídeo del saló i fer còpies amb lamàxima qualitat possible.

Aquests formats es van quedar molt aviat obsolets amb l’arribada delsprimers vestigis d’Alta Definició al camp de les càmeres de vídeo. Caltenir en compte que la resolució d’aquests formats rondava les 200 líniesverticals, la qual cosa, igual que el VHS, no aprofitava la sempre limitadaqualitat dels televisors de tub de llavors.

Els temps analògics

Amb l’arribadadel format SuperVHS, també va aparèixer el SVHS-C, que mantenia la mateixa qualitat per a les càmeres de vídeo. Sony va contraatacar amb l’Hi-8 , unformat que, de nou, va aconseguir convertir-se sense massa problemes en l’estàndarddel món de les càmeres de vídeo.

Tots dos formats, utilitzant tècniques analògiques d’enregistrament, aconseguienresolucions de fins a 400 línies, encara que per a poder veure el cent per cent de lainformació gravada s’havia de connectar la càmera al monitor mitjançant un cable de S-Vídeo.En cas contrari, si s’utilitzaven els cables de vídeo compostnormals, la resolució del gravat quedava reduïda a unes 300 línies, per la qual cosa es desaprofitava notablement la inversió realitzada en la nova cambra, oen les pròpies cintes, que arribaven a costar fins i tot el doble que les sevesantecessores.

L’arribadadel digital

L'arribadadel digital

A la fi de els 90 van començar a aparèixer les càmeres fotogràfiques digitals, queràpidament han anat desplaçant a les analògiques de tota la vida. En aquests anysl’ordinador ja havia assumit perfectament les funcions multimèdia, la qual cosapermetia, entre altres coses, que els usuaris poguessin treballar o emmagatzemar les sevesfotografies en el PC.

Quan els usuaris van començar a familiaritzar-se i treballar amb la imatgedigital, els fabricants van aplicar la mateixa regla a les càmeres de vídeo domèstiques.Realment, des de feia uns anys, tothom podia treballar amb vídeo en unordinador personal. L’únic problema consistia en el fet que, per a això, era necessaritenir un equip de gamma alta amb una targeta digitalitzadora instal·lada. Però aquestesaquestes targetes no oferien massa qualitat (en gran part perquè era necessariconnectar la càmera a l’ordinador mitjançant un cable de vídeo compost, que perdqualitat pel camí) i el seu preu era molt elevat.

Per això, es va buscar la manera d’aconseguir que la informació original, és a dir, la que havia estat gravada en la cinta, anés també digital. En aquestmoment es va intentar trobar la fórmula més econòmica de fer el pas digital. Latècnica triada va consistir a utilitzar les mateixes cintes magnètiques,pràcticament iguals a les que s’havien utilitzat en el format analògic,però canviant radicalment el mecanisme d’enregistrament.

Les cintes analògiques graven la pel·lícula mitjançant unes partícules magnètiquesque, depenent de la seva posició, defineixen si hi ha registrat un color, una forma oun so. Amb el temps, l’ús o, simplement, amb un cop que rebi lapròpia cinta, la posició d’aquestes partícules pot variar, per la qual cosa a poc a poc la informació es va deteriorant fins a convertir-se en una sèrie de capesborroses que no deixen veure correctament l’enregistrament original.

En l’ús d’aquestes mateixes cintes en un sistema digital, el procedimentcanvia completament. Depenent de la col·locació de les partícules, lainformació varia entre un 0 i un 1, els clàssics elements d’un sistemabinari. D’aquesta forma es va creant una cadena llarguíssima d’informació quepoden interpretar sense el menor problema els equips digitals.

Amb l’ús, els cops i el temps aquestes partícules poden variar igualmentla seva posició, però és més difícil que canviïn finalment d’un 0 a un 1. I, en elcas que ho facin, es perdrà una única dada dins d’una enorme cadena.A part de tot això, la informació traduïda a l’idioma binari defineix moltsmés camps, d’una forma més precisa. Així, en una mateixa cinta caben més dadesque, entre altres coses, ofereixen una major resolució, més canals d’àudio, i de majorqualitat.

