Poeta, novel·lista, filòleg en exercici, antic atleta llançador de pes, bloguer preocupat tant pel que ocorre dins com fora de la Xarxa, director de la primera edició en CD-ROM del Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola… Tot això i molt més és José Antonio Millán; tal vegada la persona que més al punt estigui sobre els profunds canvis que les noves tecnologies està operant en l’espanyol. Els seus treballs, de gran amplitud temàtica, van ser premiats el passat hivern pels periodistes digitals espanyols, reunits, com és habitual, a Osca. Però abans de res Millán és un optimista que assegura que el nostre idioma és un ésser viu que s’enriqueix dia a dia alhora que es globalitza.
“Aquests neologismes de les noves tecnologies acabessin sent tan propis com els anglicismes ‘gol’ o ‘xutar’”Bueno: m’agrada pensaren les paraules noves com en organismes vius que vénen a pasturar a lesamples prades de la nostra llengua, i per descomptat, no les veigcom una ‘invasió’. Com deia un autor en el segleXVI: “Heu de saber que elsllenguatges tenen moltes vegades tanta conformitat i amistat els uns ambels altres que es presten vocables, i de tal manera que algunes vegades elsdeixen oblidats fins que el llarg temps i l’ús els vénen a ferpropis”. Aquests neologismes de les noves tecnologies(que moltes vegades reintrodueixen en la nostra llengua arrelsllatines o gregues) acabessin sent tan propis com els anglicismes’gol’ o ‘xutar’.Al setembre sac en RBAun llibre, ‘El candidatmelancòlic’, el subtítol del qual és: ‘D’onvénen les paraules, com viatgen, per què canvien i quineshistòries conten’. He estat any i mig materialmentsepultat en els viatges de les arrels indoeuropees, o en lesparaules perses, àrabs, gregues i fins i tot xineses colades enla nostra llengua. Amb aquesta perspectiva, no dubto que l’espanyolsortirà de la revolució digital bastant mésric i animat.
Parlo de la seva utilitzaciómediada en els ordinadors. Cada vegada usem més tecnologieslingüístiques. Per exemple, quan el cercador ens proposauna paraula en comptes de la qual li hem donat mal escrita, quantraduïm automàticament un text, quan parlem per telèfonamb un sistema automàtic, quan unprocessador de textos ens corregeix un error o ens proposa un sinònim.Usem la llengua dels nostres pares gratis, però en el mitjà digitalfem ús, moltes vegades sense adonar-nos, d’uns programes que nohan desenvolupat empreses de països hispanoparlants. A aixòcrido jo pagar per usarla nostra llengua!
“En el mitjà digital fem ús d’uns programes que no han desenvolupat empreses de països hispanoparlants”A mi lessimplificacions gràfiques dels SMS no em preocupen, com noem preocupava la prosa de telegrama, o les abreviatures en els tendalsdels comerços: són recursos que s’usen, i no plantegen gransproblemes. Alguns, fins i tot adquireixen carta de naturalesa, com l’abreviaturamedieval de la doble ena, que va donar lloc res menys que a lañ, la nostra lletra fetitxe! Però respecte alsneologismes, jo crec que l’Acadèmia no està gens callada: aquíestan els setanta termes o accepcions informàtiquesque va incorporar elDiccionari en el 2001,com el lleig ‘cederrón’ [de CD-ROM](que, per cert, ningú usa). Després el DiccionariPanhispànic de Dubtes ha incorporat molts altres,amb més màniga ampla pel que fa a acceptarestrangerismes. Una altra tema és que aquestes coses després calin en la gent:en llengua les coses funcionen per sufragi universal i majoriaabsoluta. Ja pot l’Acadèmia, o qui sigui, proposar alguna cosa, que si alsparlants no els agrada, no ho usaran: miri vostè el queva passar amb ‘whisky’.
Sobre l’acord de l’Acadèmiai Microsoft jo no sé res amb certesa, mésque el que han dit ells (que ha estat molt poc): perquè elscorrectors de Word es coordinin amb les normes acadèmiquesnomés fa falta passar-los el diccionari i una Ortografia:el ‘corpus’ és per a recerca i generació de programeslingüístics. Si Microsoft està usantper a recerca el ‘corpus’ d’una instituciófinançada en gran part amb diners públics, suposo que hi hauràalguna contrapartida (encara que no sé quin), i que una altra empresatambé podria usar-ho.
“Ja pot l’Acadèmia, o qui sigui, proposar alguna cosa, que si als parlants no els agrada, no ho usaran”De nou, jo noparlaria de ‘lluita'(que implica que algú ataca, i a ningú li ha agredit mai unesbart de ‘clics’ niun ram de ‘googles’):Enfront de l’entrada tumultuosa de paraules noves, hi ha algunes normessenzilles (dictades pel sentit comú, i no ja per caportodòxia) que qualsevol parlant hauria de poder seguir, i ques’exemplifiquen molt bé amb els verbs que m’ofereix. Si en espanyolhi ha una paraula que és ‘índex’,el verb no hauria de ser ‘indexar'(de l’anglès ‘index’,encara que en el fons sigui llatí!), sinó ‘indizar’.’Clic’ apareix en eldiccionari en 1984 com a onomatopeia del soroll del petó, en 1992 d’uninterruptor, i en el 2001 del ratolí. Porta més de vintanys donant tornades per la llengua. El Panhispànicdiu que no li agrada ‘clicar’ni ‘cliquear’, sinó ‘ferclic’… A mi em passa el mateix, però a veure quigana. I per cert, a veure qui gana a Llatinoamèrica,que és on estan més de les nou desenesparts dels parlants d’espanyol. Finalment, hi hacentenars de paraules que van començar sent marques comercials i araestan plenament integrats: ‘futbolí’,o ‘kleenex’. ‘Googlear'(o ‘guglear’) pot ser una altramés…
Jo crec que lespersones ens cenyim bastant a la manera de parlar que hemrebut (la llengua materna),encara que la majoria manegem diversos registres, com és lògic(més culte, més relaxat…). Per mésconeixement que tinguem d’altres varietats de l’espanyol, imés contactes que hi hagi entre elles, seria absurd quecanviéssim la nostra manera de parlar: parlarà und’Orense com el natural de Zacatecas? Una altra cosa és que a Espanyaaprenguem a reconèixer (i a respectar, que és la part mésimportant!) varietats llatinoamericanes: conèixer el seu vocabulari,saber evitar els seus termes tabús (que potser no sónels nostres), etc. S’ha assenyalat tot el que han fet lestelenovel·les per l’entrada de paraules llatinoamericanes en la nostrallengua. Però això no ens ha donat una parla mestissa,encara que ja sapiguem usar ‘chévere’!Pel que fa a la coexistència lingüística, elfutur ideal serà ser ciutadans sesquilingües,és a dir: capaços de comprendre altres llengües i altres variants de lanostra llengua, encara que no siguem necessàriament capaces de parlar-les.Recomano molt la lectura del llibre del lingüista Juan CarlosCabrera, ‘De Babela Pentecosta. Manifest plurilingüista’.
“Hi ha centenars de paraules que van començar sent marques comercials i ara estan plenament integrats: ‘futbolí’, o ‘kleenex’”Aquesta és latípica pregunta que un lingüista hauria de negar-se a respondre!Però contestaré com a novel·lista… En les obres de ciència-ficciótipus Heinlein o així, el viatger deltemps o l’hibernat que s’allunyava unes dècades es trobavauna llengua bastant similar a la que havia deixat,amb l’excepció d’alguns centenars de paraules, completamentdesconegudes… Si algú de la dècada en què vaig néixersentís aquesta frase d’avui: “Et mano un link a un clip que hedescobert gugleando” no entendría res, encara que lasintaxi i la fonètica continuïn iguals. Però tot això no ésnou: fixi’s en el que deia un autor del segleXVI!: “Cada dia deixem uns vocables i inventem altresnous, de tal manera que cada cinquanta o seixanta anys semblaque és un altre llenguatge nou”. Probablement la llengua popularcanvia en més aspectes, a part de la inclusió de paraulesnoves: el nostre sistema pronominal és inestable, sobretoten els complements, i podria donar sorpreses; aquestes es podrientrobar també en la fonètica(adopció general del sigmatisme, que ja és dominant en l’espanyol).Només puc dir que m’agradariapresenciar aquests canvis… amb bona salut.
En general elsfabricants de programari, com abans els de cotxes, els de tocadiscs,etc., com els físics quàntics o els biòlegs,no intenten especialment augmentar el vocabulari de les llengües delsseus compradors (incloent els seus propis paisans): els primers nomésvolen vendre i els segons fer la seva ciència. Dit això, moltsfabricants s’han adonat que els porta més compterespectar les circumstàncies dels qui els compren, i això inclou moltespecialment la llengua. Si es compara la traducció de manualsde fa quinze anys amb l’actual, es veuràtot el que hem millorat. Queden llacunes anecdòtiques, comel fet que Microsoft utilitzi la parella ‘ratolí/mouse'(perquè la primera paraula és tabú en parts de Llatinoamèrica).De totes maneres, a les persones excessivamentpreocupades per la influència de la ciència i la tecnologiaestrangeres en l’espanyol els demanaria que es dediquessina fomentar la recerca i el desenvolupament als païsoshispanoparlants, de manera que els invents i avanços de lessegüents dècades surtin al món directament en espanyol.
“Molts fabricants [de software] s’han adonat que els porta més compte respectar les circumstàncies dels qui els compren, i això inclou molt especialment la llengua”De debò: el llenguatge veritable, el llenguatge d’on beuen totsels altres, fins i tot l’acadèmic, funciona al marge de lesacadèmies: és la parla del carrer, dels centres de treball, delsgrups d’amics, de la intimitat de les parelles… És una llenguadinàmica, canviant i a vegades molt bella: ho ha estat sempre.Hi ha una tendència a confondre la llengua amb la llengua escrita. Éslògic que els periòdics, les editorials de llibressegueixin normes d’unificació, i si no existeixen acadèmies (comen l’anglès) alguna una altra institució s’erigeix en elreferent del ‘bon estil’. El que és demencial en l’espanyolés que sempre hi ha gents més papistes que el Papa: l’Acadèmia,per exemple, decideix (i a la meva entendre sense gran motiu) quees pot llevar l’article abans de les xifres d’any2000 i superiors: ‘6 d’octubre de 2006′,però diu que l’altra forma és també correcta. A miem sona fatal: sempre he sentit i aquest “6 d’octubredel 2006”. Doncs bé, això, que seria unasimple ficada de pota, es converteix en una aberració enmans de les persones i els mitjans que han decidit que l’Acadèmia’ordena’ que s’escriguin aquestes dates sense article. I m’escriuencartes renyant-me per no seguir les sevesindicacions!
Quan va néixer elprojecte del Centre Virtual Cervantes, en 1996, realment era unaproposta atrevida. Hi havia una situació una mica estranya,en la qual era més probable trobar-te una obra clàssicaespanyola en un servidor de la Universitat de Texas que en unespanyol. La veritat és que ells havien començat abans,i això era completament lògic. La situació hacanviant molt, i avui les obres literàries espanyoles ihispanoamericanes estan per tota la Xarxa, posades per nosaltres.Per descomptat, això augmentarà la difusió i elconeixement d’aquestes obres, i quan una obra es difon, ja se sapel que passa: fructifica i s’expandeix, i un (per fortuna) perd elcontrol. A mi m’agrada pensar en el que va passar amb latradició literària de Cervantes, amb la qual avui s’omplen laboca els nostres governs: senzillament, en el XVIII a Espanyael Quixot va deixar de llegir-se, i només es va publicaren edicions barates i dolentes. La tradició narrativa de Cervantesva passar als anglesos, que la van editar, la van llegir ila van continuar. Sterne i Dickens són autors d’allò méscervantino quan a Espanya ningú seguia la seva escriptura.Va ser el jove Galdós, traduint els Papers de Pickwickqui la hi va retrobar.
“Els llibres, ara com ara, poden proporcionar ingressos com el publicar en la Web mai pot donar”Bueno: per quèhauríem d’obviar la qüestió econòmica? Alcontrari: comencem per ella. Els llibres, ara com ara, podenproporcionar ingressos com el publicar en la Web mai potdonar, ni encara que un l’ompli d’anuncis. Algú que aspiri a viure,almenys en part, de l’escriptura no pot renunciar a publicar enpaper. Però publicar en la Xarxa m’ha servit també per a publicaren paper. Això m’ha ocorregut amb articles com aquest,que primer vaig escriure en la web, i després vaig vendre, o un delsmeus llibres que apareixerà en la tardor en l’editorialMelusina, que és la transposició directa d’una seccióde la secció ‘Florde Fanal‘ del meu web. D’altra banda, lapublicació en la Web em dóna plaers immensos: allípuc exercir sense noses la llibertat d’expressió o de crítica,l’experimentació
El text té moltsavantatges. Un d’ells és l’economia: en la quantitat de bitsen què es fica un parell de frases parlades et cap gairebé una novel·la.Després, la facilitat d’accés: es pot buscar fàcilment unaparaula determinada en un milió de documents, però provi de buscaruna paraula pronunciada en un munt d’arxius .MP3.Fins i tot si no parlem de text digital, sinó de facsímils(fotografies de textos antics, per exemple), localitzar alguna cosaés molt més senzill que en arxius de so. Si ho veiemdes del punt de vista de la producció i el consum, lacomoditat de la paraula parlada és relativa: gent com jo teclegemtan ràpid com parlem. O més. I per descomptat llegima una velocitat molt superior a la que escoltaríem un àudio.
“Tinc la sensació que els editors estan incomplint cada vegada més el pacte amb els seus autors”Crec que són duesqüestions diferents. La llicència Creative Commons que permetcompartir sense ús comercial, a la qual està subjecta part de la mevaobra, és una eina de difusió (i per tant de publicitat,d’influència…) molt gran. Ho explico en l’article’La gestió de l’entusiasme‘. Però això no impedeix que quan es vulgui fer úscomercial, el meu agent literari li vengui a un editor el dret a publicar-la.Els intermediaris són una qüestió diferent.Tinc la sensació que els editors (i parlo en genèric:jo tinc avui dia dels millors editors que es puguintrobar) estan incomplint cada vegada més el pacte ambels seus autors. En part per la creixent degradació delcircuit distribuïdor-llibreria, i en part perquè estanreduint costos de manera radical, i això es nota en la qualitat delproducte final. Això pot forçar a molts a buscar mitjansalternatius de difondre la seva obra. Entre que t’editi algú que distribuirà malament els teus llibres (perquè els tindrà dues setmanes en lesllibreries) i un altre que els tindrà constantmentdisponibles en una llibreria virtual, i els imprimirà ambimpressió sota comanda (‘printon demand’) a mesura que els necessiti i els enviarà alscompradors, l’elecció serà ben clara. Clar, que al final haurem substituït un intermediari (l’editor) per un altre (lallibreria virtual, o un projecte com GoogleLlibres). El panorama s’està refent… Respecte alsagents i els correctors, em continuen semblant importants en elmitjà digital.
“El plaer que suposa accedir a una entrada, veure que alguna cosa està factualment malament, i canviar-ho sobre la marxa és inenarrable”Estic en general a favor de la Wikipedia, que m’ha resolt molts problemes, encara quecomprenc el difícil que ha de ser gestionar-la. No sóc partde la comunitat que la porta, de manera que no he seguit de propaquestes tensions que em relata. En general, jo no m’oposaria al fet que s’augmentessin les entrades: és molt millor tenir una esquemàticaque no tenir-la…, anem, dic jo. La Wikipedia en anglès (queestà molt més desenvolupada que l’espanyola) m’hadonat accés a moltes dades, bibliografia, etc. Una altra cosa ésque no els utilitzaré sense una comprovació paral·lela, peròaixò és alguna cosa que els investigadors solem fer amb tot tipus de fonts.Però el plaer que suposa accedir a una entrada, veure quealguna cosa està factualment malament, i canviar-ho sobre la marxa ésinenarrable…
