Després de treballar per al Departament de Projectes de la Facultat d’Enginyeria Industrial de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) durant dos anys, Analía Ortí va centrar la seva carrera professional com a professora del centre Pont del Dragó fa més de 18 anys. En aquest centre es forma professionalment a joves de Barcelona amb discapacitats físiques, una tasca que les noves tecnologies estan revolucionant, tant per l’accés a Internet com pel desenvolupament de nous programes i maquinari específic que facilita nombroses tasques abans complicades.Llicenciada en Ciències de l’Educació en l’especialitat d’Organització i Tecnologia Educativa per la Universitat de Barcelona en 1986, Analía Ortí explica també amb un postgrau en Realització de Video per la UPC. És al seu torn llicenciada en Ciències de la Informació, en l’especialitat de Publicitat, per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Mai deixes de formar-te, però això ja és el normal en els professionals que són responsables del que fan.
No crec que es necessitin més coneixements que en qualsevol altre nivell d’ensenyament. Sí es necessita certa sensibilitat educativa per veure el got mitjà ple en comptes de mitjà buit: els bons professors que treballen amb persones amb necessitats educatives especials creuen en les potencialitats dels seus alumnes mentre, que els altres acostumen a veure el que no poden fer.
Les universitats ofereixen cursos de postgrau, i sé que en la formació de magisteri i pedagogia se li dona la importància que té al coneixement de les tecnologies de la informació i l’aprenentatge (TIC i TAC).
“Comencem amb ordinadors Apple II, amb disquets de 5 i ¼, i l’opció per un entorn gràfic ‘amigable’ era bàsica en l’ensenyament que propiciàvem”
Des que els ordinadors van deixar els centres de càlcul per passar a l’aules i a les cases amb senzills programes d’EAO [Enseñanza Asistida por Ordenador] ja es van veure les possibilitats que oferien per a les persones amb disminució física.
Al centre on treball fa 20 anys que els utilitzem, i comencem amb ordinadors Apple II, amb disquets de 5 i ¼ que, veient-los avui amb perspectiva, és com si parléssim de la prehistòria dels ordinadors personals.
En aquell moment la diferència d’un entorn MSDOS i un MAC US era abismal, i l’opció per un entorn gràfic ‘amigable’ era bàsica en l’ensenyament que propiciàvem.
“La domòtica és una aplicació molt important en la qualitat de vida d’una persona amb disminució física”
L’ordinador és una eina d’aprenentatge per a tots, i pels quals tenen un hándicap motriu és la possibilitat d’escriure o de dibuixar. Amb només moure un dit, el cap o el peu es pot accedir a totes les aplicacions d’un ordinador.
Les possibilitats són moltíssimes: des de llegir un i-book, jugar als escacs o retocar una fotografia, a treballar, divertir-se o comunicar-se: tots tenim la imatge de Steven Hawking [el astrónomo autor de ‘Historia del tiempo’] en la seva cadira de rodes.
En la vida quotidiana, la domòtica és una aplicació molt important en la qualitat de vida d’una persona amb disminució física.
Crec que mai es pot substituir la figura d’un mestre. Nosaltres eduquem i els ordinadors entrenen certes habilitats, però els criteris, el saber entendre el que trobem en una cerca, el raonament, etc, només es poden transmetre mitjançant la interacció personal.
Tenir molta informació no implica que aquesta es converteixi en coneixement, i el treball dels professors del segle XXI no és més que ensenyar aquells procediments i valors que puguin servir-li als nostres alumnes al llarg de tota la vida, perquè sabem que el saber s’anirà actualitzant a uns nivells espectaculars, però les estratègies seran molt similars a les quals utilitzem ara.
Hi ha aplicacions que utilitzen processadors de text o programes tipus ‘el clic’, que permet crear petites activitats per reforçar aprenentatges. D’altra banda, les enciclopèdies amb hipertexts faciliten la interrelació dels coneixements; ja fa molts anys que les enciclopèdies són interactives.
“Existeixen perifèrics de sortida que tradueixen la informació escrita en qualsevol pantalla a puntitos de braille”
Existeixen perifèrics de sortida que tradueixen la informació escrita en qualsevol pantalla a puntitos de braille, i programes residents que amplien les grandàries de lletra o que ho llegeixen tot. D’altra banda, per a les persones sordes hi ha programes amb els quals es pot visualitzar la forma dels sons, però ho tenen una mica més fàcil en poder percebre la informació de manera visual.
“A Estats Units estan obligant als fabricants a pensar en les dificultats que poden presentar els programes”
S’avança de manera similar als avanços dels altres terrenys tecnològics. Sí que és cert que l’increment de persones que han sofert accidents de trànsit ha pogut generar una major consciència que a qualsevol moment podem trobar-nos amb alguna necessitat d’adaptació dels nostres entorns informàtics.
Però en general se segueix pensant poc en les persones amb discapacitat. Crec que hi ha poca consciència social de les dificultats dels altres. Existeix un Consorci mundial sobre la Web, conegut com 3wC, que intenta regular un correcte ús d’Internet i proposar pautes de creació i organització.
A Estats Units estan obligant als fabricants a pensar en les dificultats que poden presentar els programes. Per la nostra banda, des de Pont del Dragó es va signar fa uns anys un conveni amb HP per testar productes i que aquests puguin complir amb els criteris d’accessibilitat imposats a Amèrica del Nord.
Això t’ho haurien d’explicar els meus alumnes, però el que he pogut observar és que navegar per Internet té un gran prestigi social, i quan comences des de zero, és increïble el gratificant que pot ser per a una persona poder descobrir les possibilitats que la Xarxa ofereix.
“Quan navegues molt per la Xarxa t’adones que ens movem en un mitjà absolutament Barroc, per no dir Churrigueresco”Ha millorat molt però, quan navegues molt per la Xarxa t’adones que ens movem en un mitjà absolutament barroc, per no dir churrigueresco. Hauríem de promoure la simplicitat i les grandàries de lletra que no ens castiguin tant els ulls. “Videoleemos” massa en pantalles i els nostres ulls ens han de durar tota la vida.
“Els costos de producció per a un producte que té poca sortida es disparen, i d’alguna manera s’ha de recuperar l’esforç en R+D”
El car són els perifèrics i el programari. Totes les ajudes tècniques, des dels cobertores de teclat fins als programes residents, tenen moltes hores de treball darrere i poca demanda. Per als sistemes de comunicació aumentativa i alternativa, el material és caríssim, igual que les telelupas i altres materials específics.
Suposo que els costos de producció per a un producte que té poca sortida es disparen, i que d’alguna manera s’ha de recuperar l’esforç en R+D. Realment les persones que ho necessiten per poder comunicar-se poden accedir a ajudes institucionals, però hi ha vegades que els preus semblen escandalosos.
“Aprenem a través dels jocs? Crec que la resposta de tots és sí”
Aprenem a través dels jocs? Crec que la resposta de tots és sí. No hem d’entendre la necessitats educatives especials d’una forma negativa. Necessitaran potser més temps o més esforç, però poden passar-li-ho igual de bé que els altres. Primer són joves i després són discapacitats, això no ho hem d’oblidar.
Vivim altres vides en les novel·les o els videojocs, a través de la històries narrades. Una forma d’aprenentatge és la imitació, i el poder equivocar-se sense fer-se mal pot ser molt positiu.
Tots aquests jocs tipus ‘Brain Trainning’ han despertat un gran interès social… Qui no vol ser més llest o més hàbil? Jo crec que tots, les persones amb discapacitats i aquells que aparentment no les tenim. Resulta que llegir en veu alta serveix per millorar. De vegades descobrim la sopa d’all.