Per això, normalment, els enregistraments digitals, que inclouen mésinformació que les analògiques, duren menys. En una cinta en la qual cabrien 60 o90 minuts d’enregistrament en Hi-8, caben al voltant de 40 i 60 minuts,respectivament, en un format digital similar.

Els formats actuals

Els formats actuals

El primerformat de vídeo domèstic digital que va aparèixer en el mercat va ser el MiniDV,sorgit de l’acord de la majoria dels fabricants. Aquesta cinta, més petitaque les Hi-8 de Sony (ocupa pràcticament la meitat), és capaç d’oferir unaqualitat bastant similar a la d’alguns formats semi-professionals.

Una de les característiques principals d’aquest format és sens dubte la grandària.Gràcies a ell, sense sacrificar la qualitat de la imatge, els fabricants han pogutjugar amb la grandària de les cambres. D’una banda, podem trobar models de càmeresde vídeo com la família XL1 de Cànon, que ofereixen prestacionssemi-professionals, i uns altres com la Sony PC1 que, reduint dràsticament lagrandària, són molt més econòmiques i còmodes per als usuaris que busquen en unacàmera de vídeo la manera de gravar els seus records d’unes vacances, i no unarendibilitat professional.

/imgs/2006/11/vcam_Digital8.jpg

Com en altres ocasions, Sony va tornar a emprendre el seu propi camí i, encara quesignaven com co-creadors de l’estàndard MiniDV i fabricaven càmeres amb aquestsistema, també van llançar les Digital 8. Aquestes cambres oferienpràcticament la mateixa qualitat que les MiniDV, i compartien les característiquesmés importants. L’únic canvi radical es trobava en la pròpia cinta, queera exactament la mateixa que Sony havia utilitzat en el seu sistema Hi-8. D’aquestaforma, una persona que havia comprat en la generació anterior una càmeraanalògica de Sony, podia utilitzar totes les seves cintes en la nova Digital 8, tantper a visionar-les com per a regravar-les. Això sí, una càmera Digital 8 només podiagravar en digital si s’utilitzaven cintes Hi-8, sacrificant al voltant d’un 30%de la seva durada.

El que al principi semblava una molt bona idea, que faria aconseguir a Sonyel seu tercer triomf en el camp de les càmeres de vídeo, es va quedar en poc temps en unsegon lloc, amb vista a desaparèixer del mercat en un espai de tempslimitat. I és que sembla que el que el mercat demanda és que les cintes siguincada vegada més petites, i això era l’única cosa que no oferia, entre els seus avantatges, l’estàndardDigital 8.

/imgs/2006/11/vcam_mini2.jpg

Just per aquest motiu van començar a comercialitzar-se dos tipus de càmeres de vídeofa uns dos anys. D’una banda, les MicroMV, amb cintes que ocupen lameitat que les MiniDV, i per un altre les càmeres que directament graven la imatgeen targetes de memòria SD, com les que usen les càmeres fotogràfiquesdigitals.

Els formats actuals

I tot per aconseguiruna grandària de la pròpia cambra que s’ajusti a les exigències delsusuaris, en el que a comoditat es refereix, però disminuint radicalment laqualitat que pot arribar a oferir una càmera de vídeo digital. A aquestes cambres se’lsvan llevar gran part dels atributs de les seves germanes majors, quedant comunes filmadores de nova generació, que només utilitzen aquelles persones quebusquen guardar records dels seus esdeveniments i vacances, i mai per persones quevulguin fer un treball més professional amb elles.

Lamillor cambra

Lamillor cambra

Existeixen molts elements que fan millor a una cambra, gairebé semprerelacionats amb la quantitat i qualitat de les seves CCD, la part sensible de l’objectiude la cambra. Es tracta de, diguem, el substitut de la pel·lículacinematogràfica, en el qual queden impreses les imatges que li arriben a l’objectiu.Les cambres domèstiques, de manera habitual, inclouen un únic CCD queconverteix la informació visual en informació digital.

En el cas que es vulgui comprar una cambra amb un únic CCD, calconèixer la resolució que, suposadament, permet capturar. Aquesta dada ésimportant, perquè defineix la qualitat de l’enregistrament. Normalment, els formatsdigitals domèstics, com el MiniDV, utilitzen una resolució vertical de 425línies i la resolució del CCD determina la qualitat horitzontal. És a dir, leslínies verticals són pròpies del format i inalterables, però la quantitat de puntsque les formen horitzontalment poden variar, i molt, la qualitat generalde la imatge. Per tant, les cambres MiniDV d’1 Megapíxel tindran majordefinició que les de 800 Kpíxeles (1 megapíxel són 1.000 kpíxeles).

Hi ha cambres dins de la gamma domèstica que inclouen tres CCD en el seu objectiu,cadascun encarregat de digitalitzar un dels tres colors primaris en llumemesa: vermell, blau i verd. Amb aquest sistema s’obté una major qualitat d’imatge,l’objectiu té major luminància i els colors queden molt mésrealistes i intensos.

Un altre dels atributs a valorar a l’hora de seleccionar una bonacàmera de vídeo és el zoom, on no cal deixar-se portar molt pel màximpermès amb el teleobjectiu. Quan s’usa el zoom al màxim, la imatge solquedar molt plana, mal il·luminada i és tremendament inestable. També resultainteressant provar el gran angular (el zoom al mínim) per a comprovar si provocaun efecte barril que deforma la imatge. És un error clàssic en càmeres de baixaqualitat i menor preu, que succeeix per incloure lents de material sintètic enl’objectiu, que poden produir des d’aquest error a qualsevol mena d’aberracions(distorsions en la imatge).

En analitzar el zoom de la càmera també és important fixar-se només en lesdades òptiques. Una càmera sol incloure un zoom òptic, el que realitza l’objectiude la càmera, i un (major) digital. Aquest últim és el que tira,literalment, del CCD; per cada augment del zoom s’efectua una ampliaciófictícia en el CCD. D’aquesta forma, a poc a poc, es va utilitzant menyssuperfície del mateix i, per tant, aprofita menys píxels. Al final, si s’usaun zoom digital a la seva màxima potència, s’obtindrà una imatge sense tot justqualitat.

/imgs/2006/11/vcam_future.jpg

Això no significa que l’efecte d’un zoom digital no sigui el correcte per a realitzarun enregistrament. Simplement que tant aquest com molts altres efectesdigitals es poden realitzar en un procés de post-producció amb un ordinador.Quan es realitza l’efecte durant l’enregistrament, s’ha d’arrossegar amb ellper sempre. Mentre que si s’inclou en treballar amb el vídeo en unordinador és possible tornar enrere o provar amb diferents efectes fins a trobarel desitjat.

Alguna cosa semblança passa amb l’estabilitzador de la imatge, que des de fa més d’unadècada serveix com a reclam per a vendre càmeres de vídeo. Aquesta tecnologia, una vegadamés, aprofita el CCD -utilitza menys proporció del mateix a l’hora de bolcar lainformació a la cinta-, retallant qualitat a la imatge. Segons es mogui lacambra, fa una mitjana de la imatge total que rep el CCD i agafa la part quea la cambra li sembla correcta. Si es vol obtenir una major qualitat és mésrecomanable utilitzar un trípode, o assajar fins a aconseguir moviments mésfluids amb la mà.

Quant a l’autonomia, avui dia pràcticament totes les càmeres de vídeo queexisteixen en el mercat utilitzen bateries d’alt rendiment. Les Info-Lithiumque sol lliurar Sony ofereixen una autonomia molt elevada, es carreguen en molt poctemps i han depurat notablement l’anomenat efecte memòria, que escurça la vidade la pila per carregar-la abans que s’hagi descarregat completament.

Finalment, és important comptar amb una entrada de micròfon auxiliar. Enmolts casos, el propi motor de la cambra es cola pels altaveusintegrats, per la qual cosa és important comptar amb la possibilitat d’utilitzarfórmules addicionals. Per a solucionar aquest problema, també es poden evitar lescambres massa petites, que són les que tenen pitjor insonoritzada la carcassade la cinta.