Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies > Internet i telecomunicacions

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Biblioteques públiques digitals: un bé de tots?

La digitalització de lesbiblioteques públiques espanyoles està generantagres polèmiques pel tipus de drets de propietat que s'apliquena les obres

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dijous, 26deAbrilde2007

La Biblioteca Digital Europea, ideadacom a respostaa la iniciativa Google Print per digitalitzar 15 milions dellibres en 15 anys, està en marxa. El seu resultat sónllibres en format PDF que malgrat ser patrimoni delsciutadans de cada estat, que els mantenen amb els seus impostos, nosempre estan a lliure disposició dels mateixos. I ésque una creació del domini públic i propietat detots pot passar, per obra i gràcia de la digitalització, atenir un nou copyright que tanqui el pas al seu lliure ús. Ésaquest el cas d’Espanya?

Els llibres que alberga la Biblioteca Nacional espanyola, i tota la seva xarxa de biblioteques públiques, són propietat dels espanyols, el manteniment dels quals paguen

El Quixot és del domini públic,
una obra universal sobre la qual ningú té cap dret.
Qualsevol pot fer una edició del Quixot en paper i
vendre-la: no cal negociar amb cap parent de l’autor
perquè els drets de propietat sobre l’obra fa molt que
van caducar. No obstant això, tots els llibres del Quixot tenen amo,
ja sigui l’editorial que els ha creat, ja el lector que els compra.

En una situació similar estan
al món milers de llibres, pràcticament tots els clàssics.
Una cosa és l’obra, i una altra el suport en la qual es troba. Del
mateixa manera, els llibres que alberga la Biblioteca Nacional espanyola,
i tota la seva xarxa de biblioteques públiques, són propietat dels
espanyols, el manteniment dels quals paguen, encara que en molts casos
les obres en si estiguin ja lliures de drets.

Img

És lícit llavors que
la Biblioteca Nacional posi copyright, com està fent, a
la versió digital d’aquestes obres? Amb què
argument es pot fer això? Que el nou format ha estat
pagat per aquesta institució i no és lícit fer
negoci amb elles? Per ventura no se subvencionen les
digitalitzacions amb fons públics?


Queixes des de la blocosfera

Fa unes setmanes el lingüista i
escriptor José
Antonio Millán
es queixava amargament en el seu blog
Jamillan.com
del model de digitalització que ha seguit
la Biblioteca Nacional amb el seu enorme
catàleg de llibres, revistes i altres publicacions: es
converteixen en un arxiu d’imatge en format PDF que compta amb un
programa de reconeixement
òptic de caràcters (OCR) per rastrejar dins del
document.


José Antonio Millán: “Per ventura l’obra, pel fet de digitalitzar-se, ja no està en el domini públic? La digitalització està servint en la pràctica per privatitzar un contingut que era lliure de drets?”

Però l’accés a aquests documents és
especialment complex (en la majoria dels casos, les
digitalitzacions per encàrrec, s’ha d’emplenar un formulari de
petició exposant els motius pels quals es desitja còpia de
l’obra) i quan s’aconsegueix, l’usuari es troba que no pot
realitzar cap tipus de còpia ni cita del que es troba
en l’arxiu sense el permís exprés de la Biblioteca Nacional.

O almenys això és el que es pot
inferir. Com explica Millán: “El peu de cada pàgina
porta el copyright de la Biblioteca Nacional”.

A continuació
es pregunta: “Per ventura l’obra, pel fet de
digitalitzar-se, ja no està en el domini públic? La
digitalització està servint en la pràctica
per privatitzar un contingut que era lliure de drets?”

En els comentaris a aquest post de José
Antonio Millán s’argumentaven diversos motius pels quals
les obres de les biblioteques públiques digitalitzades podrien
estar subjectes a copyright, amb especial recalcament en el fet de
que una cosa és l’obra i una altra la seva versió digital, i que aquesta
pel que sembla pot estar subjecta a la reserva de tots els
drets de propietat per evitar qualsevol ús il·lícit sobre
la mateixa.


Un acte incoherent

Però el que Millán critica és
precisament que es posin traves a l’ús d’alguna cosa que, com a mínim,
hauria de ser de lliure accés a tots els espanyols,
posat que aquest és la fi de les biblioteques d’una banda. Per
l’altre, al·lega que per molt que es pretengui protegir una obra
digitalitzada d’un suposat ús il·legal per part d’els qui no estan
autoritzats a això, l’obra original és patrimoni públic, i
per tant se suposa que la digitalització compta amb el
consentiment dels seus legítims propietaris, els espanyols.


És lícit tancar l’accés a un objecte als propietaris del mateix simplement perquè aquest canvia de format? I, sobretot, com insisteix Millán, és coherent amb l’objectiu principal de les digitalitzacions?

És lícit tancar el
accés a un objecte als propietaris del mateix simplement perquè
aquest canvia de format? I, sobretot, com insisteix Millán,
és coherent amb l’objectiu principal de les
digitalitzacions? “En comptes d’encoratjar a la difusió o
fins i tot al negoci (com propugnaven els ministres
de Cultura
europeus [en abril de 2005 cuando salieron en defensa
d’un projecte de digitalització europeu que hicera enfront del
projecte de Google, al que consideraven esbiaixat
cap al món anglosaxó
]) a partir dels fons
propietat de tots, s’aprofita la digitalització
per tancar-los entre quatre cadenats?” , s’interroga.

