Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies > Maquinari

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Dansi Dansi Revolution: la màquina de ballar

Molts usuaris han descobert aquest joc gràcies a la comèdia d'ÓscarAibar protagonitzada per Santiago Segura: 'La Màquina de Ballar'

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dilluns, 27 de Novembre de 2006
img_ddrp

DansiDansi Revolution, més conegut com DDR, és un simulador deball de la companyia japonesa Konami. La seva popularitat hadesbordat Japó i compta amb centenars de milers de seguidors a tot el món,especialment a Europa, els Estats Units i Korea.Els concursos de DDR són grans esdeveniments a Àsia i el guanyador, unheroi nacional.

DDR
és un clàssic del gènere: la seva posada de llarg va ser en el
Tòquio Game Xou de 1998 i, encara que es tracta d’un joc d’Arcade, es
han arribat a crear fins a 90 versions oficials, algunes d’elles
per jugar a casa amb una catifa tàctil i una televisió,
com DDR SUPERNOVA per a PS2.

Com es juga

El
primer és pujar-se a la màquina, que normalment té una
plataforma, una pantalla i unes barres laterals per subjectar-se en
aquells passos que desafian a la gravetat. La plataforma té quatre
fletxes direccionals: a dalt, a baix, esquerra i dreta. En la
part superior de la pantalla es veuen les mateixes fletxes i aquí
és on estarà posada la mirada del jugador. Quan escull
una cançó, unes fletxes ‘fantasma’ apareixen en la part
inferior i comencen a pujar per la pantalla al rítmo de la
música cap a les dates direccionals estàtiques.


Quan
arriben a la fletxa estàtica corresponent, el jugador deu
trepitjar el seu equivalent en la plataforma seguint el rítmo. No
es pot trepitjar a destemps, ni de costat ni fluix. De vegades arriben
diverses fletxes a dalt al mateix temps i cal saltar o usar les
mans; en altres casos cal mantenir una fletxa trepitjada mentre es
juga amb les altres, fent girs i contorsions.

Si
la manera ho permet, pot ocórrer que les fletxes ascendents es
esvaeixin abans de col·locar-se sobre el panell, provocant al ballarí
perquè d’una pas en fals. El nivell de dificultat és gradual i la
finalitat última de cada partida és acabar la cançó.

Les maneres

El
sistema de puntuació explica els encerts i errors en els
passos del jugador. Cada vegada que encerta un pas, la seva barra de vida es
plena. Si falla molts passos i la barra està buida la
major part del temps, la cançó es queda a la meitat i hi haurà
perdut.


Si
l’acaba, rep una puntuació que va des de l’AAA
(perfecte) fins a una I, que seria un aprovat pels pèls.
Com en tots els jocs, no es pot accedir a cançons de nivell
superior sense haver acabat les primeres, però la puntuació
també compte, per la qual cosa un jugador amb una I pot triar
jugar la partida de nou o seguir endavant amb una nota mediocre.

A més
de les maneres normals, hi ha uns altres en què es ballen diverses cançons
seguides (‘senar-stop’) o inclouen complexes combinacions de gran
dificultat (manera ‘Oni’). Hi ha una manera Mario, en el qual les fletxes són
elements de l’univers Mario Bros. Es pot jugar individualment o
amb parella.

En
qualsevol dels casos, el resultat és una divertida coreografia
a mig camí entre el Tetris i el famós Twister (una mà roent,
un peu al blau) que enganxa gairebé immediatament.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions