Hernán Casciari és un escriptor, periodista i bloguero que resideix a Barcelona des de 2000, quan va abandonar la seva Argentina natal deixant després de sí una ocupació com a cap de redacció de la revista La Finestra i diversos premis en certàmens literaris. Des de llavors ha combinat en la seva carrera el blog (Weblog d’una dona grossa, Orsai, Espoiler) i la novel·la (“Més respecte que soc la teva mare”, “Espanya vas perdre”) creant-se un gran nombre de seguidors i admiradors que han vist en les seves entrades i contes curts cròniques i opinions sobre la vida digital, l’exili espanyol dels argentins o les sèries de televisió. Segons els seus seguidors, Casciari malbarata ironia i mordacidad, apropant-se a la realitat des d’una perspectiva molt personal i sorprenent.
Soc periodista des dels tretze anys. El meu primer treball, cobrir les lligues juvenils de bàsquet per al diari del poble. Vaig arribar a temps per veure els últims anys del linotipista, el tipógrafo i l’estereotipista, els que componien a mà cada pàgina del periòdic abans de l’arribada dels primers programari PageMaker, els primers escáneres de mà, els ordinadors i les càmeres digitals. Els de la meva generació tenim el privilegi d’haver viscut aquesta transició. La tecnologia va arribar lenta, màgicament a les redaccions.
“La forma en què un text arriba als ulls del meu lector no és un tema que em produeixi sensacions”Tant abans (en l’era analògica) com ara (en la digital), la pau m’arriba quan escolto que algú ha gaudit amb el que vaig escriure, quan rebo devolucions grates, quan l’emoció de l’altre, o el divertimento de l’altre, justifiquen el meu treball. La forma en què un text arriba als ulls del meu lector no és un tema que em produeixi sensacions. Ni bones ni dolentes.
Si parlem de textos en línia, cal cuidar sobretot tres flancs: l’argumental (creativitat i correcció), l’estètic (navegabilitat i simpleza gràfica) i el “anfitrionazgo” (fer sentir-se còmode al visitant, a l’usuari).
“Un blog és un quadern intel·ligent, però sense una mà que escrigui en ell, no és gens”A hores d’ara hauria de quedar clar que un blog és una eina de treball. Ningú discuteix sobre si una màquina de fotos és periodisme, egolatría o exhibicionisme. És una eina per treure fotos, i punt. Un blog és una eina per publicar continguts que usa tothom: el periodista, l’ególatra i l’exhibicionista. Un blog és un quadern intel·ligent, però sense una mà que escrigui en ell, no és gens.
“La tecnologia va arribar lenta, màgicament a les redaccions dels periòdics”Podem fer altres preguntes similars: Què té el microones que no tingui el forn; què té la masturbació que no tingui el coit? Les respostes són la mateixa: és més ràpid, és més fàcil, gairebé mai és millor.
Sí, els futurs escriptors estan escrivint un blog; i també els futurs fotògrafs, els futurs xef de cuina, els futurs comediants, els futurs mediocres, els futurs cirurgians…
“Els autors usem sempre 27 lletres i un teclat”Jo crec que no es tracta d’opcions diferenciades. No és una cosa o l’altra. Jo ja he publicat diversos llibres, i publicaré molts més si el temps i les ganes m’ho permeten, però no tinc previst deixar d’escriure “online”. I tampoc vaig tenir la sensació d’estar “passant-me” a paper. Els textos, les històries, són adaptables a diversos formats. Els autors usem sempre 27 lletres i un teclat.
Si un vol utilitzar totes les eines que ofereix la tecnologia, és necessàriament diferent. En el paper només és possible explicar la trama amb paraules. En el tapet digital hi ha moltes altres opcions: la fotografia, el video, la navegació [el hipertexto].
“Caperucita rosa” ha d’explicar-se diferent per a cinema que per a teatre. Per a paper que per a pantalla. Fins i tot ha d’explicar-se diferent si el teu auditori són nens o adolescents. Sempre el context, el mecanisme de difusió, els recursos i les possibilitats canvien la perspectiva de l’autor. No només amb l’arribada d’Internet: sempre ha estat així.
“No crec que a la Fundació Nobel li importi el mètode d’escriptura d’un autor a l’hora de lliurar el seu premi”No crec que a la Fundació Nobel li importi el mètode d’escriptura d’un autor a l’hora de lliurar el seu premi. Hemingway escrivia dempeus, i amb un sol dit en la màquina. No li van donar per això el Nobel, sinó per les seves històries. Si hi haurà algun Nobel que hagi escrit en línia, o disfressat de dona, o només amb tinta verda? Sí és possible que els hi hagi. A qui li importa.
No, afavoriria sobretot la difusió de la literatura analògica.
“Les paraules ‘bloguero professional’ no em semblen correctes: no existeix tal cosa”Tot professional que deixa de tenir passió corre aquest risc. I les paraules “bloguero professional” no em semblen correctes: no existeix tal cosa, com tampoc existeix “twitero professional” ni “utilizador de bolígraf professional”.
Usaré sempre l’opció més veloç i de millor qualitat.
“Jo no descàrrec continguts perquè és gratis, sinó perquè l’opció tradicional està corrupta”No, jo crec que és vital. No hi ha una altra manera d’accedir a la cultura. Jo no descàrrec continguts perquè és gratis, descàrrec continguts perquè l’opció tradicional està corrupta i m’ofereix aquests continguts tallats, doblegats, fragmentats i en horaris impossibles. No soc romàntic: soc perfeccionista.
És una necessitat. Veure obres d’art amb un so aliè em sembla estúpid.