Se suposa que la Biblioteca Digital
Europea, el projecte que està darrere d’aquest vast
programa de digitalitzacions, té com a objectiu facilitar l’accés
dels ciutadans al patrimoni bibliogràfic, no regular-ho i
fins i tot impedir-ho.

Una de les veus més autoritzades
en aquests temes, l’advocada i exsotsdirectora de Patrimonio.es, Ana
Nistal, explica en un post en el blog de Millán que sol ser
normal aplicar el copyright a les obres estatals digitalitzades i que
així, la versió digital deixa de ser de domini públic.
“Probablement, ningú es va a molestar a comprovar d’on
s’ha tret la còpia, tret que se citi la font original (que,
com es diu en els comentaris, seria el correcte); però si
s’identifica la font, legalment poden reclamar-te”,
explica.


Ana Nistal: “Bonica paradoxa! Si compleixes amb l’ètica, el probable és que topalls amb la llei”

“Bonica paradoxa!”,
afegeix, “si compleixes amb l’ètica, el probable és
que topalls amb la llei”. Pel que sembla, segons Nistal, és
pràctica comuna en molts sectors on es digitalitzen
documents de domini públic, deixar errates ex-professo para
‘caçar’ a possibles infractors.

Nistal aclareix que en principi la llei
empararia un cert ús dels arxius digitalitzats de la
Biblioteca Nacional per part dels usuaris: “D’una banda, si
s’usa per a finalitats no lucratives, estaríem parlant de còpia
privada i seria legítim (encara que ja sabem que molts
pretenen que el que passa per Internet no és còpia privada, però aquesta
és una altra batalla…). Si es pretén usar per a finalitats comercials
(encara que sigui perquè s’inclou en una pàgina en la qual hi ha
publicitat), de nou podria ser demandat legalment”.


El precedent de la Complutense

Respecte a aquest últim supòsit,
Millán ho veu com una restricció incoherent i
injusta. “I si una empresa vol vendre sota la forma
de llibre tradicional, de paper, una obra sense drets, que el seu exemplar
té custodiat la Universitat Complutense?”, es pregunta en
un altre
post
per a continuació respondre’s: “Doncs
estupend! Aquesta empresa donarà servei al lector (que llegirà
un bell volum, en comptes d’un conjunt de folis impresos), guanyarà
diners com a editorial, guanyarà també diners el llibreter
i el distribuïdor, i la cultura es difondrà… No es em
ocorre millor panorama que el de desenes d’editorials traient al
comprat els nostres tresors bibliogràfics, obres avui
inencontrables, perquè la digitalització duta a terme per
una institució pública ho ha fet possible.”


Marco Marinucci, director de Google Book Search, va explicar a CONSUMER EROSKI que les obres digitalitzades no subjectes ja a drets d’autor serien posades a disposició pública pel cercador

Precisament el comentari de José
Antonio Millán ve a col·lació perquè el de la
Biblioteca Nacional no és el primer conflicte sorgit a arrel
de la digitalitzacions de fons bibliogràfics públics.
El setembre passat es va anunciar un acord entre Google i la
Universitat Complutense de Madrid per digitalitzar la seva biblioteca, una
de les més importants del país. L’acord explicava
que Google s’encarregaria de la digitalització i com
conseqüència de la mateixa s’obtindrien dues còpies, una a
disposició del cercador i una altra propietat de la universitat.

Marco Marinucci, director del servei
de digitalitzacions de textos de Google (Google Book Search), va explicar
posteriorment a CONSUMER EROSKI
que les obres digitalitzades no
subjectes ja a drets d’autor serien posades a disposició
pública pel cercador. Per la seva banda, la Complutense
explicava a la seva pàgina web que es reservava els drets de
ús sobre la còpia que li corresponia en propietat, però que
en cap cas podia ser usada amb ànim de
lucre.

De nou els fons bibliogràfics
de la Universitat Complutense són de domini públic i
propietat de tots els espanyols mentre que contribuents a
el seu manteniment, i d’aquí el conflicte. Com explicava en el seu
moment Javier Candeira, editor de Barrapunto,
en aquesta web: “Esperem que l’accés als llibres
digitalitzats sigui de manera lliure, perquè qualsevol pugui
descarregar-los i fer el que vulgui amb ells. Si no és així, es tracta simplement de lectura gratuïta a través de la web”.

Què seria el correcte?

Img

Sobre com haurien d’estarregulats els drets de les versions digitals de l’obrespúbliques no hi ha un acord total. Alguns experts, com AnaNistal, opinen que la situació podria remeiar-secanviant els copyright per llicències CreativeCommons, que permeten, a elecció, la lliure difusió,negoci i fins i tot modificació de les obres sempre que se citila font original.

Molts uns altres veuen com una reculadasocial i cultural el fet de posar llicències a la versiódigital d’una obra de propietat pública, especialment quanel procés de digitalització també ha estat pagat pelsciutadans (tal és el cas de la Biblioteca Nacional encara que no el de laComplutense, on els diners ho posa Google, una empresaprivada) i reclamen la lliure difusió de les obresdigitalitzades sense cap tipus de restriccions.

Referent a això, Javier Candeiracomentava en un post en Barrapunto,criticant el projecte de digitalització cultural francèsGallica: “Gens seria millor per a la cultura francesa iper a la diversitat cultural que els editors poguessin usar elscontinguts de Gallica comercialment, de la manera que fora. Sensepermís previ”.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions