Juan Varela és consultor i un dels majors experts en mitjans de comunicació d’Espanya. Des del seu blog Periodistes 21 descriu puntualment l’evolució de la informació a la Xarxa i dona notícia de la revolució que s’està produint en aquest sector en els últims anys. Per a Varela, els blogs transcendeixen el mer fet informatiu per constituir-se en un instrument de control de la societat per part dels ciutadans.
Són diaris digitals personals o col·lectius que han revolucionat la comunicació a la Xarxa, no només entre els ciutadans sinó també entre els mitjans. Són el primer format de comunicació completament natiu d’Internet i combinen la capacitat de publicar informació, opinió i continguts multimèdia de manera fàcil i actualitzada, amb un alt aprofitament de l’hipertext i amb característiques de la comunicació interpersonal. D’aquí el seu caràcter revolucionari: qualsevol pot publicar les seves informacions i opinions donant-los gran difusió al mateix temps que mantenen un caràcter personal molt benvolgut en el ciberespai. D’aquí sorgeixen dues idees clau: la importància de la transparència i la confiança, dos conceptes que substitueixen en la blocosfera a l’objectivitat i la credibilitat dels mitjans tradicionals, cada dia més en qüestió.
Els blogs han expandit la idea de la informació com a conversa creant xarxes socials i comunitats virtuals i, per tant, democratitzant la informació perquè ja no està dominada només pels mitjans i per les fonts institucionals. Però a més han revitalitzat la conversa entre els ciutadans sobre la cosa pública, de la política, dels esdeveniments importants, creant una consciència i un debat polític que ja molts creien esgotat en aquests temps de democràcies abstencionistes i dominades pels grans partits. Els blogs són una revolució democràtica de la informació i la comunicació cívica. Un filòsof pragmatista nord-americà, John Dewey, proposava recuperar el diàleg públic per enfortir la democràcia, com més tard ho faria l’Escola de Francfort i Jurgen Habermas, especialment. Ara, amb la tecnologia dels mitjans socials, és possible. I aquest ha estat el gran impacte dels blogs en la informació i la política.
Els blogs han expandit la idea de la informació com a conversa creant xarxes socials i comunitats virtualsCreixen perquè cada vegada més persones els escriuen i els llegeixen. Sobretot persones amb coneixements sobre assumptes determinats o testimonis de successos d’importància que s’animen a explicar les seves experiències i a participar en aquesta conversa. A més, tant els mitjans com els polítics i les empreses s’han adonat de la seva poder i estan adoptant-los amb rapidesa. La primera conseqüència és la invasió de la blocosfera original (transparent i partidista però no pagada ni mediatizada; lliure encara que amb idees pròpies i un grau d’activisme molt alt) per una altra que participa dels codis dels mitjans, la publicitat, les relacions públiques i el màrqueting. El fenomen s’ha convertit en un format per a molts el propòsit del qual per estar en la conversa no és participar d’un diàleg obert, sinó orientar-ho i condicionar-ho. Veurem com digereix aquest canvi la blocosfera i com els ciutadans articulen mecanismes per identificar i orientar-se en aquest nou escenari de ‘blogs no innocents’.
El format blog varia constantment i seguirà fent-ho. Tant en els continguts com en l’estil. I ho farà molt més, sobretot amb l’ús de més eines socials i una major ocupació de la multimèdia.
Ja ho hem vist. El gran enlairament dels blogs s’ha produït amb esdeveniments polítics: primer amb la guerra de l’Iraq, després amb la campanya electoral de les primàries nord-americanes en 2003 i 2004, després a Espanya amb les autonòmiques basques i després amb les gallegues. A Catalunya existeix una blocosfera política molt activa que ha crescut amb la discussió del projecte de reforma de l’Estatut. A Xile, la candidata socialista, Michelle Bachelet, és la primera aspirant a la presidència amb blog de campanya. Els polítics utilitzaran els blogs en les campanyes, i més enllà, per estar en contacte amb els seus votants, amb els seus militants i amb els mitjans. La majoria prefereixen la televisió i a molts els costa el diàleg directe i empassar amb els retrets i demandes que es poden topar en els comentaris, però els blogs són escrits i llegits pels ciutadans més actius, els ‘superusuarios’, que es converteixen en líders de comunitats virtuals i tenen gran influència en uns altres.
Els blogs de polítics que ocupen llocs de responsabilitat serveixen també per mantenir un contacte permanent amb la premsa o amb els sectors sobre els quals legislen o prenen decisions. Evidentment, quan més de primera mà puguin els ciutadans conèixer els pensaments i projectes dels seus mandataris, millor. Però tampoc s’ha de perdre de vista la labor de contrast, control i mediació dels missatges polítics realitzada pels periodistes professionals i els mitjans. El criteri social tindrà ara que fer aquesta labor.
A Xile, la candidata socialista, Michelle Bachelet, és la primera aspirant a la presidència amb blog de campanya
El màrqueting a través dels ‘consumidors evangelistes’ o ‘prosumers’, com són anomenats, s’està desenvolupant amb força perquè és barat, corporatiu, aporta bona imatge (de transparència i modernitat) i va dirigit als consumidors més exigents i actius. Suposarà una variació important dels cànons publicitaris i del tipus de missatges que es difonen, però no estic segur que vagi a produir millor publicitat, sinó diferent. En tot cas és molt difícil enganyar als més exigents i millor informats, així que tot el que sigui donar informació sobre els productes i serveis enfront dels missatges d’impacte o les pures campanyes d’imatge emocional serà una variació qualitativa per a la publicitat i el mercat.
Els grans mitjans són els més capacitats per produir grans quantitats d’informació de qualitat i rellevant. Les bones redaccions segueixen complint aquest paper i ho seguiran fent, però en els blogs apareixen alguns elements de gran interès respecte als continguts com són, per exemple, els especialistes: autors amb gran coneixement dels temes que aborden per qüestions professionals. Són molt interessants per les dades i judicis que aporten. Un altre personatge d’interès en els blogs és el protagonista: gent propera a determinats esdeveniments; testimonis presencials, o molt propers a la informació, que aporten aquesta visió de contacte amb la informació moltes vegades absent en el periodisme tradicional. La proximitat és sempre un valor informatiu i el relat en primera persona és moltes vegades imbatible. Opinions al marge: els mitjans depenen del mínim comú denominador. Estan obligats per la seva cerca d’audiència, una obligació que no tenen els blogs, almenys els no comercials. Les opinions extremes en qualsevol sentit, les situades fora de la correcció social i política són molt difícils de trobar en els grans mitjans. En la blocosfera es troben. A poc a poc, els blogs van calant en l’agenda informativa tradicional. El 28% dels periodistes nord-americans ja confien en els blogs com a font. A Espanya són molts menys, però creixen. En algunes àrees de cobertura el seguiment de les bitàcoles és ja indispensable.
És la informació publicada directament per ciutadans amb intenció que arribi a més gent que la mera comunicació interpersonal. Però jo prefereixo parlar de ‘Periodisme 3.0’ a l’entorn dels blogs i els mitjans socials, perquè és una definició més fitada a l’estadi de socialització de la informació a través de mitjans digitals mitjançant la publicació d’informació per periodistes no professionals o per periodistes al marge dels mitjans. ‘Periodisme 3.0’ és la socialització de la informació periodística a través d’una conversa virtual en la qual els participants intervenen en el propi missatge. Té característiques de confiança en lloc d’autoritat, transparència en comptes de credibilitat, subjectivitat contra objectivitat, estil no informatiu, missatge no lineal i alta interactivitat que la fan diferent de la produïda i difosa pels mitjans. No tots els blogs són periodisme, perquè el siguin han de tenir certa vocació informativa i de continuïtat.
Tant els mitjans com els polítics i les empreses s’han adonat del poder dels blogs i estan adoptant-los amb rapidesaEl problema no és si els blogs són més creïbles que els mitjans. Uns sí i uns altres no, com els mitjans. El problema és trobar els instruments adequats per descobrir-ho. El criteri social és un bon filtre, però un lector de blogs necessita saber i percebre més coses sobre l’autor per determinar si el que llegeix és informació, opinió o un simple rumor. El nivell d’enllaços i la seva autoritat informativa (la confiança que mereixen) és un altre factor important. El detall i la documentació sempre donen credibilitat, com en les informacions periodístiques tradicionals.
No se m’ocorren més criteris que els de la pròpia audiència i comunitat de lectors d’un blog. Els mitjans socials són radicalment lliures i han de seguir sent-ho. Per la llibertat d’expressió de cadascú. Ni tan sols estan subjectes per les normes del periodisme i de les redaccions o organitzacions productores d’informació. En aquest sentit, són com la conversa interpersonal. Els límits estan en la responsabilitat individual i la llei pel que fa a delictes (injúries, calúmnies, dret a la intimitat i la imatge, etc.), igual que en els mitjans.
Tots els periodistes, editors i responsables de mitjans estan molt preocupats, uns pel negoci, uns altres pels canvis en l’audiència, uns altres per les modificacions en la pròpia informació. El problema és com respondre: què cal fer per mantenir els criteris, estils i valors del periodisme. I també el model de negoci. No només en la premsa, més afectada que els mitjans audiovisuals, sinó en aquests també, perquè l’audiència i els ‘superusuarios’ creadors i participants en mitjans socials són molt capaços de produir bons productes multimèdia. A més, noves empreses i emprenedors utilitzen ja les noves tecnologies per canviar la forma en la qual la gent veu televisió o escolta la ràdio.
El paper sobreviurà, però el producte serà diferentEl paper sobreviurà, però el producte serà diferent. Crec que el futur està en productes de gran qualitat en un suport inigualable per a la lectura, per molt que millorin les pantalles. Però també queda un prometedor futur per als diaris gratuïts, que són la nova premsa popular.
Òbviament hauran de canviar l’estil, els continguts i el format. Anem a diaris de més text, pensats per a lectors, amb més profunditat informativa i un disseny i una informació gràfica molt cuidada. L’estil ha de ser de major qualitat literària i adequat a una informació més analítica i reposada, perquè les notícies ja estaran a la web, i en altres mitjans digitals i audiovisuals, de manera molt més immediata. El que no té sentit és la redundància que avui es produeix entre molts mitjans digitals i tradicionals.
No crec que existeixi; crec que existiran molts mitjans ideals en funció dels diferents públics i lectors. El gran avantatge de la rebaixa de costos de distribució i producció de l’era digital, la interactivitat, la capacitat de les xarxes socials per compartir continguts i experiències fan possible l’aparició de mitjans de nínxol que fins ara no tenien viabilitat econòmica, sense la qual és impossible mantenir un mitjà independent i de qualitat. Algunes característiques sí em semblen essencials: proximitat al seu públic i els seus interessos, alta capacitat d’interactivitat i resposta informativa, molta qualitat, capacitat de crear agenda informativa i d’absorbir i traduir en informació l’agenda suggerida pels lectors, continguts multimèdia i una gran marca.
