Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Juan Alberto Esclato Martí, expert en psicologia de les noves tecnologies

Internet pot servir d'ajuda a les persones amb poques habilitats socials

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Divendres, 28deOctubrede2005

El doctor Esclato és pioner a Espanya en l’estudi dels efectes psicològics de les noves tecnologies sobre els éssers humans. Ha publicat ‘Videojocs: Judicis i Prejudicis’ (Planeta, 1995). El psicòleg català opina que algunes notícies alarmistes sobre els videojocs es deuen a tergiversacions de la realitat per part dels mitjans de comunicació.

Des que en 1969 Joseph Weizenbaum descrivís en el seu llibre ‘Computer Power and Human Reason’ als afeccionats a les computadores com a “víctimes d’un trastorn” han passat gairebé quaranta anys, i no obstant això la societat continua tenint la impressió de que alguna cosa perniciós s’amaga després de les noves tecnologies. Per què?

L’ésser humà desconfia instintivament del que desconeix, i les noves tecnologies són un fenomen relativament recent. Tot va començar amb el naixement de la informàtica com una nova ciència en els primers seixanta; posteriorment es va parlar en els setanta dels cervells electrònics i de si anaven a eliminar molts llocs de treball en les oficines, quan finalment el que han creat és més treball i noves professions. Més tard, quan es va crear la professió d’informàtic, es va titllar a aquests professionals de rars, però avui tenen una alta consideració social; després van arribar els videojocs i es va témer pels menors quan avui aquells menors són ja pares normals i corrents. Finalment, la informàtica s’ha fet omnipresent i sembla que la societat comença a assumir que hem assistit a un canvi d’era: hem passat de l’era posindustrial a l’era tecnològica i estem assistint al final d’aquestes pors. Cal pensar en el que va succeir quan els germans Lumiere van exhibir la seva primera pel·lícula, en la qual sortia una locomotora: va haver-hi gent que creia que la màquina s’anava a sortir de la pantalla.Dir que els videojocs maten embeni més periòdics que dir que són simplement alguna cosa nou

Vostè ha glossat en diverses publicacions titulars de notícies alarmistes aparegudes en els periòdics que a posteriori es van revelar com a absurdes. Quin paper juguen els mitjans de comunicació perquè es difongui una imatge negativa de les noves tecnologies?

Hi ha un desconeixement evident, si ben no estic tan segur que sigui innocent en molts casos. Hi ha una qüestió molt òbvia en els mitjans: dir que els videojocs maten embeni més que dir que són simplement alguna cosa nou. Jo no he dit mai que els mitjans esmenten, però en moltes ocasions tergiversen les veritats. Tal és el cas del titular d’un diari que resava: “Els videojocs maten”. Es referia al cas d’una persona que havia mort d’una crisi d’epilèpsia provocada pel parpelleig de la pantalla de l’ordinador. La pantalla li va provocar la crisi i aquesta es va complicar fins que l’usuari va morir. El mateix hagués pogut passar-li enfront d’un televisor, els focus d’un cotxe o qualsevol altre estímul lluminós brusc. Va ser l’epilèpsia el que el va matar, no el videojoc.

Es pot parlar d’una síndrome d’addicció a les noves tecnologies?

No es pot parlar d’addicció si apliquem amb rigor el mètode científic perquè no hi ha, ni molt menys, un nombre de casos tan elevats com per descriure una síndrome. Encara que jo he atès episodis d’addicció a Internet. I en aquests casos el que enganxava no era la Xarxa en si, sinó un aspecte molt concret com són els llocs interactius; els xats per exemple, on hi ha un efecte de pregunta resposta ràpida. No ocorre el mateix amb els fòrums de debat, on el període d’interacció es dilata. De nou el factor d’addicció no és Internet, sinó la interactivitat per un mecanisme molt semblat al de les màquines tragaperras. En canvi, si ens fixem en les apostes esportives online, enganxen menys que l’estímul interactiu. Una altra cosa és que l’usuari sigui un ludópata o no, perquè es comportarà igual a la Xarxa que fora d’ella. D’altra banda no es pot negar que els jocs d’atzar estan molt més a mà en Internet que en la vida real, per la qual cosa poden estimular a potencials ludópatas. El mateix succeeix amb la pornografia. Caldria establir un debat seriós sobre si això és simplement un factor conjuntural que cal acceptar o s’han de fixar determinats filtres.

Recentment s’ha deslligat a tot el món una polèmica entorn del videojoc ‘Grand Theft Acte Sant Andreas’. La senadora per Nova York, Hillary Clinton, va advocar per retirar-ho donat el seu “contingut sexual explícit i el seu alt nivell de violència”. Poden ser els videojocs nocius psicològicament per qui els usa?

El més nociu és la gran campanya de publicitat que fan des de la senadora Clinton fins als ‘mass media’; probablement ‘Sant Andreas’ no s’hagués venut tant si no li haguessin donat tanta pista. El mateix va passar com ‘Carmagedon’, un joc bastant dolent en el qual es guanyaven punts atropellant ancianes. La polèmica que va generar el seu contingut li va proporcionar unes vendes molt superiors a les quals mereixia per la seva qualitat. En aquests temes entren en joc els valors morals, que per a la ciència no tenen cap pes. Són nocius els videojocs? Depèn de para quins tipus de moral sí, però per a uns altres no. De nou cal establir un debat sobre quin marc es vol fixar. Es pot dir que els valors d’un videojoc no són transmissibles en un determinat context social, però clínicament no hi ha evidències d’efectes negatius.

No es pot parlar d’addicció a Internet si s’aplica rigorosament el mètode científicTambé es va publicar un estudi en ‘New Scientist’ sobre videojocs amb situacions violentes, en el qual s’afirmava que algunes zones del cervell cobraven major activitat just abans d’un combat, mentre que la “zona emocional” es paralitzava pràcticament. Què es pot concloure a partir d’aquesta afirmació?

El nivell de coneixement que tenim del cervell no permet treure grans conclusions d’aquestes afirmacions, que evidentment són certes, o almenys no cal dubtar de la serietat de qui publica en revistes com ‘New Scientist’. Moltes activitats quotidianes tenen el mateix efecte sobre el cervell i no necessàriament es deuen a comportaments antisocials. Aquesta publicació a la qual ens referim es basa en estudis molt generals que no permeten aventurar conclusions amb base científica.

Ha d’establir-se algun tipus de control sobre l’accés a les noves tecnologies? Si és així, qui ha d’establir-ho: els pares o l’Estat?

Per començar, suposar que l’Estat hagi de crear lleis de control és cridar al mal temps, perquè això comportaria més problemes que solucions. Ja sabem què succeeix amb les coses que es prohiben o regulen. Respecte a l’àmbit patern, és lògic que els pares decideixin controlar les activitats dels seus fills; és natural. Però no penso que calgui exercir un tipus de control superior al que s’exerceix en relació a la televisió o a les amistats. El millor és conèixer l’àmbit en què un fill es mou. Els pares han de provar un videojoc o navegar per Internet per conèixer bé els límits que volen establir. Els progenitors que s’han introduït a les noves tecnologies són molt menys alarmistes que els que encara sofreixen un desfasament tecnològic important.

Per contra, té efectes positius en el desenvolupament emocional dels menors l’ús d’Internet i els videojocs?

Internet té tots els efectes positius que té la comunicació; d’alguna manera és un entrenament i ens familiaritza amb les eines de treball del futur. Però cal ser assenyats i no pensar que és l’única cosa bona que existeix sobre la terra. Internet és una aportació més a la vida actual, però no pot substituir a la realitat en el sentit ampli. D’altra banda, sí és cert que els videojocs semblen afavorir certs desenvolupaments, però no hi ha base científica encara per assegurar-ho. Una evidència és que els nens que juguen a videojocs resolen la galleda de Rubik en menys temps que els que no juguen; es pot pensar que han desenvolupat més habilitats abstractes.

Els pares han de provar un videojoc o navegar per Internet per conèixer bé els límits que volen establir als seus fillsEs parla molt de l’accés a la pornografia per part de menors a través d’Internet. És alguna cosa contraproduent, positiu o simplement és un factor conjuntural contra el qual no es pot lluitar?

Ara és molt fàcil obtenir pornografia mitjançant Internet; és cert. Però en l’Espanya dels setanta tampoc es parlava de relacions incestuosas a la programació televisiva de la tarda, ni hi havia “porno dur” als canals nocturns. És això culpa d’Internet? El que ocorre és que la societat es fa molt més tolerant. Al meu entendre és alguna cosa conjuntural.

Existeix alguna teràpia de sociabilización relacionada amb la Xarxa? Pot Internet ajudar a trencar l’aïllament en individus tendents a la retracció al món real?

Es podria pensar a crear una teràpia, però que jo sàpiga encara no s’ha desenvolupat. És veritat que Internet és un refugi per a les persones amb problemes d’habilitat social, doncs a la Xarxa troben un lloc on establir molts contactes virtuals amb altres persones. I aquests contactes poden servir a la persona de base per construir relacions en la vida real i millorar la seva sociabilitat. De la mateixa manera, la Xarxa pot pal·liar els sofriments derivats de la manera de vida centreeuropeu i escandinau, on el nivell comunicatiu és baix. També a Espanya, per exemple, en ciutats fredes socialment com pugui ser Barcelona respecte a Madrid, on es percep molta més vida al carrer, Internet pot servir d’alleujament.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions