Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies > Maquinari

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Ana María Méndez, representant de la plataforma Todoscontraelcanon

Els polítics reconeixen obertament que només una protesta multitudinària els faria reconsiderar la LPI

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dijous, 23deNovembrede2006

Ana María Méndez regenta una empresa familiar de venda de productes d’informàtica al carrer Sepúlveda de Barcelona. Des de gener de 2003, ella i altres comerciants de petites empreses distribuïdores es veuen sotmesos a la pressió de les entitats de gestió de drets de la propietat intel·lectual. La intenció és que paguin el que suposadament (segons aquestes entitats) deuen en concepte de cànon des de l’any 1999, per la venda de sistemes d’emmagatzematge de dades susceptibles de ser usats per a copiar obres amb drets. Mentre algunes botigues van preferir pagar sumes que a vegades superaven els 40.000 euros, Ana María es va decidir per crear una associació que defensés als que estan en una situació similar a la seva; avui es troben englobats en la plataforma Todoscontraelcanon. En aquesta entrevista explica com la seva posició de baula més feble en la cadena de venda està enfonsant als petits comerços davant la passivitat, assegura, de polítics i juristes.

Vostè forma part de la plataforma Todoscontraelcanon a través d’Apemit (Associació Espanyola de de Petites i mitjanes empreses d’Informàtica i Noves Tecnologies). En què consisteix Apemit i què és el que motiva el seu naixement?

“Els petits comerços estem rebent demandes judicials amb ordre d’embargament des de finals del 2003”Apemit és una associació de Pimes dedicades al sector tecnològic. El gruix dels seus afiliats aquesta constituït per petites botigues minoristes d’informàtica i treballadors autònoms que, de l’una o l’altra manera, s’han vist afectats per agressions tant de les entitats de gestió, que ens reclamen el pagament del cànon amb caràcter retroactiu, com d’aquells fabricants i importadors que incompleixen amb la Llei de Garanties. Totes dues situacions, davant les quals tenim una desprotecció jurídica absoluta, fan perillar els nostres negocis. L’única opció era associar-se i barallar de manera conjunta per a ser escoltats i exigir el mateix tracte, opcions i possibilitat d’acords dels quals gaudeixen els nostres proveïdors (dels quals som clients) i les grans superfícies.

Quina és la situació de les petites i mitjanes botigues d’informàtica davant una llei que legalitza el pagament del cànon per còpia digital?

La situació era tràgica ja abans de l’aprovació d’aquesta llei. Estem rebent demandes judicials amb ordre d’embargament des de finals del 2003. En aquestes demandes se’ns exigeix el pagament del cànon en els diversos articles (CD, DVD, reproductors d’MP3, gravadores de DVD per a PC, etc…) que hàgim comercialitzat en els nostres negocis des de l’any 1999. És a dir, se’ns exigeix el pagament ‘endarrerit’ des d’abans que fos aprovat per llei el cànon digital, sobre articles que acaben de ser inclosos en la ultima reforma de la llei (en l’estiu de 2006); articles sobre els quals, cosa que és més paradoxal, no existeix tarifa digital avui dia. Les lleis evidentment estan per a complir-se, i aquesta en concret s’ha aprovat sense el consentiment i, cosa que és més greu, sense el coneixement per part dels primers afectats: els consumidors.

Com li està afectant a vostè en particular?

“La LPI s’ha aprovat sense el consentiment i sense el coneixement dels primers afectats: els consumidors”En el 2004 vaig ser auditada per la SGAE. Van inspeccionar i van comptabilitzar tots els suports digitals que havia comercialitzat des de 1999, van fer un calculo de quant ascendia el cànon sobre aquests articles, aplicant la tarifa analògica, i van procedir a la reclamació d’aquest ‘deute’. Davant la meva sorpresa, vaig comprovar que en la demanda havien inclòs reclamacions també sobre reproductors d’MP3 i targetes de memòria que jo havia adquirit l’any 2002. Articles que avui dia difícilment es poden adquirir amb cànon en cap proveïdor al no existir encara tarifa digital. Actualment m’enfronto a la segona demanda judicial, per defensar que bàsicament és impossible complir amb una llei abans que existeixi, es modifiqui o reguli. Això m’aquesta afectant tant professional com personalment. M’expulsa literalment del sector… Com puc vendre reproductors d’MP3, targetes de memòria o gravadores de PC? Els fabricants no estan incloent el cànon des d’origen. Amb la qual cosa, si aplico el cànon que la SGAE vol, el preu final per al consumidor és abusiu, però si no l’incloc estic condemnada a rebre més demandes “amb caràcter retroactiu” exigint un pagament de cànon que supera en el 90% dels casos al propi cost de producte i al guany obtingut per la seva venda. Per exemple, el cànon d’una gravadora de DVD és de 7,67 euros quan el meu guany era de més menys 3 euros. Personalment sofreixo tota la impotència que pot sentir un treballador que ha exercit la seva labor amb absoluta legalitat, complint amb tantes i quantes obligacions laborals, fiscals i comercials es contemplen en aquest país, i que de sobte, i per primera vegada en la meva vida, em veig gastant els diners que no tinc en advocats per a defensar-me d’un embargament per part d’entitats privades que defensen els drets de propietat intel·lectual. El meu delicte? Repeteixo: haver venut CD, DVD, Reproductors d’MP3 i altres articles que servissin per a gravar i reproduir, abans que entrés en vigor la nova llei, abans d’existir tarifa digital. En definitiva, per treballar exactament igual, encara que a una altra escala, que ho feien i fan qualsevol respectable gran superfície o franquícia instal·lada a Espanya.

Quin és el procediment de la SGAE (i altres entitats de gestió de drets) per a calcular el que els han de pagar?

“Actualment m’enfronto a la segona demanda judicial, per defensar que bàsicament és impossible complir amb una llei abans que existeixi, es modifiqui o reguli”La conducta té dues variants, encara que el resultat final és el mateix. Es posen en contacte amb la botiga mitjançant carta certificada o burofax. En aquesta carta exigeixen la comptabilitat del negoci per a poder estipular una xifra de deute, o inclouen directament ja una xifra de deute. Quan examinen la comptabilitat del negoci, reclamen el cànon sobre qualsevol “bé idoni” per a l’enregistrament, ja sigui temporal o fixa, d’obres protegides per la SGAE i incloses en el seu repertori, (assenyalar que aquest repertori és desconegut i inaccessible per al ciutadà). Això dóna com a resultat unes demandes milionàries que farien pensar a qualsevol que l’acció ha estat empresa contra una gran empresa. Només un exemple: per cada bobina de 100 DVD que hàgim venut des de 1999 ens reclamen 139,20 euros. Fes-te una idea si a aquesta xifra afegim CD’s, reproductors d’MP3, targetes de memòria, gravadores d’ordinador, memòries flaix USB, i a més multipliquem per unitats i per anys… D’aquí surten demandes d’entre 60.000 euros a 450.000 euros contra botigues de barri. Com a dada curiosa, preguntar-se: A quant es podia comprar l’any 2000 ,o actualment, una bobina de 100 DVD? Quan la comunicació ens arriba ja amb una xifra de deute, és gràcies a la comptabilitat que ha facilitat prèviament el nostre proveïdor. És una altra de les practiques de les entitats: reclamar el llistat de clients i vendes a certs majoristes o importadors i iniciar la reclamació judicial directament contra nosaltres.

Podria explicar el que suposa per a vostès l’aplicació de la ‘tarifa analògica amb caràcter retroactiu’?

Una de les característiques de l’avanç de la tecnologia, (símptoma de l’evolució i el desenvolupament de la societat) és l’assoliment de dispositius cada vegada més eficaços, amb major capacitat tant de reproducció com enregistrament. L’assoliment d’albergar cada vegada més informació en dispositius més petits, amb un menor cost per al consumidor final. Si cada minut d’enregistrament d’un dispositiu té un cost de cànon ‘x’ i hem de multiplicar aquest cost per dispositius amb capacitats de 512 Megaoctets, 1 Gigaoctet o 300 Gigaoctets, evidentment arriba un moment en què el cost de la compensació per còpia privada (cànon) supera al propi cost del producte. Una cosa totalment irracional, contrari al desenvolupament de la societat, aberrant i injust per al consumidor, autònom i empreses que utilitzen aquests dispositius en la seva vida quotidiana o per al desenvolupament de la seva activitat.

Vostè ha declarat en repetides ocasions que encara no existeix una ‘tarifa digital’ Com hauria de ser aquesta tarifa?

“Si aplico el cànon que la SGAE vol, el preu final per al consumidor és abusiu, però si no l’incloc estic condemnada a rebre més demandes”Una ‘tarifa digital’ seria una tarifa adaptada tant al cost com a la capacitat del producte, una tarifa “realment compensatòria”, absorbida en el cost del producte i aplicada des d’origen, des de fàbrica, amb la qual cosa la repercussió econòmica al consumidor final seria inapreciable. Si tenim en compte l’ampli ventall d’articles sobre els quals pesa el pagament de cànon, així com de serveis (les entitats de gestió tenen dret a cobrament sobre 115 activitats quotidianes, bars, festes, fils musicals etc…), ens adonarem de per què han triplicat ingressos en els últims anys. Avui dia l’única tarifa digital existent va ser l’acordada entre les entitats i Asimelec (patronal de fabricants i importadors) en la qual es fixava el cànon a aplicar a CD’s I DVD’s exclusivament. Aquest acord és utilitzat com a mesura transitòria en l’última reforma de la LPI [Ley de la Propiedad Intelectual] a l’espera que acabin les negociacions per a acordar la tarifa a aplicar a la resta d’articles.

I què passa mentre aquestes negociacions estan en marxa?

“Amb la fabricació d’aparells de capacitat creixent, evidentment arriba un moment en què el cost de la compensació per còpia privada supera al propi cost del producte”Mentre aquestes negociacions estan en marxa, en una taula en la qual no hi ha cap representació, ni de la petita i mitjana empresa ni dels consumidors, a nosaltres ens estan demandant exigint-nos sobre “béns idonis” que hàgim comercialitzat des del 1999 i aplicant-nos la ‘tarifa analògica’. La ‘tarifa analògica’ suposa per a nosaltres que per cada DVD verge comercialitzat des de l’any 1999 li devem a SGAE 1,20 euros + IVA.

D’acord amb la definició que la pròpia SGAE dóna del cànon, no seria més lògic que es reclamessin els pagaments del mateix als fabricants de dispositius d’emmagatzematge i reproducció d’obres i no a les botigues, que actuen com a mer intermediari? Per què no es fa així?

Per lògica, cap fabricant estaria disposat a pagar una taxa compensatòria que superés al propi cost del producte. La negociació en aquesta línia hauria estat llarga, dura i hauria impedit actuar a les entitats contra nosaltres de la forma que ho estan fent, privant-los d’uns ingressos milionaris en els últims tres anys.

Segons un informe del Centre d’Estudis Enter (què agrupa grans empreses del sector tecnològic, així com a l’organisme estatal Red.es), el cànon digital representa un 60% del preu d’un DVD a Espanya. La mateixa font assenyala que l’aplicació d’aquest cànon al reproductor iPod de 30 Gigaoctets pot suposar un sobrecost de 90,6 euros, enfront dels 2,56 euros o 9,87 euros que es paga a Alemanya i Itàlia respectivament. Com s’ha arribat a produir aquesta situació?

“El meu delicte?… treballar exactament igual que ho fa qualsevol respectable gran superfície o franquícia instal·lada a Espanya”És el fruit de les negociacions que han dut a terme les diferents entitats de cada país amb els seus governs. Són entitats privades i cadascuna ha emprès de manera particular les seves accions en cada país. La diferència de tarifes és el resultat d’una taxa que no aquesta regulada a nivell Europeu. La qual cosa serà una altra batalla.

Què opina del ‘cànon digital’ que ha establert la nova Llei de Protecció Intel·lectual? És viable la seva aplicació sense que tingui efectes negatius sobre el creixement econòmic?

A les pimes ens condueix al tancament; en primer lloc perquè ens veiem embarcades en litigis per a defensar-nos de demandes milionàries, i en segon lloc per l’expulsió literal del mercat davant la incertesa i perill que el que estiguem comercialitzant avui ens suposi una demanda demà. El consumidor final, no se sent afectat pel cànon, ja que té opcions de compra en el mercat. Per exemple: les grans superfícies i franquícies han signat un contracte amb la SGAE (contracte CDR), i amb aquest contracte eludeixen les demandes de cobrament retroactiu a canvi de començar a recaptar el cànon des del moment de la signatura d’aquest contracte. El cànon que es paga per cada DVD en una gran superfície és 0,70 cèntims per unitat. És a dir, en una bobina de 50 DVD el cànon són 35 euros. Però aquest concepte no apareix desglossat en factura. Si aparegués, la qual cosa és un dret del consumidor (saber el que paga i en concepte de quin), el consumidor veuria que més del 50% de l’import de les seves factures correspondria al cànon.

No temen que per ‘intentar salvar suposadament’ els drets dels autors associats a entitats de gestió dels mateixos s’acabi col·lapsant el mercat tecnològic? O bé empobrint-ho, cosa que sempre afecta a l’usuari, que acaba sent ostatge dels preus que fixin els pocs supervivents?

“El consumidor té dret a exigir que en les factures aparegui desglossat el que paga de més pel cànon”El mercat quedarà limitat a les grans superfícies, amb capacitat d’importar directament i emmascarar el cànon en el PVP [precio de venta al público] sense que el consumidor sàpiga el que està pagant en aquest concepte. Quant a les empreses, això provocarà una deslocalització massiva. Amb totes les conseqüències que això comporta per a l’economia interna i el desenvolupament tecnològic. Com sàviament va argumentar Miguel Erraste, president d’ANEI [Asociación Nacional de Empresas de Internet] en les seves declaracions en el SIMO, passarem d’estar en la cua d’Europa a nivell tecnològic a ostentar un honorable posat al capdavant d’Àfrica.

Quines propostes tenen vostès per a desembussar aquesta situació, on existeix una llei de difícil aplicació de moment? Com creu que s’haurien de respectar i compensar els drets dels autors?

“Més del 50% de l’import de les factures correspon al Cànon”La llei s’aquesta aplicant amb total contundència i eficàcia, i la mostra d’això és que ja s’ha procedit a l’embargament preventiu de pisos d’alguns comerciants que es troben en tribunals. Tot cànon que no sigui aplicat sobre el producte original és injust. Tot cànon que no sigui realment ‘compensatori’, absorbit en producte i proporcional al cost de la matèria primera, és injust. Tot cànon reclamat amb caràcter retroactiu, és injust. Tot cànon que una vegada recaptat no és emprat i lliurat amb total transparència i equitativament al col·lectiu en nom del qual ha estat recaptat, és injust. Tot cànon que sigui imposat per unes entitats de gestió privades que existeixen i sobreviuen gràcies a la seva negació al desenvolupament de la societat i que rebutgin abraçar nous models de negoci adaptats a la societat és injust. Tot cànon recaptat en nom d’un col·lectiu per una entitat privada que no representa a la totalitat d’artistes i autors és injust. El dret de la propietat intel·lectual és un dret irrenunciable i legitimo, però el com gestionar aquests drets és una opció lliure per a l’artista que es veu obligat a signar amb la SGAE per temor a veure la seva obra vetada tant en el seu procés d’edició com en el de promoció. Evidències com la de Maria Schneider, que va obtenir un Grammy sense haver venut ni una sola còpia a les botigues del seu àlbum ‘Concert in the Garden’, són evidències que SGAE nega i rebutja.

En la redacció final de la Llei de la Propietat Intel·lectual s’estipulava que el preu del cànon per a determinats suposats seria fixat en última instància, i en cas que no s’arribés a acord entre les parts, per una entitat oficial. S’ha avançat en aquesta direcció? Creuen que és una solució bona per a totes les parts? En principi, la SGAE va considerar aquesta solució injusta.

“El mercat quedarà limitat a les grans superfícies, amb capacitat d’emmascarar el cànon”Ara mateix SGAE té poder absolut sobre el cànon: quantia, articles, formes i maneres. Actualment, i així està recollit en la pròpia LPI, el Ministeri de Cultura hauria de sotmetre a auditories periòdiques a aquestes entitats per a comprovar el correcte funcionament i desenvolupament d’aquestes. No ens consta que aquests controls s’hagin dut a terme. Si el Govern fos el que en ultima instància es veiés forçat a regular aquestes tarifes ocorrerien dues coses. Primer: aquestes tarifes estarien sotmeses a controls i ajustos constants, amb la qual cosa les entitats de gestió perdrien el poder sobre elles. En segon lloc, una altra “obligació moral” per part del Govern seriosa la creació d’una comissió assessora, una comissió formada per perits imparcials en la qual es veiessin representats tots els sectors afectats pel cànon, començant pels consumidors. És evident perquè aquesta opció provoca en el si de la SGAE aversió absoluta.

Tenen els fabricants de productes informàtics i tecnològics algun acord subscrit amb la SGAE per a solucionar el problema del cànon?

L’únic acord conegut és el signat entre Asimelec [Asociación Multisectorial de Empresas Españolas de Electrónica y Comunicaciones] i la SGAE, EGEDA, AISGE, AIE i altres entitats [de gestión de derechos], al qual no hem estat mai convidats.

Quin tracte estan rebent de les institucions públiques? Els han rebut representants d’aquestes?

“Mentre el consumidor no sàpiga el que paga, no protestarà, ja que és inconscient de com afecta a la seva economia”Es pot resumir en desprotecció total i absoluta, desavantatge i indefensió. Els nostres arguments, casos, situacions, fins fins i tot les nostres opcions de viabilitat són escoltades, compreses i fins compartides pels nostres interlocutors (diputats, parlamentaris tant del partit dirigent com de l’oposició, Tribunal de les competències, Ministeris etc…), però malgrat tot ells consideren que és un conflicte amb difícil solució i ara com ara la prioritat i la concessió la tenen aquells amb mes poder mediàtic, els artistes. I reconeixen obertament que només una protesta multitudinària els faria reconsiderar la LPI i el poder de gestió de les entitats privades. És aquí on comencem a entendre per què al consumidor final no se li desglossa el cànon en les factures en les grans superfícies. Mentre el consumidor no sàpiga el que paga, no protestarà, ja que és inconscient de com afecta a la seva economia, i aquesta lluita continuarà sent entesa per molts com una acció portava acabo per protestataris, màfies de la pirateria o defraudadors d’IVA.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions