Estem tan acostumats a treballar amb els entorns gràfics que, per a la majoria dels usuaris, aquests constitueixen l’única experiència que tenen amb els seus ordinadors. No obstant això, les ‘carpetes’ i ‘finestres’ no són, ni molt menys, el llenguatge innat d’unordinador.
L’entorn deescriptori (en anglès, ‘desktop environment’) és el conjuntd’icones, barres d’eines, fons de pantalla i habilitatsespecífiques que cridem ‘escriptori’ en el sistema operatiu.La informació es manipula directament sobre lesrepresentacions gràfiques amb ajuda del punter i el ratolí.
La metàfora enfront de la línia de comandos
L’ordinador és unamàquina que processa i emmagatzema informació en codibinari. Abans que existissin els dispositius d’emmagatzematge,els programadors havien d’escriure, línia per línia,els comandos necessaris per aconseguir executar el procés desitjat.
Gràcies als discosduros i els compiladors,els ordinadors d’avui no es programen sinó que s’utilitzen: cada vegadaque l’usuari obre una aplicació està convocant unprocés que algú ha programat per endavant. El sistema operatiués el conjunt de programes que permeten gestionar aquestesaplicacions i, l’entorn gràfic, la representaciómetafòrica d’aquest sistema.
Abans que existissin els dispositius d’emmagatzematge, els programadors havien d’escriure línia per línia els comandos necessaris per aconseguir executar el procés desitjat
Els ordinadorsmoderns tenen unes orelles per escoltar a l’usuari (generalment,un teclat i un ratolí) i una boca per contestar-li (un monitoro pantalla). En els entorns i interfícies de text o de Líniade Comandos (CLI), l’usuari ‘parla’ amb l’ordinador mitjançant unasèrie d’expressions anomenades comandos, que són reconegudes per elsistema. Si l’ordre és correcta, la resposta de l’ordinador és laexecució del procés. Si no ho és, la pantalla desplega unmissatge d’error.
En els interfíciesgràfics, l’usuari parla i escolta a través demetàfores, un llenguatge visual que representa comandos,processos i programes en forma de carpetes, icones i barres deeines. Els més coneguts són els escriptoris deWindows (Microsoft) i Mac OSX (Apple). En els entorns de programarilliure, els més populars són GTK+ (Gnome) i Qt (KDE).
Breu història del GUI
La història de la interfície (o entorn) gràfica per a un sistemaoperatiu, amb icones i un cursordirigit per un ratolí, va començar amb els dissenys de Douglas Englebarten 1968, però la primera companyia a llançar-la almercat va ser Xerox en 1981 amb el seu Sistema d’InformacióEstavella 8010 o ‘Xerox Star’.
Ells van inventar elllenguatge visual que utilitzen la major part dels ordinadorspersonals: carpetes, finestres, punter, etc. Apple va recolliraquesta idea i va popularitzar el sistema amb ‘Apple Lisa’ al generde 1983. Lisa va introduir conceptes brillants que encarautilitzem avui, com la manera de navegar pel sistema d’arxius demanera jeràrquica i el ‘drag&drop’ (arrossegar i deixar anar)per moure documents o copiar-los d’unes carpetes a unes altres.
En 1987, Apple va iniciar un plet contra Microsoft i Hewlett-Packard per infracció de propietat intel·lectual sobre el concepte d’entorn gràfic
L’ordinador va ser undesastre estrepitós, hagut de principalment al seu preu, però elentorn gràfic no. Li va seguir VisiOn, de VisiCorp, paraordinadors IBM a mitjan 1983, Macintosh en 1984, la primeraversió de Microsoft Windows en 1985 i molts uns altres. En 1987,Apple va iniciar un plet contra Microsoft i Hewlett-Packard perinfracció de propietat intel·lectual sobre el concepte deentorn gràfic, una guerra que va perdre.
En els anys 90,Windows es va constituir com el sistema operatiu méspopular del planeta. En l998, el món del programari lliure(històricament associat als entorns de text) va aportardos projectes d’entorn gràfic d’usuari: Gnome i KDE.Juntament amb Mac OSX, introduït en el 2002, aquestes són lesinterfícies gràfiques alternatives a Windows méspopulars del món.
Pros i contres del GUI
Els entorns gràficshan estat determinants a l’hora d’estendre l’ús d’ordinadors ala població no especialitzada. Permeten arrossegar documents,manipular la informació o agregar dades en el sistema demanera ràpida i intuïtiva (és més fàcil recordarun procés associat a una imatge que recordar el nom de ditaprocés, de vegades una mica abstracte i normalment en anglès).
El marge d’error ésmés petit, perquè hi ha posiblidades de confondre uncomando o lletrejar-ho malament. Els seus detractors, no obstant això, critiquen el seuefectivitat per dos motius fonamentals: creen dependències delusuari a programes i sistemes operatius concrets i obstaculitzen elaprenentatge.
L’usuari que depèn d’un entorn gràfic sap molt sobre com funciona la seva interfície; aquells que prescindeixen de la metàfora, aprenen com funciona el seu ordinador
Encara que la tendènciahabitual entre els dissenyadors d’entorns gràfics ésimitar els entorns més populars per a cada sistema operatiuo programes especialitzats, la interfície gràfica obliga alusuari a aprendre una manera específica de manejar la sevaordinador i li resulta difícil provar nous sistemes iprogrames, perquè ha de desaprender l’après i començar una altravegada. La línia de comandos és la mateixa en tots els sistemes,els entorns gràfics varien d’un sistema a un altre, deun programa a un altre.
A més, hi haqui considera que la interfície és un mur artificial entre lacomputadora i el seu usuari, que obstaculitza en lloc de facilitar larelació entre tots dos. L’usuari que depèn d’un entorngràfic sap molt sobre com funciona la seva interfície.Aquells que prescindeixen de la metàfora, aprenen comfunciona el seu ordinador.
