Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies > Internet i telecomunicacions

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El cànon per còpia, sentenciat?

Tres sentències de dates recents deixen a aquest polèmic impost en una situació d'inseguretat jurídica total

Si se segueixen al peu de la lletra tres recents sentències, una de l’Audiència de Barcelona i dues de l’Audiència Nacional, el cànon ha entrat en un col·lapse jurídic i ésinviable. Han de llavors els usuaris pagar el sobreprecio queimplica aquesta taxa quan compren algun producte tecnològic quepugui copiar arxius? Mantindrà el Govern les taxes actuals,vigents des de 2008, o tornarà a les quals va fixar en 2006, que eximeixendel pagament a mòbils, reproductors de MP3, gravadores de DVD imemòries flaix, entre altres dispositius, tal com exigeix una de lessentències? L’última paraula la tenen les institucions públiques,que han d’aclarir si recorren les últimes decisions judicials davantinstàncies superiors o bé s’emmotllen a elles i apliquen les sevesresolucions. En qualsevol cas, el cànon tard o d’hora esmodificarà.

El cànon compensatori per còpia privada ha estat present d’una manera o un altre a Espanya durant els
últims trenta anys i, sobretot, ha creat polèmica des de
el desenvolupament d’Internet i la revolució de les noves tecnologies.
En l’escenari que han propiciat aquests fenòmens, la tècnica
de còpia d’una obra creada per un autor i que ostenta uns drets
sobre la mateixa s’ha simplificat d’una manera radical, igual que
la seva distribució, que ha escapat de les mans de les indústries
culturals.

Les entitats de
protecció dels drets d’autor, juntament amb els diferents
governs, van dissenyar en els primers anys d’aquest segle la
evolució d’un impost que al principi anava destinat a
compensar als autors de llibres per les reproduccions realitzades amb
fotocopiadores i als músics, per les còpies que es feien en les
cintes de casset. Era el preu que el
ciutadà havia de pagar per poder gravar la música del disc de vinil
en la cinta sense compensar a l’autor. El mateix succeïa amb
les fotocòpies.

Un impost que depèn de la revolució tecnològica

El nou cànon de l’era
digital es
va concretar en 2003 amb la seva extensió a una sèrie de productes de nova
generació, com els suports de disc òptic CD i DVD, que es
usaven llavors com a substitut de la cinta de
casset. Però la tecnologia va seguir la seva evolució i les còpies
privades que escapaven al control de les entitats de gestió de
drets d’autor es van multiplicar, per la qual cosa aquestes van estimar
necessària una reformulació de la taxa que contemplés nous
preus més concordes a la capacitat creixent dels discos òptics.

En 2006 es va implantar el nou disseny del cànon per còpia, que augmentava els preus en funció de la memòria digital dels suports

En 2006 es va implantar el nou
disseny del cànon per còpia, que augmentava els preus en funció de la memòria
digital dels suports -es passava a pagar d’acord als
megaoctets o el temps d’enregistrament màxim- i incloïa als discos
duros tant d’ordinadors com d’aparells gravadors. De nou en 2008
es va fer necessària una revisió de la taxa, sempre segons les
entitats de gestió de drets d’autor, que l’ampliés als
aparells de reproducció portàtil d’arxius sonors i multimèdia
-MP3, MP4 i similars-, ja que s’havien imposat com a format
preferent de còpia d’arxius. En la nova reformulació es
van incloure els telèfons mòbils en considerar que també
actuaven de reproductors de còpies amb dret d’autor.

Polèmica creixent i sentències

Les
successives reformulacions del cànon per còpia privada han fet
apilament de greuges i polèmiques, ja que afecten a nombrosos sectors
de la societat: des dels usuaris, que paguen més per aparells que
sovint no usaran per copiar obres amb drets, als
fabricants de dispositius, que veuen com la taxa imposada carrega el
preu final i els fa menys competitius. Sense oblidar a les tendes
de material informàtic, que en nombroses ocasions han hagut de
remunerar a les entitats de gestió per taxes retroactives, és
dir, que no van cobrar en el seu moment a l’usuari final perquè el cànon
per determinats suports encara no estava establert quan es
va fer la compra.

Les successives reformulacions del cànon per còpia privada han fet apilament de greuges i polèmiques, ja que afecten a nombrosos sectors de la societat

Això ha succeït amb molts suportis CD i DVD que es van vendre
abans de 2006 sense tenir en compte el cànon, ja que no els afectava. A
partir de 2006 van passar a estar subjectes a la taxa i les entitats de
gestió van considerar que la mesura tenia caràcter retroactiu
fins a 2003, per la qual cosa van procedir a exigir el cànon a les tendes. Aquest
és l’origen del plet de la SGAE amb una tenda de Barcelona, que
va donar lloc a l’octubre de l’any passat a la primera de les sentències,
del Tribunal d’Estrasburg -la màxima cort de la UE-, que recolzava a una altra anterior de l’Audiència de
Barcelona. En la mateixa es deia que el cànon actual era injust i
indiscriminat i que el seu cobrament a empreses i institucions públiques no
s’ajustava a dret. Va ser el primer cop.

Les
altres dues sentències que han acabat per noquear aquest impost
van tenir lloc dijous passat, quan l’Audiència Nacional
va dictaminar la nul·litat total de la reformulació de 2008 del cànon
compensatori per “un vici radical” -l’existència de
incoherències tècniques en la llei que ho sustenta-. També, en un altre
judici, va resoldre a favor del fabricador de mòbils Motorola al
eximir-li del pagament de l’impost compensatori en els seus productes, dau
que no hi havia evidències suficients que els telèfons es
usessin massivament en la còpia d’obres.

Un futur molt incert

Què
ocorrerà ara? Han de pagar encara els usuaris? Serà el
final d’aquest tipus d’impostos? Víctor Domingo, president de la
Associació d’Internautes (AI), que ha estat implicada
en una de les causes representada per l’advocada Ofelia
Tejerina, assegura que el futur “és d’una inseguretat jurídica
total”. Domingo es refereix al fet que “ara ningú sap què hi ha
que fer, si seguir pagant o no, si reclamar el que es va cobrar en
anys anteriors, si tornar a les taxes de 2006…”. Emfatitza que el Govern ha de decidir què camino prendre.

Una possible via seria un recurs de la sentència davant el Tribunal Suprem, la qual cosa portaria a la dilació per anys de la suspensió del cànon en cas que els recurrientes guanyessin

Una possible via seria un recurs de la sentència davant el Tribunal
Suprem, la qual cosa portaria a la dilació per anys de la suspensió,
o reelaboración, del cànon en cas que els recurrientes no guanyessin
finalment. “Mentre el Suprem no resolgués”, explica
Domingo, “les coses seguirien com estan i caldria pagar,
però si la resolució fora en favor dels querellants
-AI i l’advocat Josep Jover en representació de l’associació empresarial APEMIT-, els diners pagats en aquest període de
temps hauria de retornar-se als usuaris o les entitats
incorrerien en lucre il·lícit, que és un delicte”.

Per aquest motiu, Domingo no creu que vagi a haver-hi recurs, ja que
la sentència per “vici radical” és de cort tècnica i
difícil de revocar. Les entitats de gestió de drets, segons el
president d’AI, tal vegada no vulguin arriscar-se a haver de retornar
d’aquí a uns anys quantitats importants de diners, la qual cosa
suposaria un esforç comptable considerable i un desprestigio.

L’alternativa 2006

Un altre
escenari possible, almenys en primera instància, seria que el
Govern apliqués la sentència que revoca la reformulació de 2008 i
es passin a cobrar les taxes de 2006 i en els supòsits que llavors
es contemplaven. Tal solució implicaria que tant telèfons
mòbils com a reproductors de vídeo i música portàtils, així
com a gravadores de DVD i memòries flaix, deixarien d’estar afectades
pel cànon. També suposaria una rebaixa en els preus de molts
aparells, encara que alguns, com els discos òptics CD i DVD,
incrementarien lleugerament el seu preu. Hi ha taules on es poden
comparar les taxes i els aparells afectats en
2006
i en
2008
. Com a curiositat, aquesta regressió no contemplaria cànon algun sobre les tabletas, un fenomen en plena expansió i si en canvi sobre els suports òptics, que han registrat un els últims anys un fort descens de vendes ja que estan en desús.

De
moment no hi ha hagut canvis en els preus de punt de venda final,
a l’espera de la decisió dels òrgans competents, però com
recorda Domingo, “mentre passen els dies s’estan cobrant unes
taxes que han estat declarades il·legals i que més tard o més
d’hora s’hauran de retornar” als usuaris. A més, la
sentència de l’Audiència de Barcelona ja va deixar clar que les
empreses i les institucions estan eximides del pagament d’est
impost, per la qual cosa se suposa que la majoria reclamaran la seva
devolució, almenys des que es va registrar aquesta sentència.

Reclamar o no reclamar

“Qualsevol empresa pot reclamar la devolució del cànon que va pagar des de 2003, així com els particulars que no van usar els aparells per a còpies privades”, assenyala l’advocat Josep Jover

Les tres sentències han deixat clar que ha d’haver-hi una fórmula quecompensi als autors per la còpia privada, encara que dissenteixen delmodel actual. També es declaren incompetents per decidir si l’anul·laciódel cànon ha de tenir caràcter retroactiu -que esretorni el que s’ha cobrat durant tots aquests anys-, tal comreclamen associacions d’usuaris, empreses i fins i tot moltsgoverns locals i regionals. Referent a això, l’advocat Josep Jover assegura que “qualsevol empresa té dret a reclamar la devolució del cànon que va pagar des de 2003 fins avui, així com tots aquells particulars que puguin demostrar que els aparells i suports adquirits no van ser usats per albergar còpies privades.”

Jover coincideix amb Víctor Domingo que el recurs davant el Tribunal Suprem és l’ópción amb menys possibilitats, però subratlla que “estem davant un escenari en el qual, per coherència jurídica, el cànon hauria d’anul·lar-se radicalment des de la seva concepció de 2003 i s’hauria de retornar els diners tants a empreses com a particulars”. De moment Nokia i Dell, fabricadors de diversos tipus de maquinari, ja han guanyat els seus recursos i dos jutjats mercantils de Madrid els han eximit del pagament, i els permeten sol·licitar la devolució dels diners amb caràcter retroactiu. És gairebé segur que la mayoria d’empreses mitjanes i grans reclamaran el mateix tracte i es produirà un devessall de sentències a favor. Jover també va ser l’advocat defensor en la sentència del Tribunal d’Estrasburg que abaló la de l’Audiència de Barcelona, la primera de les tres en contra del cànon.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions