“Debería haver-hi un gran magatzem d’art en el món al qual l’artista pogués portar les seves obres i des del qual el món pogués prendre el que necessités”. Es tracta d’una frase tan premonitòria com desconeguda. Més si et té en compte que no és de cap guru de les noves tecnologies ni d’un activista en favor de la cultura lliure a l’estil de Lawrence Lessing. La va dir Ludwig van Beethoven en el segle XIX. Ara més que mai es donen les circumstàncies perquè aquest gran magatzem de l’art sigui una realitat.
Relaciona’t amb el teu públic
Només cal donar un cop d’ull a portals sindicadors de continguts musicals com The Xarxa Ferrer per a veure que, efectivament, hi ha almenys un milió de cançons i peces musicals disperses pel ciberespai. Probablement són més, potser moltes més, i els seus autors porten bastant temps pujant-les a la Xarxa, però ha estat gràcies al desenvolupament del programari social que aquestes peces han començat a escoltar-se i a tenir un públic que es relaciona íntimament amb l’artista.
Manolo Almeida, músic, escriptor de novel·les, bloguera i periodista assegura que la seva decisió de posar els seus discos en descàrrega, en la pàgina ProyectoIsla, li ha reportat una grata experiència. “Dels meus dos discos, crec que les vendes totals no van superar els 3.000 exemplars; en l’actualitat, les descàrregues de les meves cançons en la xarxa ronden ja les 9.000”, explica Almeida.
Almeida posa l’accent que les xarxes socials, com a blogs i pàgines de favorits o el correu electrònic, permeten una relació més humana entre l’artista i el seu interlocutor. “Potser no és el factor quantitatiu el que volgués destacar, sinó que des que ofereixo la meva música en Internet no he parat de rebre correus de gent que em felicita o em compadeix, que em pregunta coses, que em demana consells, que me’ls dóna?”, diu. L’objectiu ja no és tant el nombre de descàrregues, o vendes de cançons, sinó el que els temes de l’autor es moguin d’oïda a oïda com més millor. Ser escoltat equival en la xarxa a ser conegut, i ser conegut significa assistència als concerts, que és el que realment sustenta econòmicament al músic.
“El músic ha de ser conscient que les normes del joc han variat”, adverteix Almeida. “En breu, no valdrà fer-se la gara-gara a un productor o un executiu de discogràfica; la batalla serà de tu a tu amb el públic, de talent a talent, d’empatia a empatia”, sentència subratllant la importància dels vincles online. Sembla que el mateix missatge ha calat en milers d’artistes, ja que hi ha en el món nombroses pàgines personals on els creadors combinen les descàrregues de música amb blogs i altres programes comunitaris en els quals tracten temes afins amb els seus seguidors.
The Xarxa Ferrer, per exemple, no és només un directori d’enllaços de descàrrega gratuïta: dóna complertes explicacions del catàleg, la usabilitat i la qualitat de les pàgines que sindica a més de classificar-les per a fer-les més assequibles. És a més un lloc wiki, la qual cosa significa que els usuaris poden editar i modificar els seus continguts si ho creuen necessari, sempre en bé de la comunitat. Altres portals, com Kittyspit.net, tenen el seu “top 10” de descàrregues que varia de dia a dia i segons l’estil.
A Espanya el fenomen està en cerns, però la cultura social de la xarxa es percep en les pàgines existents. Per exemple, Almeida publicita en ProyectoIsla el seu blog Útil i Gratis per a promoure la cultura de l’ús intel·ligent de les tecnologies i la creació artística. Des del blog es comunica amb uns lectors que comparteixen les seves opinions, s’interessen per tot el que ell fa i a més es descarreguen les seves obres. Al seu torn Almeida s’interessa pel que fan els seus lectors en les seves pàgines personals i també escolta la seva música. És així com s’estableixen aquest tipus de xarxes.
Altres pàgines de música en castellà amb la mateixa filosofia són Durdenrecords i lamundial.net. Originàriament es dedicaven als continguts d’un sol grup, però ara alberguen les descàrregues d’uns altres i s’enllacen amb webs afins. A més tenen blogs, fòrums i continguts multimèdia on es crea una comunitat de seguidors.
CC: Llicència per a descarregar
Cada vegada es fa més freqüent la doble C de Creative Commons en les pàgines web que alberguen continguts personals: molts blogs la tenen, així com alguns mitjans de comunicació. En els llocs que alberguen descàrregues són gairebé una obligació: Creative Commons és un tipus de llicència de propietat intel·lectual que permet descarregar, manipular i intercanviar continguts dels autors sense pagar. En la majoria dels casos simplement cal preservar el nom de l’autor al costat de l’obra.
Ha estat la consolidació mundial, fa poc més d’un any, d’aquesta modalitat del copyleft la que ha propiciat la recent onada de descàrregues en la xarxa per part d’usuaris de tots els països. No hi ha càlculs que comparin la quantitat de música lliure online abans i després de l’aparició de Creative Commons, però avui dia a penes queden pàgines de descàrrega que no s’acullin a aquesta mena de llicència.
Una dels grans avantatges de Creative Commons, i que explicaria el seu efecte de bola de neu en la xarxa, és que no suposa cap alteració en el marc legal, amb el que adquirir una llicència a penes té tràmits; es gestiona online. “Creative Commons el que ha fet és facilitar als artistes un sistema de llicències copyleft fàcil d’entendre per a tothom, de manera que el teu decideixes en què termes posaràs el teu material en circulació perquè tots sàpiguen al fet que atenir-se”, explica Ani “Defunkid” López de la pàgina lamundial.net, que és alhora web i grup en actiu.
Creative Commons simplement fa un ús diferent dels drets que la llei atorga als creadors, proporcionant major flexibilitat sobre el control de la propietat intel·lectual. I aquesta flexibilitat permet utilitzar l’obra aliena d’una manera que abans era impossible o il·legal. Es pot reeditar o remesclar l’obra d’un autor i després posar-la a la disposició dels usuaris sense major problema. Sempre que l’autor així ho consenti.
“El naixement de les llicències CC ha proporcionat a molts músics una eina per a donar-se a conèixer i crear una audiència de la qual abans mancaven”, opina José Cervera, especialista en Internet de 20minutos.es i pioner a Espanya en l’ús del copyleft. L’avantatge que ofereix Creative Commons és que els autors tenen el control directe sobre l’obra, sense intermediaris. Segons Cervera, “molts músics s’estan donant compte que és possible prescindir, gràcies a la tecnologia, de les discogràfiques i les editorials i estan utilitzant aquesta eina (Creative Commons) amb profusió, amb el que està naixent tota una escena musical paral·lela”. “I això anirà a mes”, avisa.
Netlabels, l’aposta radical
Netlabel és, tal com el seu nom en anglès indica, segell de xarxa. Són discorgráficas contraposades a les tradicionals companyies amb ubicació física. Un netlabel té a més un altre tret que li defineix: la música que produeix i promociona es troba en descàrrega gratuïta per a tots els internautes. No hi ha cap cost per descarregar-se discos sencers, ni tan sols cal exposar les dades personals o suportar cap publicitat. És una nova modalitat de promoció musical que s’inscriu en un circuit de culte i sota la llicència de Creative Commons.
Els netlabels estan generant una escena musical paral·lela en l’àmbit de l’electrònica i l’hip hop; principalment als països centreeuropeus i escandinaus, però també en països tan diversos com el Japó, Xile o Israel. La seva basa és donar-se a conèixer en la xarxa a base de societats virtuals de seguidors i intercanvi de música. No contemplen la peça musical com un objecte comercial, sinó com una targeta de presentació del seu talent; alguna cosa que els dóna a conèixer i els omple les sales de concerts.
Encara que el seu radi d’acció està encara limitat al lloc d’origen, la seva explosió en els dos últims anys ha propiciat una extensa xarxa de portals wiki on es discuteix sobre els netlabels, els hi cataloga i s’editen els seus continguts i definicions, a més d’exposar el calendari dels seus concerts. També el programari social és una eina fonamental dels segells virtuals.
El wiki més notable és Netlabel Catalogui, un directori on s’alberga informació sobre uns 200 segells online de tot el món, tots de música experimental, hip hop i electrònica. Netlabel Catalogui ofereix també emissions de ràdio amb temes de netlabels, fòrums de discussió i la possibilitat que l’usuari tingui la seva pròpia pàgina dins del portal. Si l’internauta és un músic de l’escena, pot albergar els seus temes en aquesta pàgina i d’aquesta manera crear el seu propi netlabel.
Un factor que està propiciant la resposta positiva del públic respecte als netlabels és la consolidació en el mercat dels reproductors d’MP3, que faciliten molt la descàrrega i l’escolta. “La combinació de formats d’àudio com l’MP3 amb sistemes de reproducció com l’iPod (o els nombrosos reproductors existents en el mercat) reemplacen a la indústria discogràfica en ple”, opina José Cervera. “Si sumem a això que els sistemes d’edició en ordinadors personals reemplacen als estudis d’enregistrament, queda molt poc lloc per a intermediaris, tret que ofereixin altres coses (qualitats excelses o capacitats de promoció molt sofisticades)”, afegeix.
