Les comunitats WiFi, o xarxes ciutadanes, tenen com a objectiu crear grans zones d’accés a la Xarxa sense cables i de manera totalment gratuïta. El seu punt de partida és l’emissió de senyal d’Internet des de routers sense fils instal·lats als domicilis dels usuaris. La teoria en què es basen aquestes xarxes és que ajuntant molts focus emissors de banda ampla propers entre si, es pot crear una àmplia àrea sense fil.
Recentment ha aparegut a Espanya un projecte, Fon, que pretén rendibilitzar com a negoci el fenomen de les xarxes ciutadanes. A més, Fon també vol crear un espai WiFi on els mòbils amb capacitat per connectar-se a Internet puguin efectuar trucades gratuïtes per veu IP, desafiant així als operadors de telefonia cel·lular.
La intenció de Fon és convèncer a tots els usuaris d’ADSL WiFi d’Espanya perquè comparteixin la part que no utilitzen del seu ample de banda amb els altres internautes. Així es crearia una comunitat d’usuaris que pagarien al seu proveïdor d’accés la quota per la seva línia domèstica, però que fora de casa podrien connectar-se gratis a la dels altres. De moment, el projecte ha despertat l’entusiasme d’alguns experts i les reserves d’uns altres que no veuen clar que Fon aporti beneficis extra al moviment WiFi ciutadà.
Segons el seu impulsor, l’empresari Martin Varsavsky, totes les parts surten guanyant. L’usuari guanya perquè al que ja tenia (la seva banda ampla a casa al mateix preu) suma la possibilitat d’accedir via WiFi a Internet en qualsevol punt del món on hi hagi un altre membre de Fon connectat. El proveïdor d’accés, per la seva banda, gana perquè podrà oferir un servei extra sense haver de moure un dit, la qual cosa atraurà nous clients, ja que només aquells que són usuaris d’una connexió de banda ampla poden participar de la ‘revolució Fon’.
Prohibit compartir
De caràcter independent, cultural i comunitari, les xarxes ciutadanes van néixer a Europa en 1994 amb l’aparició de la banda ampla. La seva pretensió era, i segueix sent, fer de les ciutats grans zones amb accés gratuït a Internet. Moltes han aparegut des de llavors seguint l’exemple d’associacions com De Digitale Stad (la Ciutat Digital d’Amsterdam), la Repti Cívica vaig donar Milano (RCM) o Iperbole a Bolonya.
Sense publicitat ni declaracions a la premsa, aquestes xarxes han seguit creixent en usuaris i complexitat, encara que de manera més moderada en els últims anys. Hi ha dues causes per les quals les xarxes ciutadanes han frenat la seva expansió. Una són les antenes dels proveïdors d’accés, que emeten amb tanta debilitat que l’usuari amb prou feines si té potència per enviar el senyal de la cuina al saló. Per tant, han d’agregar-se molts ciutadans per fer una xarxa WiFi consistent i que no tingui solucions de continuïtat on l’usuari itinerant pugui perdre el senyal.
L’altra causa que ralenteix el creixement és la Llei. Segons el contracte que se signa entre el proveïdor i l’usuari “queda expressament prohibida la realització d’actes de revenda o comercialització del Servei a tercers aliens a la prestació del Servei o, en qualsevol cas, de compartició de recursos fos del domicili pel qual s’hagi sol·licitat la provisió del Servei”. En altres paraules: queda prohibit compartir.
Les raons d’aquesta prohibició són vàries. Per a les operadores, cada internauta sense contracte que es connecta a una xarxa sense fil suposa dos problemes: el primer és que es tracta d’un client perdut, ja que ningú paga per allò que pot aconseguir gratis. D’altra banda, quanta més activitat es genera a través d’una connexió, més ample de banda es necessita. Si per cada client de Telefónica es realitzen tres connexions, l’ample de banda necessari és el triple. I això és una despesa que les empreses no estan disposades a admetre. Per la seva banda, els consumidors partidaris de les xarxes ciutadanes al·leguen que mai s’aprofita el 100% de la banda ampla quan s’està connectat, i que per tant hi ha una part sobrant que pertany a l’usuari i aquest té dret a fer amb ella el que vulgui.
Xarxes ciutadanes a Espanya
Malgrat tot, per distracció o per generositat, és normal trobar centenars de xarxes obertes a les grans ciutats, com Madrid Wireless, Barcelona Wireless o RedLibre, aquesta última amb un lema que ho resumeix tot: “Una Xarxa lliure per a tots”. Al barri madrileny de Lavapiés és especialment activa Lavapieswireless, que s’autodefineix com “una xarxa d’ordinadors pública, no estatal, dissenyada i implementada per una comunitat de veïns i en construcció permanent”. Gràcies a aquesta xarxa, l’usuari pot connectar-se gratuïtament a Internet amb un portàtil des d’un bon nombre de places i locals del barri.
Fon se situa a mig camí entre les xarxes ciutadanes i el servei d’accés domèstic
A mig camí entre les xarxes ciutadanes i un servei d’accés domèstic se situa Fon. La idea de Varsavsky simpatitza amb la vella guàrdia de xarxes WiFi, encara que no comparteix la seva política de llibertat total. “El que a mi personalment em passa”, escriu Varsavsky en el seu blog, “és que no crec que les xarxes hagin d’estar totalment obertes; creo en la llibertat, però no a ajudar a gent que ens pot voler danyar i donar-los una eina com a xarxes totalment obertes perquè es comuniquin”. Per això en Fon, sempre segons les raons de Varsavsky, és necessari un carnet de soci per accedir a la Xarxa. Sean o no sincers els arguments del seu creador, la qual cosa sí és evident és que per obtenir el carnet cal tenir connexió a casa i posar-la al servei de la resta.
No obstant això, el fundador de Jazztel i Ya.com no ha explicat encara com va a solucionar el conflicte legal al que, com a xarxa ciutadana que és, s’enfronta el projecte. “Que el Govern (és a dir, la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions o CMT) es posés en contra del consumidor en aquesta qüestió seria absurd”, afirmava fa uns dies Varsavsky. La seva tesi és que la gent pot compartir la seva WiFi com vulgui. Respecte al tema de revendre el sobrant de la banda ampla, tot depèn del que s’estipula en els contractes, però Varsavsky opina que la CMT “ha de defensar la creació de la Societat de la Informació”. De l’opinió final d’aquest organisme depèn que el projecte Fon surti, o no, avanci.
La comunitat Fon
L’optimisme de l’empresari sembla exagerat si es recorda que fins i tot propostes nascudes en l’Administració Pública amb esperit purament comunitari com Atarfe o la xarxa ‘sense fils‘ de l’Ajuntament de Barcelona van ser ràpidament clausurades per la pròpia CMT.
La seva solució, ha assegurat Varsavsky, té nom i cognoms: Jazztel, l’empresa que el mateix va fundar i amb la qual ha dit haver arribat a un acord per deixar que els seus clients es converteixin en ‘foneros’.
“Si ets ‘fonero’ i tens un contracte amb el teu ISP (proveïdor d’accés a Internet) que diu que el teu ADSL és només per al teu ús personal”, s’advertia a la pàgina de Fon fins fa poc, “contacta-ho, per favor, abans d’instal·lar Fon, per comunicar-li-ho: no volem que cap ‘fonero’ violi cap contracte amb el seu proveïdor”. “Si el teu ISP et diu que està bé que et facis ‘fonero’, genial: Queda’t amb ell”, prosseguia. “Però si no et deixa, passa’t a Jazztel: encara que en teoria qualsevol usuari de qualsevol proveïdor pot ser part de Fon, Jazztel és l’únic ISP ‘fonero’ i els altres ISP no s’han expressat encara”, concloïa l’advertiment, misteriosament desapareguda després de desmentir la companyia de cable que tingués un acord amb Fon.
Tres tipus de ‘fonero’
S’estableixen tres models de ‘fonero’: els dos principals són el model ‘Bill’ (en referència a Bill Gates, fundador de Microsoft) i el ‘Linus’, (que es refereix a Linus Torvalds, creador de Linux). Els ‘Linus’ són aquells que comparteixen una bona part del seu ample de banda perquè volen tenir connexió gratis des de qualsevol lloc; els ‘Bill’ són els que volen llogar l’ample de banda que els sobra de les seves pròpies línies. Segons Varsavsky, l’internauta mitjana usa el 3% del seu ample de banda, amb el que li surt rendible llogar la resta al tercer model, els ‘alien’. Per cinc euros, Fon ofereix la possibilitat a ‘un alien’ de connectar-se a la xarxa durant 24 hores i, per 40 euros, l’alien ‘’ té connexió per a tot el mes. Fon gestiona els pagaments i es queda la meitat dels diners.
Per ser membre de la comunitat Fon es precisa d’una connexió de banda ampla mitjançant un encaminador sense fil WRT54G de Lynksys, extremadament popular i l’únic entre els dispositius de consum domèstic que el seu firmware és de codi obert i permet descarregar el programari de Fon. Una vegada instal·lat el programari, només fa falta un nom d’usuari. Es recomana l’ús d’un tallafocs, o firewall, per prevenir possibles virus, ja que el programa no incorpora cap tipus de protecció. Del que no s’adverteix a la pàgina de Fon és dels riscos que suposa per a un usuari no avançat intentar configurar un encaminador que costa en les tendes entre 50 euros i 100 euros. Més tenint en compte que en alterar el firmware original es perd la garantia sobre el producte.
Varsavsky ha deixat clara la seva intenció des del principi: vol acabar amb el monopoli de les companyies telefòniques. Fon arriba en un moment dolç: tothom es passa al WiFi. L’empresa vol que els ‘foneros’ puguin cridar i rebre cridades gratis des de qualsevol ordinador d’Europa, usant un programa de veu IP com Skype. I també que des de qualsevol carrer, amb serveis de telefonia mòbil com els quals presta l’empresa PeopleCall, es pugui cridar per mòbil gratis. A aquest efecte, els usuaris podran adquirir en la tenda el mòbil WifiFon, encara que això serà quan la Xarxa estigui desenvolupada.
No obstant això, molts experts addueixen que Fon és un intermediari innecessari en el que ja és un moviment ciutadà lliure, espontani i consolidat. Més enllà del fundades que estiguin les opinions dels seus detractors, la veritat és que Fon aporta, de moment, molt poc a la xarxa ciutadana que vol crear. Pretén, en canvi, treure-li una elevada rendibilitat. Són els usuaris els que posen la seva banda ampla a la disposició de Fon; també ells aporten l’encaminador necessari per fer possible la xarxa i fins i tot Fon fa negoci venent routers configurats. A més, Fon cobra una quota per cada connexió a la Xarxa si bé és l’usuari el que ofereix el seu ample de banda a la comunitat com a propietari legítim.
