Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El cànon per còpia, sentenciat?

Tres sentències de dates recents deixen a aquest polèmic impost en una situació d'inseguretat jurídica total
Per Jordi Sabaté 31 de març de 2011
Img canon2011 listado

Si se segueixen al peu de la lletra tres recents sentències, una de l’Audiència de Barcelona i dues de l’Audiència Nacional, el cànon ha entrat en un col·lapse jurídic i ésinviable. Han de llavors els usuaris pagar el sobreprecio queimplica aquesta taxa quan compren algun producte tecnològic quepugui copiar arxius? Mantindrà el Govern les taxes actuals,vigents des de 2008, o tornarà a les quals va fixar en 2006, que eximeixendel pagament a mòbils, reproductors de MP3, gravadores de DVD imemòries flaix, entre altres dispositius, tal com exigeix una de lessentències? L’última paraula la tenen les institucions públiques,que han d’aclarir si recorren les últimes decisions judicials davantinstàncies superiors o bé s’emmotllen a elles i apliquen les sevesresolucions. En qualsevol cas, el cànon tard o d’hora esmodificarà.

Imagen: Ran Yaniv Hartstein

El cànon compensatori per còpia privada ha estat present d’una manera o un altre a Espanya durant elsúltims trenta anys i, sobretot, ha creat polèmica des deel desenvolupament d’Internet i la revolució de les noves tecnologies.En l’escenari que han propiciat aquests fenòmens, la tècnicade còpia d’una obra creada per un autor i que ostenta uns dretssobre la mateixa s’ha simplificat d’una manera radical, igual quela seva distribució, que ha escapat de les mans de les indústriesculturals.

Les entitats deprotecció dels drets d’autor, juntament amb els diferentsgoverns, van dissenyar en els primers anys d’aquest segle laevolució d’un impost que al principi anava destinat acompensar als autors de llibres per les reproduccions realitzades ambfotocopiadores i als músics, per les còpies que es feien en lescintes de casset. Era el preu que elciutadà havia de pagar per poder gravar la música del disc de vinilen la cinta sense compensar a l’autor. El mateix succeïa ambles fotocòpies.

Un impost que depèn de la revolució tecnològica

El nou cànon de l’eradigital esva concretar en 2003 amb la seva extensió a una sèrie de productes de novageneració, com els suports de disc òptic CD i DVD, que esusaven llavors com a substitut de la cinta decasset. Però la tecnologia va seguir la seva evolució i les còpiesprivades que escapaven al control de les entitats de gestió dedrets d’autor es van multiplicar, per la qual cosa aquestes van estimarnecessària una reformulació de la taxa que contemplés nouspreus més concordes a la capacitat creixent dels discos òptics.

En 2006 es va implantar el nou disseny del cànon per còpia, que augmentava els preus en funció de la memòria digital dels suports

En 2006 es va implantar el noudisseny del cànon per còpia, que augmentava els preus en funció de la memòriadigital dels suports -es passava a pagar d’acord alsmegaoctets o el temps d’enregistrament màxim- i incloïa als discosduros tant d’ordinadors com d’aparells gravadors. De nou en 2008es va fer necessària una revisió de la taxa, sempre segons lesentitats de gestió de drets d’autor, que l’ampliés alsaparells de reproducció portàtil d’arxius sonors i multimèdia-MP3, MP4 i similars-, ja que s’havien imposat com a formatpreferent de còpia d’arxius. En la nova reformulació esvan incloure els telèfons mòbils en considerar que tambéactuaven de reproductors de còpies amb dret d’autor.

Polèmica creixent i sentències

Lessuccessives reformulacions del cànon per còpia privada han fetapilament de greuges i polèmiques, ja que afecten a nombrosos sectorsde la societat: des dels usuaris, que paguen més per aparells quesovint no usaran per copiar obres amb drets, alsfabricants de dispositius, que veuen com la taxa imposada carrega elpreu final i els fa menys competitius. Sense oblidar a les tendesde material informàtic, que en nombroses ocasions han hagut deremunerar a les entitats de gestió per taxes retroactives, ésdir, que no van cobrar en el seu moment a l’usuari final perquè el cànonper determinats suports encara no estava establert quan esva fer la compra.

Les successives reformulacions del cànon per còpia privada han fet apilament de greuges i polèmiques, ja que afecten a nombrosos sectors de la societat

Això ha succeït amb molts suportis CD i DVD que es van vendreabans de 2006 sense tenir en compte el cànon, ja que no els afectava. Apartir de 2006 van passar a estar subjectes a la taxa i les entitats degestió van considerar que la mesura tenia caràcter retroactiufins a 2003, per la qual cosa van procedir a exigir el cànon a les tendes. Aquestés l’origen del plet de la SGAE amb una tenda de Barcelona, queva donar lloc a l’octubre de l’any passat a la primera de les sentències,del Tribunal d’Estrasburg -la màxima cort de la UE-, que recolzava a una altra anterior de l’Audiència deBarcelona. En la mateixa es deia que el cànon actual era injust i indiscriminat i que el seu cobrament a empreses i institucions públiques nos’ajustava a dret. Va ser el primer cop.

Lesaltres dues sentències que han acabat per noquear aquest impostvan tenir lloc dijous passat, quan l’Audiència Nacionalva dictaminar la nul·litat total de la reformulació de 2008 del cànoncompensatori per “un vici radical” -l’existència deincoherències tècniques en la llei que ho sustenta-. També, en un altrejudici, va resoldre a favor del fabricador de mòbils Motorola aleximir-li del pagament de l’impost compensatori en els seus productes, dauque no hi havia evidències suficients que els telèfons esusessin massivament en la còpia d’obres.

Un futur molt incert

Quèocorrerà ara? Han de pagar encara els usuaris? Serà elfinal d’aquest tipus d’impostos? Víctor Domingo, president de laAssociació d’Internautes (AI), que ha estat implicadaen una de les causes representada per l’advocada OfeliaTejerina, assegura que el futur “és d’una inseguretat jurídicatotal”. Domingo es refereix al fet que “ara ningú sap què hi haque fer, si seguir pagant o no, si reclamar el que es va cobrar enanys anteriors, si tornar a les taxes de 2006…”. Emfatitza que el Govern ha de decidir què camino prendre.

Una possible via seria un recurs de la sentència davant el Tribunal Suprem, la qual cosa portaria a la dilació per anys de la suspensió del cànon en cas que els recurrientes guanyessin

Una possible via seria un recurs de la sentència davant el TribunalSuprem, la qual cosa portaria a la dilació per anys de la suspensió,o reelaboración, del cànon en cas que els recurrientes no guanyessinfinalment. “Mentre el Suprem no resolgués”, explicaDomingo, “les coses seguirien com estan i caldria pagar,però si la resolució fora en favor dels querellants-AI i l’advocat Josep Jover en representació de l’associació empresarial APEMIT-, els diners pagats en aquest període detemps hauria de retornar-se als usuaris o les entitatsincorrerien en lucre il·lícit, que és un delicte”.

Per aquest motiu, Domingo no creu que vagi a haver-hi recurs, ja quela sentència per “vici radical” és de cort tècnica idifícil de revocar. Les entitats de gestió de drets, segons elpresident d’AI, tal vegada no vulguin arriscar-se a haver de retornard’aquí a uns anys quantitats importants de diners, la qual cosasuposaria un esforç comptable considerable i un desprestigio.

L’alternativa 2006

Un altreescenari possible, almenys en primera instància, seria que elGovern apliqués la sentència que revoca la reformulació de 2008 ies passin a cobrar les taxes de 2006 i en els supòsits que llavorses contemplaven. Tal solució implicaria que tant telèfonsmòbils com a reproductors de vídeo i música portàtils, aixícom a gravadores de DVD i memòries flaix, deixarien d’estar afectadespel cànon. També suposaria una rebaixa en els preus de moltsaparells, encara que alguns, com els discos òptics CD i DVD,incrementarien lleugerament el seu preu. Hi ha taules on es podencomparar les taxes i els aparells afectats en2006 i en2008. Com a curiositat, aquesta regressió no contemplaria cànon algun sobre les tabletas, un fenomen en plena expansió i si en canvi sobre els suports òptics, que han registrat un els últims anys un fort descens de vendes ja que estan en desús.

Demoment no hi ha hagut canvis en els preus de punt de venda final,a l’espera de la decisió dels òrgans competents, però comrecorda Domingo, “mentre passen els dies s’estan cobrant unestaxes que han estat declarades il·legals i que més tard o mésd’hora s’hauran de retornar” als usuaris. A més, lasentència de l’Audiència de Barcelona ja va deixar clar que lesempreses i les institucions estan eximides del pagament d’estimpost, per la qual cosa se suposa que la majoria reclamaran la sevadevolució, almenys des que es va registrar aquesta sentència.

Reclamar o no reclamar

“Qualsevol empresa pot reclamar la devolució del cànon que va pagar des de 2003, així com els particulars que no van usar els aparells per a còpies privades”, assenyala l’advocat Josep Jover

Les tres sentències han deixat clar que ha d’haver-hi una fórmula quecompensi als autors per la còpia privada, encara que dissenteixen delmodel actual. També es declaren incompetents per decidir si l’anul·laciódel cànon ha de tenir caràcter retroactiu -que esretorni el que s’ha cobrat durant tots aquests anys-, tal comreclamen associacions d’usuaris, empreses i fins i tot moltsgoverns locals i regionals. Referent a això, l’advocat Josep Jover assegura que “qualsevol empresa té dret a reclamar la devolució del cànon que va pagar des de 2003 fins avui, així com tots aquells particulars que puguin demostrar que els aparells i suports adquirits no van ser usats per albergar còpies privades.”

Jover coincideix amb Víctor Domingo que el recurs davant el Tribunal Suprem és l’ópción amb menys possibilitats, però subratlla que “estem davant un escenari en el qual, per coherència jurídica, el cànon hauria d’anul·lar-se radicalment des de la seva concepció de 2003 i s’hauria de retornar els diners tants a empreses com a particulars”. De moment Nokia i Dell, fabricadors de diversos tipus de maquinari, ja han guanyat els seus recursos i dos jutjats mercantils de Madrid els han eximit del pagament, i els permeten sol·licitar la devolució dels diners amb caràcter retroactiu. És gairebé segur que la mayoria d’empreses mitjanes i grans reclamaran el mateix tracte i es produirà un devessall de sentències a favor. Jover també va ser l’advocat defensor en la sentència del Tribunal d’Estrasburg que abaló la de l’Audiència de Barcelona, la primera de les tres en contra del cànon.