‘Deep linking’, enllaços problemàtics

Deep linking -enllaç profund- es refereix a qualsevol enllaç que no apunta a la pàgina principal, sinó a qualsevol pàgina interna de les quals conformen un lloc web. Els enllaços són l’essència mateixa de la Xarxa: serveixen per a relacionar les pàgines web entre si i per a enriquir els textos amb documentació, notícies relacionades, llocs on ampliar la informació, etc.

Encara que pugui semblar contradictori, mentre la majoria dels llocs web se les veuen i les hi desitgen per a atreure visites, hi ha uns altres que es blinden davant els enllaços externs, establint polítiques restrictives extraordinàries en un mitjà com a Internet. Així, en parlar de deep linking també es fa referència a la prohibició d’enllaçar a pàgines que no siguin la principal.

Molts experts opinen que anar contra els enllaços, siguin o no interns, suposa una seriosa amenaça contra el propi funcionament d’Internet, o almenys una actitud que fomenta l’”atomització de la Xarxa”. Si bé les polítiques anti-enllaç no són una pràctica comuna, hi ha molts llocs web que inclouen en els seus avisos legals advertiments cap als tercers que pensin enllaçar-los. A més, s’han produït sentències judicials que avalen la prohibició dels links en determinades ocasions.

Els editors de llocs web coneixen els beneficis de ser referits pel major nombre de llocs possibles, la qual cosa redunda en una major presència en els cercadors i en la consegüent major afluència de visitants. Però qui, per qualsevol motiu, així no el vulgui, pot optar per tancar les pàgines que no vulgui que siguin enllaçades, no indexar-les o incloure una senzilla línia de codi HTML per a redirigir tots els enllaços a pàgines internes directament a la pàgina principal.

Steve Outing, del Poynter Institute, opina que prohibir els enllaços interns és una política errònia. “Permetre els enllaços al contingut és part de l’ofici de l’editor d’Internet. Si es vol evitar aquests enllaços, establir avisos legals prohibint-ho és estúpid: si per alguna raó l’editor decideix no permetre el deep linking, la solució lògica seria dirigir el trànsit cap a l’homepage. Això també és una estratègia nefasta, però no tan dolenta com posar avisos legals que la gent ignora i que crearan maldecaps”.

El que ocorre és que s’han creat infinitat de serveis de notícies (‘agregadores de contingut’) que aprofiten el desig de molts usuaris de donar un cop d’ull a la informació a través d’una recopilació d’enllaços. Els internautes demanden contingut personalitzat, indexat i enviat a la seva bústia electrònica cada matí.

Aquest empaquetat d’informació s’ha convertit en un negoci tan important com la producció d’aquesta, i els mitjans de comunicació no estan disposats al fet que els advenedizos, “el ‘top-manta’ dels continguts d’Internet”, es lucrin a la seva costa. Per això els editors tenen en el punt de mira al press-clipping (resums de premsa) i, un pas més enllà, a tots els intents de ‘penetració no autoritzada’ en el seu contingut (deep linking).

Si el profà en la matèria (Internet) té dificultats per a trobar la raó d’una política ‘anti-enllaç’, l’expert té encara més. L’objectiu d’un lloc web és ser vist per quants més ulls millor… Llavors, com s’explica que es vagi contra les pàgines que envien visites?

S’esgrimeixen raons de diversa índole per a ‘exiliar’ els enllaços, en les quals es barregen violacions del copyright, confusió dels usuaris i, sobretot, assumptes econòmics:

• Confusió dels internautes. Els enllaços interns poden despistar a l’usuari que, després de diversos salts, acaba no sabent on està. Això és especialment cert en el cas del framing, una pràctica bastant aberrant mitjançant la qual un lloc web col·loca el contingut d’un altre dins de les seves pàgines mitjançant frames (marcs). En el navegador no apareix la direcció de la nova pàgina accedida, sinó que es manté la del lloc web de procedència, per la qual cosa el navegant creu que no ha sortit de la pàgina on estava amb el consegüent perjudici per als interessos del lloc enllaçat mitjançant frames.
• Pèrdua de control sobre el site. El creador d’un lloc web l’estructura a partir de la pàgina principal i pot pensar que l’usuari es perdrà si entra per algun altre costat. No obstant això, si està ben dissenyat, això no hauria de succeir. En el cas dels mitjans és més una pèrdua de control de l’editor -que vol decidir el camí del lector en les seves pàgines- sobre la seva obra.
• Propietat intel·lectual. Els mitjans digitals, immersos en una aguda crisi econòmica i de personalitat, busquen suplir la sequera publicitària amb tots els recursos al seu abast. Entre ells, perseguir als que fan diners enllaçant als seus continguts, la qual cosa suposa una competència deslleial.
• Propietat industrial (marques). Per a preservar la seva identitat, algunes empreses no estan disposades al fet que un enllaç creï una connexió entre dos negocis que no existeixen en la realitat. A vegades l’enllaç pot ser el ‘logo’ d’una empresa, i l’usuari pot pensar que aquesta empresa patrocina o té relació amb el site que visita.
• Pèrdua d’ingressos publicitaris. La publicitat més cara es troba en la pàgina principal. Alguns models de negoci atorguen molta importància a la quantitat de visites a l’home (portada), que el deep linking trastoca.
• Difamació. Els enllaços utilitzats amb mala fe també poden convertir-se en ‘armes’. Una paraula injuriosa pot ser un enllaç que condueixi a la pàgina d’una empresa o a la foto d’algú.

Per aquestes i altres raons existeixen un bon nombre d’empreses, dins i fora d’Espanya, que han decideixo restringir els enllaços que arriben de l’exterior.

La majoria requereixen la sol·licitud d’un permís per escrit, com la web de Cua Cao, que inclou aquest avís legal molt difícil de trobar: “Queda prohibit establir un enllaç amb, o un contingut de correu des de qualsevol URL fins al Web del Club Cua Cao sense l’exprés permís escrit de Nutrexpa”.

Uns altres, exigeixen a més que s’enllaci a la pàgina principal: “Previ requeriment per escrit, HOLA podrà autoritzar, quan ho consideri oportú, enllaços al seu Lloc sempre que tals enllaços ho siguin per a la seva utilització en la Web i a la pàgina inicial del seu Lloc, i no per a altres propòsits”.

Hi ha alguns que inclouen les raons de les seves política: “Amb el propòsit d’evitar la confusió dels internautes en relació a la titularitat dels drets de propietat intel·lectual continguts en el lloc web de la BIBLIOTECA VIRTUAL MIGUEL DE CERVANTES, queda prohibida la introducció d’hiperenlaces que facilitin l’accés directe a qualsevol obra del seu fons bibliogràfic (“deep linking”).

Altres mitjans, com La Vanguardia, s’acuren a diferenciar els enllaços del copiat de continguts a l’hora de protegir els seus drets de propietat intel·lectual: “[…] tan sols autoritza esments als seus continguts en altres seus web, amb el tractament que aquestes considerin, sempre que no reprodueixin els continguts de La Vanguardia Digital.

Els especialistes pensen que no caldria buscar raons per a defensar els enllaços, tret que faci falta defensar l’existència d’Internet. Són els llocs web que es blinden davant els enllaços els que haurien d’explicar els seus motius- al·leguen- alguna cosa que no resulta senzill i que se sol resumir en un “per si de cas”.

José Cervera, director de la versió electrònica del periòdic gratuït 20Minutos i gran coneixedor d’Internet, opina que la principal raó d’aquesta actitud és “la ignorància sobre el funcionament de la Xarxa”.

“Les polítiques que restringeixen qualsevol tipus d’enllaç pressuposen una voluntat de controlar la navegació de l’usuari incompatible amb la pràctica habitual d’Internet. L’essència de la Xarxa (no cultural, sinó tecnològica) és que el control és de l’usuari, no de l’editor. Qualsevol pràctica contrària rema contra corrent”, explica Cervera.

Les conseqüències d’aquestes polítiques són negatives per als propis llocs que les imposen. “Per als llocs que no accepten enllaços de tercers el resultat és una disminució del trànsit, amb tot el que això comporta (projecció, imatge de marca, atenció…). No veig cap justificació econòmica a renunciar al fet que (potencialment) molts milers de nodes externs portin trànsit de manera gratuïta, alienant la bona voluntat dels navegants com a efecte secundari”, diu Cervera.

No obstant això, tal és la “desraó” de la prohibició dels enllaços que Cervera no creu que impliqui majors problemes a la Xarxa: “Per a Internet les conseqüències serien negatives només si es donessin dues condicions: que molts llocs web adoptessin aquesta postura i que fossin llocs importants. No crec que la Xarxa resulti afectada: els nodes que ho practiquen són marginals i ho seran cada vegada més”.

No obstant això, hi ha pàgines web com les de Sony , que inclou aquest avís: “Vostè està obligat a sol·licitar i obtenir l’autorització escrita de l’operador d’aquest Website abans d’establir un link cap a aquest. El denominat ‘deep linking’ queda estrictament prohibit”, justifiquen la seva postura perquè l’empresa “no vol semblar ser responsable del contingut de terceres parts”.

Aquestes polítiques, diu Eduardo Pedreño, editor de Diariored.com i llicenciat en Dret, “mouen a la hilaritat perquè òbviament estan redactades per advocats que no saben ni què és el mitjà ni com funciona. I manquen de sentit: no es pot fixar unilateralment el sistema de funcionament d’un entorn, sinó únicament emparar-se en les lleis existents”.

L’equivalent en el món real seria que “l’autor d’un llibre prohibís que se cités una pàgina interior del seu llibre, o una frase treta del llibre, i només es pogués citar el seu títol. Aquesta exigència seria alegal perquè la llei permetria el contrari”, assegura Pedreño.

Amb la llei a la mà, l’autor d’un enllaç no ha de sentir-se amenaçat, i pot escoltar al guru de la usabilitat, Jakob Nielsen, quan diu que “deep linking is good linking” (els enllaços profunds són bons enllaços) amb una lògica difícil de qüestionar: els enllaços que van directament a les pàgines interiors d’un lloc web enriqueixen la usabilitat el seu ús perquè, al contrari que els genèrics, condueixen a l’usuari on vol arribar. Aquest sempre ho agrairà: si un enllaç li envia a la pàgina principal, després haurà de navegar pel lloc web tractant de localitzar el que li interessa.

Un dels arguments més citats per a rebutjar els intents de limitar la llibertat d’enllaçar se sustenta en el caràcter públic de les adreces d’Internet de lliure accés, al qual caldria afegir el ‘dret de cita’ emparat en la legislació espanyola sobre propietat intel·lectual.

No obstant això, el tema no és tan senzill als ulls dels tribunals. Segons alguns experts, la raó per la qual els ‘anti-enllaç’ estan guanyant alguns judicis es deu a la directiva de la Unió Europea de 1996 sobre protecció de bases de dades. La definició que estableix ‘què és una base de dades subjecta a protecció’ és tan àmplia que cap gairebé qualsevol cosa; l’històric de notícies d’un lloc web pot perfectament entrar en aquesta definició.

Per aquesta raó, podria sentir-se fora de la llei el creador de butlletins electrònics amb llistats d’enllaços, però també, per què no, qualsevol cercador que en els seus resultats inclou enllaços profunds, com Google.