Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies > Internet i telecomunicacions

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Carlos Sánchez Almeida, advocat especialista en delictes informàtics i seguretat en les noves tecnologies

Hi ha un dèficit molt important en matèria de ciberderechos

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dijous, 29deMaigde2008

Imatge: CONSUMER EROSKI

Com a bon pioner d’Internet, Carlos Sánchez Almeida assegura que va començar a exercir la seva carrera professional, allà per l’any 1987, amb un mòdem a la mà. Des de llavors aquest advocat barceloní ha tingut una presència molt rellevant en les principals polèmiques jurídiques deslligades a Espanya entorn dels grans canvis que la Xarxa ha portat a la societat. Temes com la definició de pirateria, l'”hackerismo”, la llibertat d’expressió des dels blogs o el dret a la còpia privada han estat causes que ha defensat en els tribunals. A més, Sánchez Almeida ha estat membre de FrEE (Fronteres Electròniques), organització orientada a la defensa dels drets civils en Internet, així com col·laborador de diversos mitjans digitals entre els quals troba la revista Kriptópolis i el diari El Mundo. És autor de l’assaig República Internet

Està protegida la llibertat d’expressió a Espanya?

“La llibertat d’expressió d’un grup multimèdia internacional ha de valer tant com la de l’autor d’un blog personal”La llibertat d’expressió està protegida constitucionalment: d’acord amb l’article 20 de la Constitució, el segrest de publicacions només el pot ordenar un jutge. Però també penalment: els funcionaris que segrestin edicions sense permís judicial, o estableixin la censura prèvia, cometen un delicte. Aquesta llibertat ha de ser la mateixa per a tots. La llibertat d’expressió d’un grup multimèdia internacional ha de valer tant com la de l’autor d’un blog personal. Teòricament són iguals davant la llei; en la pràctica també han de ser-ho.

Fins a quin punt és culpable el propietari d’un lloc web de les opinions que s’aboquin en ell?

“Els qui alberguen en els seus llocs web dades proporcionades per tercers no tenen una obligació general de supervisar els continguts proporcionats per aquestes terceres persones”

La responsabilitat del propietari d’un lloc web té diferents facetes, en funció de si es tracta de simples opinions, o bé d’informació. En aquest últim cas, la informació ha de ser veraç. D’altra banda, han de tenir-se en compte les limitacions constitucionals a la llibertat d’expressió previstes en les lleis, molt particularment el dret a l’honor, intimitat i pròpia imatge, i la protecció dels menors.

Quan qui emet l’opinió és un tercer aliè a l’amo del blog, i fora del seu control, com ocorre en el cas dels comentaris, la responsabilitat serà d’aquesta tercera persona. De conformitat amb la Directiva Europea de Comerç Electrònic, els intermediaris d’Internet (considerant-se com a tals als qui alberguen dades proporcionades per tercers) no tenen una obligació general de supervisar els continguts proporcionats per terceres persones.

Fa poques setmanes un jutge va desestimar que oferir enllaços a partits de futbol emesos des de televisions d’altres països anés delicte, per molt que a Espanya aquests partits s’emetessin sota pagament. No obstant això, es van tancar diversos llocs web, com per exemple TvMix, i es va detenir a persones per aquest motiu fa dos anys. Com s’explica això?

“Afortunadament hi ha molts jutges per als quals no regeix ni la llei de l’embut ni la doble vara de mesurar”Quan es té suficients diners i suficient poder, es pot crear una televisió que emet via satèl·lit des de Luxemburg, prescindint del marc legal espanyol del moment, com ha ocorregut a Espanya amb determinada plataforma televisiva. En canvi, quan l’autor d’un web es limita a proporcionar un enllaç a canals xinesos que emeten en obert a través d’Internet, cauen sobre ell les forces policials. Afortunadament hi ha molts jutges per als quals no regeix ni la llei de l’embut ni la doble vara de mesurar i apliquen la llei amb rigor i honestedat.

No hauria de donar-se una cobertura de presumpció en aquests casos?

“La ‘indústria antipiratería’ dóna treball a desenes d’advocats i perits, que segons les seves pròpies xifres mantenen oberts més de 3.000 procediments judicials”Posaré un exemple pràctic de com funciona el sistema. Basta consultar la Memòria 2007 de la Federació Antipiratería (FAP) [PDF]. Es constata que existeix una “indústria” paral·lela a la dels creadors de contingut: la “indústria antipiratería”, que dóna treball a desenes d’advocats i perits, i que segons les seves pròpies xifres mantenen oberts més de 3.000 procediments judicials. Existeix un benefici econòmic directe i independent de la remuneració als autors per les seves obres. D’altra banda, en la citada Memòria 2007 de la FAP poden llegir-se els reconeixements i medalles atorgats a diversos agents de policia per part de la indústria audiovisual.

Es viu en l’esfera judicial una gran pressió per part de certs grups perquè actuïn en aquesta direcció?

La mateixa Memòria 2007 a la qual abans al·ludia ofereix exemples de cursos i seminaris a funcionaris de l’Administració de Justícia. Amb tot, el poder judicial és el que millor ha sabut mantenir-se al marge de les pressions dels lobbies, a diferència del que ocorre amb els poders executiu i legislatiu. Són aquests últims els principals responsables de l’impuls d’una legislació repressiva, a mesura del lobby de mercaders de drets d’autor.

S’adapta la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic (LSSI) a la realitat tecnològica actual?

“Els funcionaris que segrestin edicions sense permís judicial, o estableixin la censura prèvia, cometen un delicte” La LSSI, tant en la seva redacció original de l’any 2002 com en el text reformat en 2007, conté un redactat deliberadament zigzagueante i ambigu, que pot permetre l’extralimitació de l’autoritat administrativa. Algun funcionari molt gelós de les seves atribucions pot entendre que sí que té facultats per a tancar un establiment o retirar un producte en el món real, també pot fer-lo en Internet, oblidant que una pàgina web, per definició, és una publicació protegida pel dret a la llibertat d’informació i expressió. I que, en conseqüència, només hauria de ser tancada per un jutge, conforme estableix l’article 20 de la Constitució.

Serien constitucionals a Espanya lleis com les que s’estan intentant posar en marxa a França i Anglaterra per a castigar als usuaris de les xarxes P2P?

“Com a reflex de tota la societat, en el cas dels polítics hi ha una bretxa tecnològica generacional”No. El que pretenen aquestes lleis és poder desconnectar de la Xarxa als qui es descarreguin obres protegides per drets d’autor, i per a això, necessàriament s’han de monitorar les comunicacions electròniques, per la qual cosa perdrien el seu caràcter privat i confidencial. És una cosa impossible a Espanya sense una prèvia autorització judicial, que només es pot atorgar en el curs de recerques per delicte. Allò que flueix per les nostres connexions ADSL està protegit pel dret constitucional a la inviolabilitat de les comunicacions.

Creu que aquestes lleis podran prosperar en aquests països o són més aviat màrqueting polític?

Tenen bona part de màrqueting, però són un perill real per a les llibertats, sobretot en el cas del Regne Unit, el sistema jurídic del qual és més repressiu que el dels països continentals.

Enrique Rodríguez, inspector cap de la Brigada de Recerca Tecnològica (BIT) de la Policia, declarava fa poc en una trobada digital organitzada per un diari nacional: “en descarregar-se pel·lícules o música per P2P s’està infringint una llei que és la de la propietat intel·lectual”. És això cert?

Don Enrique va dir això en un xat, un gènere poc adequat per als necessaris matisos que ha de tenir tota reflexió jurídica. Espero que sigui més precís quan hagi de dirigir-se als tribunals de justícia: només hi ha infracció de les lleis quan es donen els requisits previstos en aquestes. I, a vegades, la llei estableix excepcions als drets d’autor, com ara el dret de cita, de paròdia o de còpia privada.

Es pot parlar d’un límit entre la llibertat personal a compartir en el P2P i els drets dels autors de les obres compartides?

“La LSSI, tant en la seva redacció original de l’any 2002 com en el text reformat en 2007, conté un redactat deliberadament zigzagueante i ambigu”

Tal com estableix la Declaració Universal de Drets Humans, de la qual hauria de ser reflex la nostra Llei de Propietat Intel·lectual, ha d’existir un equilibri entre drets d’autor i dret ciutadà a la cultura. Entre els dos extrems, el dels partidaris del Copyright ultrarrestrictivo i el de la pirateria pura i dura, hi ha infinitat de gammes de grises.

Hauríem de ser tots més flexibles: els partidaris de la indústria, si realment vol sobreviure; els defensors del Copyleft, si realment volen convertir-se en una alternativa lliure de sectarismes; i sobretot, els jutges, en les mans dels quals està impedir interpretacions de la llei que restringeixin les llibertats.

Ha de témer alguna cosa un usuari que comparteixi continguts en una xarxa P2P?

Al que més hauria de témer aquest usuari és a la seva pròpia por. Res coarta més les llibertats que l’autocensura. L’única cosa que hauria de tenir en compte aquest usuari, en el moment d’escriure opinions en un blog o compartir arxius, són els drets i llibertats dels altres, que són els seus.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions