Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Entrevista

Enrique Meneses, reporter, fotògraf, escriptor i bloguero

Cal aplaudir el periodisme ciutadà
Per Jordi Sabaté 22 de octubre de 2009
Img enriquemeneses portada
Imagen: Bomarzo

Si Ernest Hemingway hagués nascut 30 anys més tard i a Espanya, s’hauria cridat Enrique Meneses. Tal és el calat aventurer que ha tingut aquest periodista i fotògraf madrileny, testimoni llegendari d’alguns dels esdeveniments més importants del segle XX. Educat en el París de la II Guerra Mundial, va treballar molts anys per a les revistes Paris Match i Life, una ocupació que li va permetre ser el primer reporter que va pujar a la Serra Mestra i va compartir durant quatre mesos les aventures de Fidel Castro. Però la seva carrera va molt més allà d’aquesta fita. Abasta entrevistes a Martin Luther King, al president egipci Nasser o al Sha de Pèrsia. També ha dirigit nombrosos mitjans, tant espanyols com a internacionals. A punt de complir 80 anys, Meneses col·labora cada setmana amb el diari Públic, manté al dia el seu blog i el seu compte de Twitter, i guarda fotografies impagables en Flickr. Assegura que les noves tecnologies no han suposat cap trauma per a ell i que el periodisme d’avui es descompon amb rapidesa per culpa de la molicie dels propis professionals. Per Meneses, que ha titulat la seva autobiografia “Fins a aquí hem arribat” (Edicions del Vent), el periodisme ciutadà és una pedrera de futurs valors.

En la seva dilatada carrera professional haurà vist passar tot tipus de tecnologies. Com ha estat aquesta evolució?

Des de la ploma i el bolígraf fins avui, amb Twitter, he usat de tot. Les tecnologies han estat cada vegada més especialitzades. La màquina d’escriure ja va deure ser un súper avanç en el periodisme, equivalent a l’ús de l’ordinador per a molts de nosaltres al seu moment i a l’arribada del blog per d’altres. Estic convençut que la tecnologia sempre ha jugat en el nostre favor, i avui dia més que mai. Ahoras, al dia de les últimes tecnologies estic gràcies a la meva professora, la periodista Rosa Jiménez Cano

Perquè el periodisme viu una de les seves majors crisis…

“Estic convençut que la tecnologia sempre ha jugat en favor del periodista, i avui dia més que mai”
Aquest és un tema més complex del que aparenta perquè intervenen molts factors. D’una banda, hi ha una confluència d’una crisi financera mundial i de consum, amb una altra del model de negoci. Aquesta segona es refereix, sobretot, a com enfocar els nous suports virtuals, a com adaptar el periodisme tradicional al nou mitjà digital, tant en continguts com en els anunciants, que són el sustento natural dels periòdics. Però a més hi ha un tercer factor, que és sociològic: avui dia els periodistes viuen massa acomodats, massa pendents de les hipoteques, les lletres del cotxe i la rentabilización immediata del seu treball. Amb aquesta mentalitat és difícil que hi hagi bons reporters que es moguin pel món. Molts professionals prefereixen quedar-se en la redacció a l’espera que els arribi la notícia per Internet o per televisió. El resultat és que el periodisme es deteriora a marxes forçades.

És el denominat periodisme ciutadà un dels mals de la professió?

“Avui dia els periodistes viuen massa pendents de les hipoteques”
No, en absolut. És autèntic periodisme. Serà millor o pitjor, però el periodisme ciutadà és una invitació a la reflexió per part dels professionals. Si un ciutadà aconsegueix una fotografia d’un instant noticiable, o d’alguna cosa denunciable, afegeix un text i la publica en el seu blog o en Twitter, què fem malament nosaltres, que som els qui hauríem d’haver estat aquí? No hem de quedar-nos en la cadira de la redacció enfront de l’ordinador, a l’espera que arribi la notícia, perquè resulta que qui s’ha comportat com un periodista ha estat el ciutadà, no el professional.
“En el periodisme ciutadà resulta que qui es comporta com un periodista és el ciutadà, no el professional”
Cal animar el periodisme ciutadà, aplaudir-ho, perquè significa per al periodisme del futur el mateix que Orantes o Santana van significar per al tennis. Espanya és ara la primera potència mundial en tennis perquè molts joves van imitar a Orantes i a Santana, que van començar d’aplegapilotes. El mateix ocorre amb la pedrera del Barça; no els diuen als nens que mai han d’intentar ser com Kaká, sinó tot el contrari: si ho intenten, poden aconseguir-ho.

Molts periodistes addueixen que el periodisme ciutadà manca de criteri.

Si s’explica la notícia a distància, llavors es manca de criteri. El criteri per si només no serveix de gens, cal anar fins a la font del succés. Per això vaig deixar de limitar-me només a escriure i em vaig fer també fotoperiodista: perquè era la manera d’obligar-me a anar fins a la notícia. Mentre jo, com a director de Tota Plana, vaig manar a Miguel de la Quadra a la guerra del Congo en 1965 a peu de trinxera, un conegut periodista, que després ha dirigit molt temps un periòdic de primera línia, escrivia les seves cròniques des del seu hotel en Leopoldville, a uns 2.000 km del front on si estava Miguel. Qui era més veraç?

Creu que les noves tecnologies donen la sensació de que avui la notícia arriba sola, que no fa mancada buscar-la perquè la relataran des de Twitter o des dels blogs els qui la viuen?

“Em vaig fer fotoperiodista perquè era la manera d’obligar-me a anar fins a la notícia”
No estic d’acord. Jo mateix uso diverses eines tecnològiques: tinc el meu blog, el meu Twitter, les meves fotos en Flickr i comparteixo amb diversos periodistes el canal multimèdia Embullats, amb el qual estem en Youtube i en Facebook. I soc el mateix professional i pinso igual, encara que els anys ja no em deixin sortir com abans, però admiro a David Beriain, que es va a Afganistan a entrevistar als talibans, o que va emetre per Internet els seus reportatges sobre la guerrilla colombiana. La tecnologia facilita el treball, concedeix una immensa llibertat, però no redimeix d’anar a per la notícia. I si no vas tu, un altre anirà; ja sigui a la selva o a la plaça que està prop de casa.

Des de la seva experiència com a fotògraf professional, creu que és una professió en perill d’extinció?

En absolut. Amb el fotoperiodisme passa el mateix que amb la resta del periodisme: cal anar a per la notícia perquè si no es va, algú amb més ganes i amb una càmera anirà i traurà la foto. Avui els fotoperiodistas tenen més armes que mai, més instruments per valer-se per si sols, per promocionar-se. Jo m’he canviat d’agència de premsa fa poc perquè algú va entrar a la meva pàgina de Flickr i va veure les meves fotos en la Serra Mestra amb Fidel, Raúl i el Che, i em van oferir un contracte millor. Ara bé, primer vaig haver de posar les fotos en Flickr.

Com serà el periodista del futur?

“La tecnologia facilita el treball, dona una immensa llibertat, però no redimeix d’anar a per la notícia”
És obvi que hem de dir adeu a les redaccions tal com les hem conegut, entre altres coses, perquè la tecnologia permet treballar des de casa, però també perquè el periodista del futur haurà de ser “freelance”, autònom, per vendre el seu treball lluny dels interessos dels grans mitjans o del poder, que volen guiar cap al seu costat. Quan em vaig trobar amb el Che Guevara al Caire, ell ja era ministre i li vaig preguntar per Fidel; em va respondre que estava molt enfadat amb mi. L’estava perquè després de passar-me quatre mesos amb els seus en la Serra Mestra, després d’escriure amb profusió sobre ells, Castro no entenia que jo entrevistés a Miami als supervivents de l’intent d’invasió de Badia de Cochinos. Però l’obligació del periodista és ser imparcial, independent.
“Fa no tants anys hauries d’haver començat per construir l’edifici abans de fundar el periòdic; ara n’hi ha prou amb quatre ordinadors connectats a Internet”
La tecnologia ja ens permet aquesta independència laboral; avui ja hi ha periòdics de barri a Madrid elaborats per uns pocs periodistes i amb els mitjans justs. Això, que em sembla una grandíssima idea perquè es portaran a la llarga tota la publicitat del barri, abans hagués estat impossible. Fa no tants anys hauries d’haver començat per construir l’edifici o, com a mínim, per condicionar el local. Ara n’hi ha prou amb uns quants ordinadors i una connexió ADSL.

Com va ser la seva aproximació a les noves tecnologies?

Va ser gradual, gairebé diria que natural. M’he format a l’estranger, en mitjans on els avanços eren alguna cosa natural, mentre que a Espanya prevalia l’endarreriment tecnològic. He passat per les targetes foradades, pels ordinadors Amstrat quan tenia oficina a Londres, enfront de la redacció de l’Estafis, amb la revista “The Adventurers”… Després he utilitzat les diferents eines conforme m’han vingut bé, perquè al món anglosaxó les noves tecnologies sempre s’han vist amb entusiasme. Per a mi Internet no va suposar una gran revelació, sinó una conseqüència natural d’un procés que portava molts anys en marxa i que jo he viscut d’a prop.