Les comunitats Wi-Fi (de l’anglès Wireless Fidelity) es formen gràcies als estàndards de comunicació 802.11 que permeten la connexió a gran velocitat entre ordinadors, per al que utilitzen l’espectre de ràdio lliure de la banda de 2,4 Ghz sense necessitat de cap llicència. Així, es creen veloces xarxes paral·leles a Internet, amb persones connectades de manera gratuïta. Aquest moviment ciutadà s’expandeix per nombroses ciutats de tot el món.
Llibertat
Internet és una xarxa de xarxes. La més gran que existeix, però no deixa de ser això. Amb la configuració actual, els usuaris depenen de grans empreses de comunicació -els proveïdors d’accés- per a poder connectar-se. Davant aquesta situació, moltes persones han reaccionat a tot el món, amb més intensitat en aquells països en els quals la cultura de la Xarxa es troba més estesa. La solució: crear altres xarxes lliures i gratuïtes, gestionades per persones i, a més, més veloces que la connexió que habitualment s’ofereix -sobretot a Espanya-. Tot això es pot realitzar gràcies a que les connexions sense fils a través de la freqüència de radi de 2,4 Ghz. són de lliure accés.
Per a aquesta classe de xarxes sense fils s’utilitzen dos estàndards de transferència compatibles entre si: 802.11b, que permet connexions de fins a 11 megabits per segon (40 vegades més ràpid que un ADSL), i la seva evolució el 802.11g, que aconsegueix un màxim de 54 megabits per segon i cada vegada es troba més estès.
La connexió de banda ampla que s’aconsegueix és un altre dels punts forts d’aquesta tecnologia, molt més veloç que l’habitual connexió d’ADSL de 256 kb/s (1 megabit són 1024 kilobits) que ofereixen els proveïdors d’Internet a través d’ADSL. “La velocitat depèn del senyal rebut i aquesta al seu torn varia segons factors com la potència de les targetes, la distància, els obstacles o el nombre d’usuaris”, exposa Jaime Robles, creador i promotor de RedLibre.
L’objectiu d’aquestes comunitats d’usuaris no és oferir accés a Internet. És molt més ambiciós. Es tracta de crear una altra xarxa, però gestionada pels seus propis usuaris. També pretenen acostar la tecnologia a la societat, crear nous canals gratuïts de comunicació entre les persones i, fins i tot, ser una xarxa d’emergència alternativa en cas de catàstrofe, segons ens indiquen des del projecte RedLibre. “Amb aquestes comunitats comencem a ser més lliures. Amb el Wi-Fi podem fer el que nosaltres vulguem”, manifesta Antonio Pardo, membre de Madrid Wireless.
No obstant això, alguns nodes d’aquestes xarxes ofereixen accés a Internet, encara que això depèn de la relació particular que tingui la persona amb l’empresa que li proveeixi de connexió. “Les comunitats sense fils es dediquen a interconnectar nodes via radio. Si després un té un contracte amb el seu proveïdor d’Internet en el qual se li permet compartir la seva amplada de banda, és lliure de fer-ho”, indica Marró.
El funcionament d’aquestes comunitats és horitzontal, no hi ha distincions jeràrquiques. “S’aporta el que es vol i pot a cada moment, ja siguin infraestructures informàtiques, assessoria informàtica i legal, muntatge de nodes, disseny web, etc.”, explica Jaime Robles.
Com participar?
Es pot participar de dues formes en aquestes xarxes: o bé sent usuari client, és a dir, que només accedeix però no redistribueix el senyal, o bé sent node, que té més rellevància en el funcionament de la comunitat. Per a ser client tan sols fa falta adquirir una targeta de xarxa sense fil. En aquests moments es poden trobar per menys de 60 euros. “Els preus han baixat moltíssim en aquests últims anys. Per la primera targeta que vaig comprar vaig pagar 150 euros!”, emfatitza Robles. La configuració per a accedir com a client a una d’aquestes xarxes és senzilla i, en la majoria dels casos, automàtica. Una persona es pot connectar a través de diversos dispositius: un ordinador portàtil, un fix o un PDA.
En el cas que es vulgui crear un node -l’element que forma la pròpia xarxa- es requereix un ordinador, una antena, una targeta de xarxa sense fil o un punt d’accés (uns 60 euros) i, després, un sistema operatiu apropiat. La recomanació d’aquests experts és instal·lar programes de codi lliure, com Linux. “Amb Windows és una mica més complicat i a més es necessita comprar programes. Nosaltres recomanem instal·lar GNU/Linux i no utilitzar programari pirata”, indica Marró.
Aquestes comunitats Wi-Fi s’estan desenvolupant en nombroses ciutats espanyoles, seguint el deixant del que ocorre en altres països amb major percentatge de població connectada a Internet. Solen denominar-se en funció del nom de la ciutat, seguit del sufix Wireless. Però al mateix temps, el Projecte RedLibre pretén unir totes aquestes xarxes ciutadanes en una xarxa lliure per a tot el país.
No obstant això, altres integrants del moviment sense fil lliure veuen més llunyà aquest projecte. “L’abast d’aquestes xarxes és d’uns centenars de metres. Per a comunicar-les entre si s’hauria de pagar una línia o cable de dades i això ara mateix no ho contemplem. La nostra filosofia és que la xarxa estigui construïda pels ciutadans. Potser d’aquí a uns anys sí que connectem totes les xarxes sense fils d’Espanya en una sola xarxa”, explica Antonio Pardo.
De moment, el nombre de persones que participen en aquestes comunitats sense fils és reduït. “No puc conèixer el nombre de persones integrants d’aquestes xarxes, però m’atreviria a dir que són, avui dia, dues o tres mil les persones que estan relacionades amb les xarxes lliures sense fils a Espanya”, afirma Robles.
Una comunitat
Un dels exemples que es pot prendre per a parlar d’aquest fenomen és el de Madrid Wireless, que dóna cobertura a la ciutat de Madrid a través de Wi-Fi. “Va començar fa 2 anys i uns mesos arran de les notícies que sorgien en la costa oest dels Estats Units sobre les comunitats sense fils ciutadanes. Coneixíem la tecnologia i iniciem el projecte aquí”, recorda Marró, membre d’aquesta comunitat.
En aquests moments compten amb uns cent nodes a Madrid capital i es troben dissenyant la xarxa metropolitana. “Ara estem organitzant la xarxa per barris”, assenyala Marró. A més, explica que no fa falta demanar llicència per a muntar la xarxa perquè l’ús de l’espectre en aquesta banda és lliure. La manera de donar-se d’alta en una d’aquestes comunitats és senzilla. Tan sols fa falta passar-se per la seva pàgina web.
La velocitat teòrica dels estàndards es veu reduïda quan és aplicada en la pràctica. No obstant això, encara és molt superior a la que els grans proveïdors d’Internet publiciten com a banda ampla. “Amb visibilitat directa, es produeix una connexió a bona velocitat. Amb l’estàndard 802.11b s’estan aconseguint unes velocitats de connexió de 7,8 megabits per segon i amb 802.11g, de 45 megabits”, informa Marró. Això és, 32 i 180 vegades més ràpid respectivament que un ADSL convencional.
Segons ens assenyalen des de Madrid Wireless, cada node pot albergar en condicions pràctiques 20 connexions de manera simultània. “Com és una tecnologia que té molt poca potència -emeten amb menys de 100 mW-, per al bon funcionament de la xarxa és necessari que hi hagi molts nodes”, expliquen.
Empreses
Al mateix temps que es desenvolupen les comunitats sense fils lliures, les empreses de telecomunicacions aprofiten les bondats d’aquesta tecnologia i l’estalvi que suposa no haver de pagar per les llicències. Estan creant zones Wi-Fi per tota Espanya en entorns com a hotels, palaus de congressos i centres de transport de passatgers.
Als promotors de les xarxes lliures sense fils aquesta iniciativa els sembla molt apropiada. “Ens serveix perquè moltes persones coneguin i facin ús de la tecnologia”, opina Jaime Robles. “A partir d’aquí es poden adonar dels avantatges que ofereix constituir una comunitat Wi-Fi independent”, recalca Marró.
En teoria, aquesta tecnologia permet aplicacions que poden fer perillar les enormes inversions que les operadores de telefonia mòbil van realitzar per a pagar les llicències de l’anunciadísima UMTS, la tercera generació de mòbils. Amb la transmissió de veu sobre IP (això és, transmetre veu com si fossin dades) unida als estàndards de comunicació 802.11, es podria dur a terme una xarxa mòbil nacional alternativa, amb un cost moltíssim menor i major capacitat de transmissió.
