Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Biblioteques públiques digitals: un bé de tots?

La digitalització de lesbiblioteques públiques espanyoles està generantagres polèmiques pel tipus de drets de propietat que s'apliquena les obres
Per Jordi Sabaté 26 de abril de 2007

La Biblioteca Digital Europea, ideadacom a respostaa la iniciativa Google Print per digitalitzar 15 milions dellibres en 15 anys, està en marxa. El seu resultat sónllibres en format PDF que malgrat ser patrimoni delsciutadans de cada estat, que els mantenen amb els seus impostos, nosempre estan a lliure disposició dels mateixos. I ésque una creació del domini públic i propietat detots pot passar, per obra i gràcia de la digitalització, atenir un nou copyright que tanqui el pas al seu lliure ús. Ésaquest el cas d’Espanya?

Els llibres que alberga la Biblioteca Nacional espanyola, i tota la seva xarxa de biblioteques públiques, són propietat dels espanyols, el manteniment dels quals paguen

El Quixot és del domini públic,una obra universal sobre la qual ningú té cap dret.Qualsevol pot fer una edició del Quixot en paper ivendre-la: no cal negociar amb cap parent de l’autorperquè els drets de propietat sobre l’obra fa molt quevan caducar. No obstant això, tots els llibres del Quixot tenen amo,ja sigui l’editorial que els ha creat, ja el lector que els compra.

En una situació similar estanal món milers de llibres, pràcticament tots els clàssics.Una cosa és l’obra, i una altra el suport en la qual es troba. Delmateixa manera, els llibres que alberga la Biblioteca Nacional espanyola,i tota la seva xarxa de biblioteques públiques, són propietat delsespanyols, el manteniment dels quals paguen, encara que en molts casosles obres en si estiguin ja lliures de drets.

Img

És lícit llavors quela Biblioteca Nacional posi copyright, com està fent, ala versió digital d’aquestes obres? Amb quèargument es pot fer això? Que el nou format ha estatpagat per aquesta institució i no és lícit fernegoci amb elles? Per ventura no se subvencionen lesdigitalitzacions amb fons públics?

Queixes des de la blocosfera

Fa unes setmanes el lingüista iescriptor JoséAntonio Millán es queixava amargament en el seu blogJamillan.com del model de digitalització que ha seguitla Biblioteca Nacional amb el seu enormecatàleg de llibres, revistes i altres publicacions: esconverteixen en un arxiu d’imatge en format PDF que compta amb unprograma de reconeixementòptic de caràcters (OCR) per rastrejar dins deldocument.

José Antonio Millán: “Per ventura l’obra, pel fet de digitalitzar-se, ja no està en el domini públic? La digitalització està servint en la pràctica per privatitzar un contingut que era lliure de drets?”

Però l’accés a aquests documents ésespecialment complex (en la majoria dels casos, lesdigitalitzacions per encàrrec, s’ha d’emplenar un formulari depetició exposant els motius pels quals es desitja còpia del’obra) i quan s’aconsegueix, l’usuari es troba que no potrealitzar cap tipus de còpia ni cita del que es trobaen l’arxiu sense el permís exprés de la Biblioteca Nacional.

O almenys això és el que es potinferir. Com explica Millán: “El peu de cada pàginaporta el copyright de la Biblioteca Nacional”.

A continuacióes pregunta: “Per ventura l’obra, pel fet dedigitalitzar-se, ja no està en el domini públic? Ladigitalització està servint en la pràcticaper privatitzar un contingut que era lliure de drets?”

En els comentaris a aquest post de JoséAntonio Millán s’argumentaven diversos motius pels qualsles obres de les biblioteques públiques digitalitzades podrienestar subjectes a copyright, amb especial recalcament en el fet deque una cosa és l’obra i una altra la seva versió digital, i que aquestapel que sembla pot estar subjecta a la reserva de tots elsdrets de propietat per evitar qualsevol ús il·lícit sobrela mateixa.

Un acte incoherent

Però el que Millán critica ésprecisament que es posin traves a l’ús d’alguna cosa que, com a mínim,hauria de ser de lliure accés a tots els espanyols,posat que aquest és la fi de les biblioteques d’una banda. Perl’altre, al·lega que per molt que es pretengui protegir una obradigitalitzada d’un suposat ús il·legal per part d’els qui no estanautoritzats a això, l’obra original és patrimoni públic, iper tant se suposa que la digitalització compta amb elconsentiment dels seus legítims propietaris, els espanyols.

És lícit tancar l’accés a un objecte als propietaris del mateix simplement perquè aquest canvia de format? I, sobretot, com insisteix Millán, és coherent amb l’objectiu principal de les digitalitzacions?

És lícit tancar elaccés a un objecte als propietaris del mateix simplement perquèaquest canvia de format? I, sobretot, com insisteix Millán,és coherent amb l’objectiu principal de lesdigitalitzacions? “En comptes d’encoratjar a la difusió ofins i tot al negoci (com propugnaven els ministresde Cultura europeus [en abril de 2005 cuando salieron en defensad’un projecte de digitalització europeu que hicera enfront delprojecte de Google, al que consideraven esbiaixatcap al món anglosaxó]) a partir dels fonspropietat de tots, s’aprofita la digitalitzacióper tancar-los entre quatre cadenats?” , s’interroga.

Se suposa que la Biblioteca DigitalEuropea, el projecte que està darrere d’aquest vastprograma de digitalitzacions, té com a objectiu facilitar l’accésdels ciutadans al patrimoni bibliogràfic, no regular-ho i fins i tot impedir-ho.

Una de les veus més autoritzadesen aquests temes, l’advocada i exsotsdirectora de Patrimonio.es, AnaNistal, explica en un post en el blog de Millán que sol sernormal aplicar el copyright a les obres estatals digitalitzades i queaixí, la versió digital deixa de ser de domini públic.“Probablement, ningú es va a molestar a comprovar d’ons’ha tret la còpia, tret que se citi la font original (que,com es diu en els comentaris, seria el correcte); però sis’identifica la font, legalment poden reclamar-te”,explica.

Ana Nistal: “Bonica paradoxa! Si compleixes amb l’ètica, el probable és que topalls amb la llei”

“Bonica paradoxa!”,afegeix, “si compleixes amb l’ètica, el probable ésque topalls amb la llei”. Pel que sembla, segons Nistal, éspràctica comuna en molts sectors on es digitalitzendocuments de domini públic, deixar errates ex-professo para‘caçar’ a possibles infractors.

Nistal aclareix que en principi la lleiempararia un cert ús dels arxius digitalitzats de laBiblioteca Nacional per part dels usuaris: “D’una banda, sis’usa per a finalitats no lucratives, estaríem parlant de còpiaprivada i seria legítim (encara que ja sabem que moltspretenen que el que passa per Internet no és còpia privada, però aquestaés una altra batalla…). Si es pretén usar per a finalitats comercials(encara que sigui perquè s’inclou en una pàgina en la qual hi hapublicitat), de nou podria ser demandat legalment”.

El precedent de la Complutense

Respecte a aquest últim supòsit,Millán ho veu com una restricció incoherent i injusta. “I si una empresa vol vendre sota la formade llibre tradicional, de paper, una obra sense drets, que el seu exemplarté custodiat la Universitat Complutense?”, es pregunta enun altrepost per a continuació respondre’s: “Doncsestupend! Aquesta empresa donarà servei al lector (que llegiràun bell volum, en comptes d’un conjunt de folis impresos), guanyaràdiners com a editorial, guanyarà també diners el llibreteri el distribuïdor, i la cultura es difondrà… No es emocorre millor panorama que el de desenes d’editorials traient alcomprat els nostres tresors bibliogràfics, obres avuiinencontrables, perquè la digitalització duta a terme peruna institució pública ho ha fet possible.”

Marco Marinucci, director de Google Book Search, va explicar a CONSUMER EROSKI que les obres digitalitzades no subjectes ja a drets d’autor serien posades a disposició pública pel cercador

Precisament el comentari de JoséAntonio Millán ve a col·lació perquè el de laBiblioteca Nacional no és el primer conflicte sorgit a arrelde la digitalitzacions de fons bibliogràfics públics.El setembre passat es va anunciar un acord entre Google i laUniversitat Complutense de Madrid per digitalitzar la seva biblioteca, unade les més importants del país. L’acord explicavaque Google s’encarregaria de la digitalització i comconseqüència de la mateixa s’obtindrien dues còpies, una adisposició del cercador i una altra propietat de la universitat.

Marco Marinucci, director del serveide digitalitzacions de textos de Google (Google Book Search), va explicarposteriorment a CONSUMER EROSKI que les obres digitalitzades nosubjectes ja a drets d’autor serien posades a disposiciópública pel cercador. Per la seva banda, la Complutenseexplicava a la seva pàgina web que es reservava els drets deús sobre la còpia que li corresponia en propietat, però queen cap cas podia ser usada amb ànim delucre.

De nou els fons bibliogràficsde la Universitat Complutense són de domini públic ipropietat de tots els espanyols mentre que contribuents ael seu manteniment, i d’aquí el conflicte. Com explicava en el seumoment Javier Candeira, editor de Barrapunto,en aquesta web: “Esperem que l’accés als llibresdigitalitzats sigui de manera lliure, perquè qualsevol puguidescarregar-los i fer el que vulgui amb ells. Si no és així, es tracta simplement de lectura gratuïta a través de la web”.

Què seria el correcte?

Img

Sobre com haurien d’estarregulats els drets de les versions digitals de l’obrespúbliques no hi ha un acord total. Alguns experts, com AnaNistal, opinen que la situació podria remeiar-secanviant els copyright per llicències CreativeCommons, que permeten, a elecció, la lliure difusió,negoci i fins i tot modificació de les obres sempre que se citila font original.

Molts uns altres veuen com una reculadasocial i cultural el fet de posar llicències a la versiódigital d’una obra de propietat pública, especialment quanel procés de digitalització també ha estat pagat pelsciutadans (tal és el cas de la Biblioteca Nacional encara que no el de laComplutense, on els diners ho posa Google, una empresaprivada) i reclamen la lliure difusió de les obresdigitalitzades sense cap tipus de restriccions.

Referent a això, Javier Candeiracomentava en un post en Barrapunto,criticant el projecte de digitalització cultural francèsGallica: “Gens seria millor per a la cultura francesa iper a la diversitat cultural que els editors poguessin usar elscontinguts de Gallica comercialment, de la manera que fora. Sensepermís previ”.