Quan Jorge Maícas va arribar a Luanda (capital d’Angola) a l’octubre de 2006 per cobrir una beca com a tècnic de l’Institut Español de Comerç Exterior (ICEX), poc o gens sabia sobre l’ex-colònia portuguesa. Amb el temps es va ser familiaritzant amb la realitat del país i amb el seu paisatge, tan vital com a desolador. Maícas va ser plasmant les seves reflexions sobre Angola en el blog ‘Qui em manava a mi‘, des del qual va desvetllar tant la precarietat del país com el seu enorme potencial. També des del blog va donar veu a les denúncies sobre la falta de seguretat que sofreixen els becaris de l’ICEX als països anomenats ‘no segurs’. Ara, de retorn a Espanya, Maícas treballa per a una empresa d’intel·ligència aplicada al desenvolupament empresarial, però sense oblidar un país que li va fascinar per les seves grans contradiccions.
Decididament no. Encara que cal tenir en compte que el país va estar immers en una guerra civil fins a l’any 2002. Un conflicte intern que va succeir amb amb prou feines uns anys de descans en els 70 a la guerra d’independència amb Portugal que va començar en 1961. En total, gairebé 40 anys de guerra.
En aquest context, el manteniment o desenvolupament d’una xarxa telefònica (que en països com Espanya ha estat la precursora i facilitadora de la banda ampla per l’aprofitament que fa d’ella l’ADSL) ha estat impossible. Només a partir de 2003 o 2004, quan les empreses van albirar que la pau tenia moltes possibilitats assentar-se, aquestes es van animar a invertir en infraestructures.
“Amb la fibra òptica els preus van baixar d’uns 2000 dòlars mensuals per un ADSL de 256 Kbps a uns 150 dòlars”
Primer van ser les estatals, que van intentar aprofitar la xarxa de telefonia. Més tard una empresa de cable va tendir fibra òptica per la capital, Luanda, i va abaratir considerablement els preus (que van baixar d’uns 2000 dòlars mensuals per una connexió de 256 Kbps [Kilobits por segundo] a uns 150 dòlars), encara que després van tornar a pujar una mica. El més barat que es podia contractar fa sis mesos era 1 “mega” [Megabits por segundo] per 350 dòlars al mes.
No obstant això, la qualitat de les connexions internes no és el principal problema d’Angola en matèria de comunicacions. Quan vaig arribar allí em va sorprendre que totes les cases i edificis tinguessin diverses antenes parabòliques. La majoria eren enormes, d’entre dos i tres metres de diàmetre, i aparentaven tenir ja diversos anys. També vaig trobar algunes més petites però, en conjunt, la seva gran proliferació donava una mostra exacta que la televisió, des de feia temps, havia arribat a través del satèl·lit a les llars angoleses.
“En l’actualitat, l’única forma de sortir a Internet des d’Angola és via satèl·lit”
I el model de la televisió es va adoptar també per a Internet: en l’actualitat, l’única forma de sortir a Internet des d’Angola és via satèl·lit. A causa d’això, la congestió és tremenda i l’ús d’aplicacions tipus Emuli, que utilitzen moltes connexions, és impossible. A més, com els recursos dels satèl·lits són molt limitats, el problema s’incrementa amb cada nou usuari.
Una vegada vist el problema, Angola ha pres mesures per solucionar el coll d’ampolla de la seva sortida a l’exterior. Va signar un contracte amb la multinacional sueca Ericsson, que es va a encarregar de connectar tota la costa angolesa amb el món a través d’un cable submarí. S’espera que el treball acabi a mitjan aquest any.
Conviuen les tres. No obstant això hi ha una diferència substancial entre les unes i les altres. Mòdem i ADSL depenen de la xarxa de telefonia fixa, i això sol ser sinònim de problemes a causa del mal estat del cablejat, que ha sofert el pas del temps sense un manteniment periòdic. En canvi el cable gaudeix d’una xarxa de fibra pràcticament nova.
No obstant això, qualsevol de les tres es troba a la mercè dels continus corts d’energia elèctrica, que són un altre dels greus problemes que sofreix el país. Durant l’estiu angolès, a causa que totes les persones utilitzen l’aire condicionat, el proveïment energètic no aconsegueix per satisfer les necessitats de Luanda (la situació en la resta del país és pitjor encara).
L’empresa nacional d’energia sol realitzar corts diaris d’unes vuit hores i això, unit a les contínues avaries en l’estesa (una vegada més provocades per la falta de manteniment i per habituals becs de tensió), fan que la connexió a Internet es pugui veure interrompuda si no es disposa d’un generador de gasolina propi.
L’opció més segura, encara que també la més cara, és sortir via satèl·lit de forma independent a la resta d’Angola. Així s’evita el coll d’ampolla comuna i les possibles caigudes globals. Es compta amb diverses empreses ja, entre elles una espanyola, que mitjançant una connexió via satèl·lit permeten a l’usuari final enllaçar amb el món exterior al marge dels habituals imprevists del país.
Fa menys d’un any les dues empreses de telefonia mòbil del país van començar a vendre connexió a Internet via telèfon mòbil. I fins a on jo sé és un mètode que ha tingut un gran acolliment, ja que permet la independència del sistema elèctric i per a connexions esporàdiques resulta molt més barat que una connexió fixa.
“Els ordinadors no estan encara a l’abast (econòmic) de la majoria de la població”
No. Entre el 50% i el 70% de la població angolesa està per sota del llindar mínim de la pobresa. És a dir, viuen amb menys d’un euro al dia. Això contrasta amb l’enorme quantitat de diners que maneja el país, que produeix prop de dos milions de barrils de petroli i que té les majors mines de diamants del món. També hi ha alguns cibercafés, encara que molt pocs. Però les classes adinerades sí tenen ordinadors; el funcionariat, les universitats, les empreses estrangeres i les grans empreses nacionals treballen amb ells. Malgrat això, els ordinadors no estan encara a l’abast (econòmic) de la majoria de la població.
“Hi ha persones que presumeixen de tenir un mòbil de 700 euros (amb GPS, càmera, 3G), mentre la seva família no té què menjar”
A Angola, com en molts altres països subdesenvolupats, es dona un fenomen curiós. Les persones viuen de les portes de la seva casa cap a fora. És a dir, intenten vestir de manera impecable, ben pentinades, etc., encara que a la seva casa no disposin de rajoles en el sòl, portes en els marcs, aigua en les aixetes, cristalls en les finestres o, fins i tot, menjar en el rebost. Una realitat que s’estén també al terreny dels mòbils. Tothom té un mòbil i gairebé tots tenen el mòbil més car que es poden permetre. Hi ha els qui presumeixen d’un mòbil de 700 euros (amb GPS, càmera, 3G), mentre la seva família no té què menjar. No obstant això, aquesta estima pels mòbils no és sinònim d’una estima per la tecnologia, sinó pel seu aspecte exterior.
“Molts joves saben punxar discos, fer barreges i distingir un bon equip d’àudio”
Ara em ve a la ment l’equip de música per al cotxe. Equipats amb tota classe d’etapes de potència, amplificadors i grans altaveus, els angolesos poden muntar una festa en qualsevol lloc on portin el seu cotxe. Els encanta la música a tot volum, molts joves saben punxar discos, fer barreges i distingir un bon equip d’àudio.
A part d’això, tota la població té un televisor i està enganxada a les telenovel·les portugueses o brasileres (a Angola es parla portuguès).
Jo crec que la visió que té el Primer Món de les noves tecnologies no és de furor. Hi ha una petita part de la població que sí sent una gran atracció per cada nou invent que surt al mercat, per les noves característiques que porta i per com funciona, però en general va per darrere d’aquestes persones.
La gent va seguint el que li diu el mercat. Tenen una càmera fotogràfica digital, un mòbil, TDT i un televisor de plasma. Però no perquè adoren les noves tecnologies. Senten per elles la mateixa estima que per una faldilla nova, un partit de futbol o el seu sofà preferit.
Per això, la comparació entre la penetració de les noves tecnologies entre un país desenvolupat i un altre subdesenvolupat (Angola té una esperança de vida mitjana de 41 anys i una taxa de mortalitat infantil del 28%) és la comparació entre els mercats en un país i en un altre.
I el mercat ara mateix és global. Des del punt de vista del consumidor mitjà es pot aconseguir el mateix a Angola que a Espanya. Una altra qüestió és que a Angola sigui més car, però una família on treballin els seus dos integrants podrà tenir els mateixos aparells a Angola que a Espanya.
Això sí, a Angola un ‘geek’ [fanático de la tecnología] no té oportunitat de ser-ho. No podrà donar satisfacció al seu furor per les noves tecnologies, les ultimísimas; no pertanyen al mercat global, només al del Primer Món.
“Mòdem i ADSL depenen de la xarxa de telefonia fixa, i això sol ser sinònim de problemes a causa del mal estat del cablejat”
A part de les estatals, s’han anat establint diverses empreses. Ja he esmentat l’empresa portuguesa que dona serveis de cable i l’empresa espanyola que dona serveis d’Internet via satèl·lit. Els tràmits administratius per crear una empresa a Angola han estat tradicionalment lentíssims. El Govern està intentant ara canviar la situació amb un sistema més definit per ajudar a l’inversor estranger. A més, els marges de beneficis una vegada establerta l’empresa solen ser molt grans i la majoria dels mercats estan sense explotar. Al meu entendre Angola és una gran desconeguda per al món.
Està plena de possibilitats i de dificultats. La vida allí no és fàcil i l’inversor estranger, acostumat a les facilitats del Primer Món, no sol tenir, en primera instància, la impressió de que el país sigui el lloc ideal per invertir els seus diners.
Angola és un país endèmic de malària, còlera, oncocercosis, malaltia del somni i polio. S’ha registrat entre un 5% i un 10% de SIDA i els remeiers gaudeixen de millor estatus social que els metges.
La seva xarxa de tren és inexistent (no més de 100 km en ús) i la de carreteres està encara per construir: un viatge per ‘carretera’ de 600 km entre la capital i Huambo, la segona ciutat més important, pot arribar a durar 16 hores. La major part del país no té un subministrament elèctric constant i tampoc aigua corrent. El seu territori està plagat de mines antipersona (fins a nou milions enterrades durant 40 anys). Per descomptat hi ha moltes coses per fer. El més important en aquests moments és reduir les taxes de mortalitat, fer arribar vacunes a tota la població i incentivar l’educació. Però tot això és impossible sense unes bones infraestructures. L’aposta tecnològica no té per què ser exclosa de la millora d’aquest quadre desolador.
Mentre Internet no arribi a tot el país poques o cap. Al meu entendre els ordinadors poden ajudar al desenvolupament d’una persona mentre li connecten amb unes altres. Si únicament els portem ordinadors i no els donem l’oportunitat de comunicar-se a través d’ells amb qualsevol idea o persona del món, no aprofitaran l’enorme basa que de debò aporten en matèria educativa i de desenvolupament les noves tecnologies.
“Quan puguin gaudir de la tecnologia al seu abast, com la seva població és tan jove, no tindran problema a posar-se al dia”Per a mi la bretxa digital no es dibuixa entre continents sinó entre generacions. I en això, encara que soni contradictori o fins i tot macabre dir-ho, Àfrica té avantatge perquè l’esperança de vida dels seus habitants és la meitat que la del món desenvolupat. Per això, quan disposin de la tecnologia al seu abast, com la seva població és tan jove, no tindran problema a posar-se al dia. No conec cap ONG que s’estigui dedicant en aquest moment a això a Angola. Crec que ara mateix les prioritats són unes altres, i més tenint en compte el que he dit.
“L’intercanvi cultural que portaria Internet amb si podria reduir les distàncies millor que moltes altres estratègies “
Crec que l’intercanvi cultural que portaria Internet amb si podria reduir les distàncies millor que moltes altres estratègies. No obstant això, com ja he comentat abans, perquè tots tinguin accés a Internet i a un ordinador amb el qual comunicar-se amb la resta de la humanitat encara queda un llarg camí per recórrer a Àfrica. Ara bé, al moment en el qual aquesta situació es doni, Internet i les tecnologies associades a la informació s’aliaran amb el sistema educatiu de cada país per donar passos de gegant cap a la igualtat d’oportunitats amb la resta del món.
